Les Aventures de l'Aida i la Carla. 14è Capítol.

L' Aida, va obrir el sobre. Dins hi havia una carta. Hi va procedir a llegir:

" Hola, Aida.

Se que et pot sorprendre, tenir notícies meves, després del que et vas trobar a Alemanya. Et demanaria que llegeixis aquesta carta fins al final, llavors ho entendràs tot. Vaig anar a viure a Alemanya, perquè hi vaig trobar feina. La relació amb el Xavier, no funcionava, érem amics i ens portàvem molt bé, però la convivència no va poder amb nosaltres, i jo vaig decidir deixar la relació. Vaig estar buscant feina per internet, i en vaig trobar i vaig fer rumb cap a Alemanya.

Quan ja estava bé i amb una bona feina d'enginyeria industrial, vaig rebre notícies del Francesc, que també estava buscant feina. Buscava feina de jardiner, i jo tenia uns contactes que li podien donar feina. Finalment li van fer una oferta i ell va venir cap aquí. Vam llogar una casa per viure-hi junts. La feina, els amics, i tot anava molt bé.

La relació d'amistat que teníem, va arribar a ser especial, i ens vam enrotllar, fins que vam oficialitzar una relació de parella. Ens portàvem d'allò més bé. Llavors vas arribar tu a Alemanya, i el Francesc, et va explicar el que havia passat, i tu vas marxar sense voler saber res de nosaltres.

Crec que vas fer el correcte. Et sorprèn oi? T'explico. La teva ex parella m'ha deixat. Sí, si el que sents. Em va deixar, mesos després que tu vinguessis. Em va dir que ja no m'estimava, que  aquella relació havia estat un engany, que ell encara t'estimava. Com ja et deus imaginar, em vaig quedar de pedra. Vam tenir una conversa, en què li vaig preguntar: " Francesc, i tu creus que això que fas és correcte?, creus que l'Aida et pot tornar a estimar, després del que li has fet?, i ell em va contestar que tu encara l'estimes.

Després d'aquelles paraules, vaig decidir no saber res més d'ell. Et va destrossar la vida, i també me-la destrossat a mi. No sabia a qui explicar això, i vaig optar per enviar-te una carta, espero que ho puguis entendre, i saber com em sento.

Però això no acaba aquí. He decidit tornar a Catalunya, tornar a la casa que teníem amb el Xavier a Tortosa. Saps alguna cosa d'ell?

Bé, Aida. T'envio aquesta carta a casa dels teus pares, suposo que ja te la faran arribar, no sabia on et podria trobar. Espero que  puguem tornar-nos  a veure ben aviat "

LAURA GARCIA BUSQUETS

Stuttgart, Deutschland

- Ara sí que estic flipant!- va exclamar l'Aida

- Mare meva, però el teu ex, qui es pensa que és?- va preguntar la Carla.

- No ho se, Carla, no se en què s'ha convertit. No és normal anar deixant les parelles d'aquesta manera! - va dir l'Aida.

- I tant!, i ara que penses fer?- va preguntar la Carla.

- He de localitzar la Laura, l'he de poder perdonar. Va estar amb el Francesc, però les circumstàncies em diuen que l'he d'ajudar.- va dir l'Aida.

- Ho trobo perfecte. Estic amb tu!- va exclamar la Carla.

- Moltes gràcies, amor! - va dir l'Aida

- Què fem?- va dir la Carla

- Estic pensant. Aquesta carta ha trigat dues setmanes a arribar a aquí. Potser la Laura, ja és aquí... - va dir l'Aida.

- Vols dir?, i on la podríem trobar?- va preguntar la Carla.

- Farem una cosa millor. La setmana que ve, és el teu aniversari, oi? - va preguntar l'Aida

- Sí, la setmana que ve. Però per què m'ho preguntes si tu ja ho saps? - va preguntar la Carla.

- Perquè convidarem a la Laura al teu aniversari. A qui convides?- va dir l'Aida

- D'acord,  tinc poca llista, amics de la universitat, tu, la Neus, la Laura...- va dir la Carla.

- Molt bé! - va dir l'Aida

Les dues noies, van començar a preparar l'aniversari de la Carla. Hi haurien amics de les dues parts i sorpreses...

( continuació al 15è capítol) 

Les Aventures de l'Aida i la Carla. 13è Capítol

Nota de l'autor:

Estimats lectors/es,

Abans que procediu a la lectura del capítol següent, us informo que he canviat el títol de la història, donat que el personatge de la Carla, és i serà clau en la història. Així que des d'avui, la història és titularà: " Les Aventures de l'Aida i la Carla". 

Aprofitant l'avinentesa, si teniu qualsevol suggeriment per la història, podeu escriure un missatge en el mateix blog.

Sense res més a comentar. Moltes gràcies per la vostra participació.

Francesc Rodríguez

Capítol 13è 

Les dues noies van fer l'amor per segona vegada. S'estimaven molt. La conversa entre la Carla i la Neus, va fer que l'Aida i la Carla, fessin un pas endavant en la seva relació.

L'endemà la Carla es va llevar d'hora i va fer l'esmorzar. Un esmorzar complet: torrades, mantega, melmelada, embotits, ous ferrats, cafè, llet... L'Aida havia d'anar a treballar.Avui preguntaria al seu  jefe, si la Carla podria treballar a la botiga.

L'Aida va marxar a treballar. La Carla es va quedar a casa per buscar anuncis a internet de feina, i també si podia estudiar alguna cosa. Pensava en la sort que havia tingut en conèixer l'Aida. No s'esperava pas trobar una persona com l'Aida. Se l'estimava molt i volia passar la resta de la seva vida amb ella. Ara volia gaudir al màxim del qual tenia per davant, però calia trobar feina i estudis.

A la Carla, tal com vam explicar en capítols anteriors, li agrada la fotografia, el dibuix i la pintura i havia fet un mòdul d'imatge i so. Tot i així, tenia una altra afició: l'escriptura. Escrivia de tot, històries fictícies, verídiques, experiències personals. No podia separar-se del seu bloc i del seu bolígraf, igual que l'Aida, que no es podia separar de la seva ploma i la seva llibreta de dibuix.

Llavors se li va acudir una cosa: " Sí a mi m'agrada escriure i a l'Aida li agrada dibuixar, per què no muntem un negoci en comú?". Era una magnífica idea.Caldria explicar-li a l'Aida.La Carla va fer el dinar. Avui tocava una gran amanida i tres talls de llom per cadascú. L'Aida plegava a les dues de la tarda i després estudiava un Postgrau d'Història a distància. L'Aida va arribar de treballar, i va veure que la taula estava parada i el dinar estava fet:

- Oh, Carla! Ets un solet!- va exclamar l'Aida, mentre li feia un petó.

-  M'ha vingut de gust fer el dinar i és que et vull explicar una cosa.- va dir la Carla.

- Espera, primer t'explico jo. He preguntat a la botiga, si et poden agafar per fer els dissenys de les joies, i m'han dit que si, només falta que els hiportis el currículum. - va explicar l'Ada.

- Oh!, quina sorpresa! Anirà bé, mentre treballem en el nostre projecte!- va dir la Carla.

- Projecte? Quin projecte?! - va preguntar l'Aida.

- Sí, t'explico. Tu saps dibuixar i jo se escriure, podríem publicar les nostres històries. Un projecte juntes!- va exclamar la Carla.

- Sona bé! però és  difícil, per fet de treballar juntes, som parella i treballar amb la parella ja se sap!- va dir l'Aida.

- Si ho se!, però ho podem alternar amb la joieria i els estudis els fem a distància. Podem intentar-ho!- va exclamar la Carla.

- Molt bé, Carla!, ja que insisteixes tant, ho podem intentar, segur que serà una altra de les nostres aventures. - va dir l'Aida.

- I tant, jo ho provaria, a més per internet he trobat l'autor de les teves aventures i diu que ens pot fer un lloc al seu blog per escenificar la història

en dibuix!- va explicar la Carla.

- I com has trobat l'autor?- va preguntar l'Aida.

- Noia, tinc contactes...- va dir la Carla.

- Ui, ui, ja m'explicaràs aquests contactes que tens...- va dir l'Aida.

La Carla es va llençar sobre l'Aida, i li va dir que l'estimava moltíssim. L'Aida li va fer un petó. Les dues noies van dinar i van fer la migdiada, pensant en el seu nou projecte. Van pujar a l'habitació. La Carla va agafar un llibre i li va començar a llegir en veu alta a l'Aida, ella s'adormia... De cop es va sentir el timbre...

L'Aida va baixar a obrir la porta. Era el seu pare:

- Hola Aida.- va dir el pare de l'Aida.

- Hola pare.- va dir l'Aida.

- T'he vingut a veure i per portar-te una carta.- va dir el pare de l'Aida.

- Una carta? - va preguntar l'Aida.

- Si, una carta. Ha arribat a casa, però va dirigida a tu i el remitent és d'Alemanya...- va dir el pare de l'Aida.

L'Aida es va quedar parada. Aquella carta, li recordava a la carta que va rebre el Francesc ja fa un temps... es va témer el pitjor. Va agafar la carta, va comprovar que anava en nom seu, va mirar el remitent:

LAURA GARCIA BUSQUETS
kleningstrasse, 7
70234 Stuttgart
Deutschland

La Carla, va baixar per veure la seva companya:

- Què passa, Aida?- va preguntar la Carla.

- Una carta de la Laura- va contestar l'Aida

- Què deu voler ara aquesta noia?- va preguntar la Carla

- No ho se. L'obro? - va preguntar l'Aida.

( continució al capítol seguënt)

Les Aventures de l'Aida. 12è Capítol

( continua del capítol 11)

- Com ? Què vols dir amb això de què podem tornar a ser parella?- va dir la Carla, sorpresa.

- Ara que ja m'has perdonat i has entès perquè et vaig deixar, podem rependre la relació que teníem. - va dir la Neus.
- Neus, la veritat ara sí que m'has deixat de pedra. Et perdono, però això no vol dir que jo vulgui tornar amb tu- va dir la Carla.
- No vols tornar amb mi?, però si nosaltres ens estimàvem molt!- va exclamar la Neus.
- Si, ja ho se que ens estimàvem, però mira tu mateixa ho has dit: " ens estimàvem". Ara mateix no tinc cap motiu per tornar amb tu. Podem ser amigues, però sense tenir res més.- va dir la Carla.

- Jo em pensava que voldries tornar amb mi... has trobat a alguna altra persona?- va preguntar la Neus.

- No t'enganyaré, i si he trobat una altra persona, de fet és la noia que vas veure a la ruta verda.- va explicar la Carla.
- Ah!, la teva amiga?, i aneu seriosament, vull dir la relació és estable?- va preguntar la Neus.

- A veure de moment, som bones amigues, i tampoc tinc d'explicar res més si ella no està al davant- va aclarir la Carla.

- Bé, he fet el possible perquè tornéssim a estar juntes, però si no pot ser, doncs ho hauré de deixar córrer- va dir la Neus.
- Neus, ja et dic que podem ser amigues. Et puc presentar l'Aida, de fet d'aquí poc és el meu aniversari, seria un bon moment per conèixer-vos- va dir la Carla.
- Molt bé, hi estic d'acord. ja me'n informaràs!- va dir la Neus.
- Si, quan ho tingui tot apunt et diré alguna cosa..- va dir la Carla.

La Carla va tornar cap a casa. L'Aida l'esperava al jardí. Estava dibuixant. La Carla s'hi va acostar, va mirar que feia, li va agafar la llibreta i la ploma i les va deixar sobre la cadira. L'Aida es va quedar parada. La Carla la va fer alçar de la cadira i li va fer un petó als llavis. L'Aida no es va quedar indiferent i s'hi va tornar. Es van estirar a la gespa, una sobre l'altra i es seguien fent petons i carícies..

La temperatura dels seus cossos, començava a pujar i la roba els hi sobrava. Aquella tarda van acabar fent l'amor a la gespa del jardí. Feia dies que volien fer-ho, però no sabien ni per on començar, ni tampoc el moment...

- Per fi, ho hem fet Aida!- va exclamar la Carla.
- Si, noia si, però has sigut tu que has vingut amb moltes ganes. Que t'ha passat?- va preguntar l'Aida.
- M'he adonat que t'estimo moltíssima Aida i volia fer l'amor amb tu!- va contestar la Carla.
- Ho trobo perfecte!, però com ha anat amb la Neus?- va preguntar l'Aida.
- M'ha explicat que va estar ingressada a l'Hospital de Bellvitge, per una pneumònia. Se li va caure el món a sobre i em va deixar. L'he perdonat, però m'ha preguntat si tornaríem a ser parella.. - va explicar la Carla.
- Ui, què dius! Això t'ha dit?, i tu que li has respòs? - va preguntar l'Aida.
- Li he dit que no podria tornar amb ella, que havia conegut a una altra persona.- va dir la Carla.
- I quina persona has conegut?- va preguntar l'Aida.
- Fàcil!, t'he trobat a tu!- va exclamar la Carla.
- Oh!, quina preciositat!- va exclamar l'Aida.

Les dues noies van pujar a l'habitació, i entre petons i abraçades, van tornar a fer l'amor per segona vegada...

( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 11è capítol

La Neus es va presentar davant de l'Aida i la Carla. La Carla va quedar sorpresa, quina casualitat que es trobessin en aquell lloc:

- Sí, sóc la Neus. Com estàs?

- Ara mateix molt sorpresa, no esperava trobar-te aquí. - va dir la Carla.

- T'he d'explicar moltes coses. Podríem quedar aquesta tarda per fer un cafè?- va preguntar la Neus.

- Si, ja sé que m'has d'explicar moltes coses, i si podem quedar.- va contestar la Carla.

- Molt bé doncs, quedem a les cinc de la tarda. Si vol pot venir la teva amiga.- va dir la Neus

- Està bé, vindrem les dues. - va dir la Carla

- Perfecte. Fins després.- va dir la Neus.

És així, com va ser el retrobament entre la Neus i la Carla. Quin paper hi jugaria l'Aida, en aquesta història? Quina relació tindran la Carla i la Neus? Com afectarà la relació entre l'Aida i la Carla?

La Neus va marxar, tal com havia arribat. L'Aida i la Carla, van agafar les bicicletes i van tornar cap a casa. Van deixar les bicicletes al garatge i pujaren a dinar. Eren les dues del migdia. Preparaven el dinar, uns raviolis amb salsa bolonyesa i per veure unes cerveses...

- Què et sembla la proposta de la Neus?- va preguntar l'Aida.

- Doncs mira, et diré la veritat. M'ha sorprès la seva presència , i li he dit que si per parlar, però no sé si és la millor opció.- va dir la Carla.

- Perquè ho dius així? No vols saber per què et va deixar? - va preguntar l'Aida.

- Si, que ho vull saber, em deu una explicació, però em fa por que me'n torni a enamorar. - va dir la Carla.

- I això et fa por? Quin mal té enamorar-se? - va dir l'Aida.

- Enamorar-se no és dolent. El que em fa por és que et pugui perdre per culpa que la Neus estigui aquí. - va dir la Carla.

- Carla, a mi no em perdràs! Si realment m'estimes no em perdràs! Entenc que per tu, sigui fort haver-te trobat amb la Neus, però això no crec que pugui interferir amb la nostra relació.- va aclarir l'Aida.

- Gràcies, Aida per la confiança que tens amb mi. Ets un tresor!- va dir la Carla.

- De res, Carla. Només et puc dir que facis el que realment vulguis fer i estiguis segura de tu mateixa. Fes el que et dicti el cor. Estaré contenta amb la decisió que prenguis. - va dir l'Aida.

- Bé, doncs, aniré a fer el cafè amb la Neus i que m'expliqui tot el que m'ha de dir. - va dir la Carla.

- Si, això és el que has de fer. Jo no vindré, crec que és un tema que has de solucionar tu sola. No voldria influir en la teva decisió. - va dir l'Aida.

- Em sembla bé, el teu posicionament, potser és el millor. - va dir la Carla.

- És clar que sí. Jo faré feina a casa. A veure com et va, espero que sigui una trobada productiva.- va dir l'Aida.

Les dues noies van acabar de dinar. Van fer la migdiada. La Carla es va preparar per la trobada amb la Neus. Feia un any que no es veien, una davant de l'altra. La Carla va marxar cap al punt de trobada. Era en una cafeteria del centre d'Amposta. La noia va entrar. La Neus l'esperava en una taula rodona a una de les cantonades del local:

- Hola Carla

- Hola Neus

- Com estàs? - va preguntar la Neus

- Bé, encara sorpresa per la teva presència aquí.- va dir la Carla.

- Sí, ja sé que t'ha de sorprendre. Els meus pares em van explicar que els havies trobat a Sentmenat. - va dir la Neus.

- Si, me'ls vaig trobar i em van dir que t'havies comprat una casa al meu poble.- va dir la Carla.

- Si em vaig comprar la casa per viure amb tu. Sé que pot ser difícil d'entendre, però tot té una explicació- va dir la Neus.

- Això és el que penso que t'he d'haver-hi una explicació. El que m'agradaria saber, és per què em vas deixar de la manera que ho vas fer.- va dir la Carla.

- Si, t'explico:

" Jo t'estimava com mai havia estimat a ningú. Pensava que mai em podria separar de tu, que sempre estaríem juntes. T'estimava tant que vaig decidir comprar la casa de Sentmenat, per viure sempre juntes. No t'ho volia dir, era una sorpresa. Tu no anaves a Sentmenat a l'època de la Universitat, vivies a Barcelona i jo d'amagat anava a la casa a preparar les coses per fer-te una gran sorpresa. Però les coses no surten com un vol, i tot es va complicar.

Un dia tornant de Sentmenat i anant cap a Barcelona amb tren, vaig notar que no podia respirar, em faltava l'aire. Em vaig desmaiar. La gent que hi havia al vagó em va ajudar, i van trucar a l'ambulància. Vam baixar a una estació i em van recollir els voluntaris de la Creu Roja.

Em van portar a l'Hospital de Bellvitge. Estava inconscient. Finalment em van poder reanimar. Em vaig despertar. Vaig veure els meus pares i em van explicar el que m'havia passat. Em van diagnosticar una pneumònia, i que aquesta podria ser crònica. Quan em van dir allò, no tenia ganes de fer res, no tenia ganes de viure, se'm va caure el món a sobre.

Tenia tanta ràbia, que vaig decidir acabar amb tot. Vaig decidir deixar-te, no podia estar amb tu tenint una malaltia. No podria viure amb tu, per això et vaig deixar d'aquella manera. Se que no ho hauria d'haver fet, però les circumstàncies d'aquell moment em van vèncer.

Vaig sortir de l'hospital. Em van donar d'alta, però em van dir que tenia de vigilar i que havia de fer uns controls de l'aparell respiratori. Vaig decidir deixar la casa de Sentmenat als meus pares. No volia que res em recordes a tu. Sabia que t'havia fet molt de mal, i segur que no volies saber res de mi, i vaig marxar de Sentmenat.

Volia canviar d'aires, i vaig venir a viure a Sant Jaume d'Enveja amb un amic de la Universitat. Et preguntaràs com t'he trobat, doncs, vaig parlar amb els meus pares i em van dir que t'havien trobat, però jo no m'esperava trobar-te aquí. Només t'he vist de lluny amb la teva amiga, així que per mi també ha estat una sorpresa."

- Realment Neus, encara estic sorpresa. Em sap greu que tinguessis problemes de salut. No m'ho esperava. I ara estàs bé?.- va preguntar la Carla.

- Sí, ara estic millor. Ja no tinc de fer controls, però si vigilar amb els esforços i sobretot no fumar. - va dir la Neus.

- A veure, crec que donades les circumstàncies t'he de poder perdonar. Entenc la situació per la qual vas passar- va dir la Carla.

- Em perdones?- va dir la Neus.

- Clar que et perdono. Et van diagnosticar una malaltia. Se't va caure el món a sobre, és normal que reaccionessis d'aquella manera.- va dir la Carla.

- Moltes gràcies! Ara podrem tornar a ser parella, no? - va dir la Neus.

( continuarà...) 

Les Aventures de l'Aida. 10è Capítol. Últim capítol de la 1ª Temporada

                                                  

                                                Sant Jaume d'Enveja

Finalment els llavis d'ambdues es van tocar. L'Aida va mirar a la Carla i se li va tornar a escapar el riure, això va fer que ella també acabes rient. Després d'aquelles rialles, van tornar a ajuntar els seus llavis, aquest cop amb més passió. No sabien com havia sorgit aquell moment, però va sorgir.
- Com pot ser que hagi sortit?- va dir l'Aida
- No ho se, jo també em sorprenc- va dir la Carla
- No em pensava pas que podria sorgir això entre nosaltres- va dir l'Aida.
- Jo tampoc, però no crec que sigui res dolent no creus? - va preguntar la Carla
- No, no és res dolent, si les coses passen és per alguna cosa, no?- va preguntar l'Aida.
- No, creus que tornarà a passar?- va dir la Carla
- Això mai ho podem saber, el temps ho dirà- va dir l'Aida
- Si, i tant- va dir la Carla

I les dues noies van seguir al sofà, abraçades una al costat de l'altre. Ja eren altes hores de la matinada. L'endemà era diumenge, i havien planejat una sortida en bicicleta. Van dormir les dues al sofà, no tenien ganes d'anar al llit.

L'endemà al matí, es van llevar d'hora. Van preparar un esmorzar lleuger. Feia un bon dia. Tornarien a l'hora de dinar. L'Aida tenia dues bicicletes, n'hi va deixar una a la Carla. Volien fer una ruta per la lleva del riu Ebre, fins a Sant Jaume d'Enveja.

I aixi va ser, van agafar les bicicletes, una mica d'aigua, i cap al pont penjant, per començar el camí. L'Aida feia temps que no anava en bicicleta, hi havia anat quan estava amb el Francesc, i des de llavors que no l'havia agafat. La Carla també feia temps que no anava en bicicleta, però de seguida va agafar el ritme.

Començaven aquell camí d'uns 20 km fins a Sant Jaume d'Enveja. L'Aida anava davant i la Carla al darrere. L'Aida pensava en el que havia passat a la nit : " No se que ens ha passat, però tenia la Carla tant a prop que no m'he pogut resistir a fer-li un petó, no se per què a mi m'agraden els nois des de sempre, mai havia fet res amb una noia. El que se es que m'ha agradat i força"

La Carla seguia al darrere de l'Aida, i també pensava en el mateix: " Com pot ser que ens hagi passat això? d'ençà que vaig estar amb la Neus que m'agraden les noies, però a l'Aida li agraden els nois. El que se és que l'Aida és molt maca" .

El que havia passat aquella nit, era una cosa nova per les dues amigues, no sabien què fer, si demostrar els seus sentiments reals, o continuar com si res no hagués passat. Les coses noves poden espantar, però no experimentar-los pot ser pitjor.

L'Aida, pedalava en força per arribar la primera. La Carla no podia aguantar el ritme i va decidir parar a descansar, va cridar a l'Aida, però no la sentia. La Carla va baixar de la bicicleta, va beure aigua, i va seure en una roca que hi havia allà. Va mirar el gran riu. Va reflexionar en el que estava passant i no sabia què fer. Havia passat moments durs amb la Neus, i no volia passar-los amb l'Aida. Però alhora també pensava que passaria si algun dia es trobes amb la Neus...

L'Aida, es va adonar que darrere seu no hi havia ningú, i va decidir tornar enrere per veure que li havia passat a la Carla. Va arribar i va veure que estava asseguda mirant el riu i li va preguntar:

- Què t'ha passat Carla?
- Res, és que vas molt ràpid, no et puc seguir- va dir la Carla
- Ai, em sap greu, pensaves que em podries seguir. - va dir l'Aida
- No, no et puc seguir si vas a aquest ritme!- va exclamar la Carla
- Ho sento noia, ja aniré més a poc a poc. Seguim? - va dir l'Aida
- No, ara vull descansar i comprovar una cosa- va dir la Carla
- Què vols comprovar?- va preguntar l'Aida

La Carla, es va acostar a l'Aida, la va abraçar. L'Aida es va quedar estranyada, però no es va resistir a aquella abraçada. Una gran abraçada. Llavors la Carla la va besar. L'Aida s'hi va tornar. Aquells petons feien que es fonguessin com els bombons de xocolata. La Carla li va preguntar:

- T'agrada?
- Si, i tant. - va dir l'Aida
- Però a tu t'agraden els nois des de sempre, no?- va dir la Carla
- Si, m'agraden els nois, però crec que en aquesta vida, que dura quatre dies, s'ha de provar de tot, i més si t'estimes a una persona, sigui quin sigui la seva condició sexual- va dir l'Aida.
- M'estimes?- va preguntar la Carla.
- Si i tant que t'estimo!, des del primer moment que et vaig veure, vaig començar a sentir una cosa molt forta dintre del meu cor!- es va sincerar l'Aida.
- Ho dius de veritat? - va preguntar la Carla.
- Sí, mai havia estat tan sincera amb algú. - va dir l'Aida

És així i només així, quan les dues amigues, van comprovar que s'estimaven, i que juntes podien arribar on sigui. Eren fortes, tenien el cor d'ametlla! Van seguir mirant el gran riu, i a la que es miraven tornaven a riure i es tornaven a fer petons. Arribava l'hora de tornar cap a casa per dinar. Estaven de cara al riu, i de cop van sentir una veu:

- Hola Carla!
Les dues noies es van girar.

- Hola. Com saps el meu nom?- va dir la Carla
- No em coneixes?- va dir el/ desconegut/da
- Ara mateix no- va dir la Carla
- Fes una mica de memòria. Fa poc vas parlar amb els meus pares- va dir el desconegut/da
- Neus?, ets la Neus?

Aquella persona, que havia cridat l'atenció de la Carla, era la mateixa Neus.

( continuarà properament)

Les Aventures de l'Aida. 9è Capítol

                                           Pont penjant d'Amposta ( Terres de l'Ebre)


L'Aida i la Carla, van agafar el tren cap a terres tarragonines. Pensaven en què els hi esperava allà, en quines aventures es podrien trobar. L'Aida havia de continuar estudiant i treballant, però la Carla ho havia de trobar tot, tot i aixi era forta i segur que s'en sortiria. 

La Carla tenia un tema pendent, en algun moment sabria que es trobaria amb la Neus. Com seria el retrobament? tindria la necessitat de trobar-se amb ella? La noia sabia que ara era el moment d'estar amb l'Aida, gaudir dels moments amb ella, no podia deixar escapar-la.

El viatge de Barcelona a l'Aldea, durava unes dues hores. Van dormir, quasibè tot el viatge, ho necessitaven, no havien dormit gaire ultimament i van aprofitar el viatge per dormir. L'Aida, abans d'adormir-se, mirava la Carla com dormia... es preguntava per què se la mirava tant, es quedava embadalida.. un tema que segurament encara tardarà a descobrir.

Faltava poc per arribar a l'Aldea. L'Aida es va despertar i va anar al servei. La Carla es va despertar i va veure que l'Aida no hi era. Es va estrenyar que no li haguès dit res, però sabia que tornaria. Finalment l'Aida va tornar amb la Carla. Li va dir que havia anat al servei. La Carla no es podia permetre perdre l'Aida, ni que ella l'abandonès, una amistat així no es podria perdre per una necessitat.

Van arribar a l'Aldea. Van baixar del tren. Havien de trobar la manera d'anar cap a Amposta, però abans l'Aida va decidir de trucar als seus pares, per què les vinguessin a buscar. I aixi ho van fer, es van esperar a l'estació. Van anar a prendre alguna cosa al Mc Donalds per fer temps, i l'Aida li va dir a la Carla:

- Estàs contenta d'estar aqui? estàs be? - va preguntar l'Aida

- Si, si tranquila estic bè, i contenta d'estar aqui, però tambè penso en tot aquest embolic  de la Neus- va dir la Carla

- Ja ho entenc. Tens necessitat de veure-la? de saber realment el que va passar?- va preguntar l'Aida.

- Tinc curiositat per saber què em pot dir, però potser he de deixar passar un temps abans de tornar- la a veure. - va dir la Carla.

-  Si, ja veuràs com amb el temps tot es cura, i si més no t'ajudarè a trobar la Neus- va dir l'Aida

Les dues noies, van seguir parlant, fins que van arribar els pares de l'Aida. Ella va còrrer cap a ells i els va abraçar. La Carla, aquest cop es mirava l'Aida, amb un somriure a la cara. L'Aida li va dir a la Carla, que saludes als seus pares i aixi va ser. L'Aida els hi va explicar qui era la Carla, com l'havia trobat, i tambè que havia passat amb el Francesc i la Laura. Els pares de l'Aida ho van entendre de seguida tot, i les van portar cap a Amposta.

La Carla, estava encuriosida per saber quina era la vida de la seva amiga, saber el que feia, on estudiava, on treballava i on vivia. Ara ja nomès pensava en ella. Volia aparcar per un temps, la conversa amb els pares de la Neus i tambè oblidar-la a ella.

Van arribar a Amposta, pel pont penjant sobre el riu Ebre. L'Aida feia temps que no havia vist el riu. La Carla mai havia vist l'Ebre, i no se'l imaginava tant gran. Clar que n'havia vist de més grans com el Rhin o el Danubi. 

Arribaren a la casa de l'Aida. Era una casa gran unifamiliar, amb jardi i piscina. Els pares de l'Aida es quedaren una estona per fer el cafè. La Carla va quedar amb la boca oberta per com era aquella casa. Hi havien viscut els avis de l'Aida, i desprès l'Aida amb el Francesc, i ara a partir d'aquell moment hi viurien ella i l'Aida. 

L'Aida, estava contenta de que la Carla, visquès amb ella, però ara els tocava trobar un treball per ella. L'Aida li va dir que preguntaria a la botiga on treballa, a veure si necessitaven gent, potser podria fer els dissenys de les joies, a la Carla li agradava dibuixar, i podria ser una alternativa. 

La Carla es va mostrar agraïda amb tot el que estaven fent per ella, i va decidir acompanyar l'Aida, l'endemà per parlar amb la propietària de la botiga, si hi hauria la possibilitat que la Carla treballès dissenyant les joies. Els pares de l'Aida van marxar, i van deixar a les noies soles. L'Aida va comentar a la Carla d'anar a comprar quatre coses per fer el sopar, i van anar al supermercat que tenien molt a prop.

Van comprar per fer amanida, embotits i pà amb tomàquet, i un parell de cervesses. Havien de celebrar que s'havien trobat i que a partir d'aquell moment res les separaria. Tenien clar que havien d'estar juntes per sempre, bè potser per sempre no, per què mai saps on es poden separar els camins, però ara sabien que els seus camins, les seves vides s'havien trobat i ho habien de celebrar.

Van arribar a casa amb la compra. L'Aida li va ensenyar la casa a la Carla. Tot estava com abans. Van entrar a la habitació de l'Aida. Hi havia fotografies per totes les parets, pòsters, dibuixos que l'Aida feia... la Carla es va aturar en una fotografia, era una fotografia on s'hi veien l'Aida i tres persones més i de fons una gran cascada. La Carla li va preguntar a l'Aida, qui eren aquelles persones i l'Aida li va dir que eren, el Francesc, la Laura i el Xavier, i que el lloc era el gorg on havien estat de petits.

- Oh que maco! - va dir la Carla

- Si, la veritat és molt bonics- va dir l'Aida

- I aquesta cascada on és ?- va dir la Carla

- Està situat prop de Balaguer, prop del poble on viviem abans, allà vaig conèixer el Francesc, la Laura i el Xavier. Era el nostre lloc de infantesa i vam tornar de més grans, però ja no hi hem tornat més.- va explicar l'Aida

- M'agradaria veure aquest gorg, m'agradaria veure on vas passar la infantesa, ho vull saber tot de tu!- va dir la Carla.

- Molt bè, hi podem anar un dia, però jo esperaria a l'estiu, ara al hivern no tindria gaire gràcia- va dir l'Aida

Van fer l'amanida, el pa amb tomàquet amb pernil i altres embotits... es van seure davant del televisor, les noticies:  el procès nacional per la consulta de la independència... al final van acabar per tancar la televisió i gaudir del sopar i de la companyia...

Desprès d'aquell sopar, van seure al sofà, es van posar comòdes, una al costat de l'altre, es van mirar cara a cara, i van riure no es podien aguantar, no sabien perque reien, però estaven bè juntes. Tots els moments negatius, havien passat a l'altre banda, ja no es recordaven del que havia passat amb les seves ex parelles, ni tampoc ho voldrien saber, potser les havien enganyades, i això era veritat, però el que sabien del cert es que elles habien estat destinades a estar juntes, no sabien el per què, però era el moment de gaudir de la companyia i l'estimació que es tenien l'una amb l'altra.

Les dues noies seguien rien, fins que la Carla li va poder aguantar la mirada, l'Aida va intentar aguantar i tambè la va mirar, no sabien que fer, es van aguantar el riure... La Carla va agafar la mà de l'Aida, i aquesta li va agafar l'altra mà... l'Aida es va acostar a la Carla, els seus llavis estaven apunt de tocar els de la Carla, i finalment els llavis d'ambdues es van tocar....

( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 8è Capítol

Castell de Sentmenat ( Vallès Occidental)

Aquella abraçada, va ser l'inici d'una gran amistat entre l'Aida i la Carla. Semblava que es coneguessin de tota la vida, i només feia dos dies que s'havien trobat. Totes les peces encaixaven a la perfecció. Havien estat abandonades per la parella, per les persones que s'estimaven, i ara els hi tocava viure a elles grans aventures.

Es van aixecar del llit.Es van arreglar. Van decidir anar a prendre un cafè al Hotel Sacher. Aquell hotel era molt important a la ciutat de Viena, donat que tenien el pastís de més anomenada: Pastís Sacher. Un gran plaer de xocolata, que se't desfà a la boca.

Tot prenent el cafè, l'Aida va comentar a la Carla:

- Carla, s'acosta el meu dia de tornada a Catalunya, les meves vacances s'acaben, he de tornar al treball i als estudis- va dir l'Aida.

- Oh, quin greu que em sap, jo no puc tornar, no tinc feina, ho vaig haver de deixar tot, i tornar al meu poble, no se si seria gaire benvinguda- va dir la Carla.

- Però, no podem deixar aquí la nostra amistat, hem de trobar la manera de no perdre el contacte. - va dir l'Aida.

- Si ho se, però no se com ho podem fer! - va exclamar la Carla.

- Només hi ha una manera, i és que vinguis amb mi a Amposta! Jo vivia amb el Francesc, és una casa gran i hi ha prou espai, per què t'hi puguis instal·lar.- va dir l'Aida.

- Ho dius de veritat?, podria venir a viure amb tu?- va preguntar la Carla

- Si, clar, ho dic de veritat. Ja trobarem la manera que puguis trobar feina, potser a la botiga on treballo, ja veurem- va dir l'Aida.

- Moltes gràcies, Aida, ets una persona genial. Gràcies a tu podré dirigir la meva vida!- va dir la Carla.

- No cal que m'agraeixis res. Tu també m'has ajudat a tornar a somriure, ja et vaig dir que juntes arribarem on voldrem! - va dir l'Aida.

I va ser així, com les dues amigues, es prenien aquell cafè amb el pastís de xocolata, i decidiren tornar a terres catalanes, amb destinació a Amposta. Van anar cap a l'hotel, i van comprar per internet, el bitllet per la Carla cap a Barcelona, i també els bitllets de tren cap a l'Aldea ( Tarragona). Marxaven l'endemà al matí.

Va arribar al matí, i les dues noies van agafar un taxi que els duia cap a l'aeroport de Viena. L'Aida i la Carla, feien una cara d'alegres, entusiasmades per aquell retorn  cap a Catalunya. Van pujar a l'avio, el viatge durava unes dues hores cap a Barcelona.

La Carla, s'adormia al costat de l'Aida. Estaven cansades, però sabien que tenien una gran aventura per davant. La Carla pensava en què havia deixat a Sentmenat, els seus amics, la família, les seves experiències... i de cop li va dir a l'Aida:

- Aida, escolta, què farem quan arribem a Amposta?- li va dir la Carla.

- Doncs, ens instal·larem, farem una visita als meus pares a Tortosa, podem sortir a sopar...- va dir l'Aida.

- He pensat a fer una cosa abans d'anar cap a casa teva... oi que encara tindrem temps abans no agafem el tren?- va dir la Carla.

- Si, el tren el tenim a mitja tarda i a Barcelona arribarem a les 12 del migdia... per què ho dius?, hi ha alguna cosa que et preocupi?- va preguntar l'Aida.

- No, no. Ho dic per si t'agradaria conèixer el meu poble. No és gaire gran, i crec que tindríem temps de passar-hi una estona. - va dir la Carla.

- Oh, m'encantaria de veritat! Hi podem anar a dinar, i així després ja fem el camí de tornada a Amposta- va dir l'Aida.

- Molt bé, doncs així ho farem! M'agradarà molt que coneguis el poble, i anar-hi amb tu és millor, sola no hi aniria.

Ja faltava poc per arribar a l'aeroport de Barcelona. Com sempre ple de gom a gom. Les dues noies van decidir arribar a Sentmenat amb un autobús de línia. Van agafar el metro, i es dirigiren a l'estació de Fabra i Puig per agafar-hi l'autobús. Tenien molt de temps. No els esperava ningú.

L'autobús va arribar puntual a l'hora establerta. Hi van pujar. No hi havia gaire gent, donat que era cap de setmana. En una hora aproximadament arribarien a Sentmenat. La Carla, feia uns mesos que havia marxat del poble. Estava expectant per veure com la rebrien els seus pares, però no estava molt segura que els agradés veure-la. L'Aida, tenia encara el somriure a la cara, es mirava la Carla, pensava que era molt maca i al mateix temps se li posaven les galtes vermelles...

Finalment arribaren a Sentmenat. El poble de la Carla. Un poble de 8.600 habitants, entre els municipis de Castellar del Vallès, Caldes de Montbui, Sabadell, Polinyà i Palau-solità i Plegamans. Envoltat de muntanyes, el Puig de la Creu, la Sagrera, el Bosc Mal i la Torre Roja, però també pels seus polígons industrials de Can Clapers, Can Roure i el Mas d'en Cisa. Un poble que havia crescut amb els barris de Can Baixeres, Can Palau i més actualment amb el barri de Can Vilar.

Van baixar de l'autobús. I van anar cap a la Plaça de la Vila. L'Aida va veure aquella plaça i li va dir a la Carla:

- Molt maca aquesta plaça!, els arbres li donen un toc característic, i l'edifici deu ser l'Ajuntament, si no m'equivoco- va dir l'Aida.

- Si, si és l'Ajuntament, està aquí des de l'any 1979 si no recordo malament.- va dir la Carla.

- I què em pots ensenyar més d'aquest poble amb l'estona que tenim? - va dir l'Aida

- Doncs mira, si vols anem a dinar en aquest bar d'aquí al davant. És un edifici construït l'any 1908. És la Societat Coral Obrera " La Glòria Sentmenatenca". Fa poc van reformar el bar.- va dir la Carla.

Van entrar en aquell bar del poble, i la Carla, es va endur una gran sorpresa. Allà hi havia els gegants del poble. Ella havia estat grallera de la colla durant molts anys. Feia temps que no els veia.

- Mira, Aida, són els gegants de Sentmenat!- va dir la Carla.

- Oh, són molt macos! - i tu havies estat a la colla?- va preguntar l'Aida.

- Si, sí . Tocava la gralla, des de ben petita. Però ho vaig haver de deixar tot, tal com et vaig explicar.

- I com es diuen els gegants?- va preguntar l'Aida

- Menna, Caterina i Laia- va dir la Carla

Les dues noies van dinar en aquell bar. La Carla es mirava als gegants amb uns ulls aigualits, pensava en totes aquelles aventures que havia passat amb ells, però aquella època ja havia passat, ara tocava viure del moment. L'Aida, li va preguntar:

- Carla, has pensat a anar a veure els teus pares i amics?

- Si, ho he pensat, almenys als meus pares, però no se com s'ho prendran que torni a estar aquí. Vaig marxar molt a la desesperada. I també em fa por trobar-me a la meva ex parella- va dir la Carla.

- Però saps segur si viu aquí?- va dir l'Aida.

- No ho se, només se que els meus amics saben on està, i no se si em convé trobar-me-la. - va dir la Carla.

- Tranquil·la, Carla, si vols marxem cap a Barcelona i agafem el tren cap a L'Aldea. Deixem tot aquest passat.- va dir l'Aida.

- Bé, només vull que vegis una ultima cosa, el Castell de Sentmenat. És un castell del 1065.- va dir la Carla.

- I on és aquest castell?- va dir l'Aida.

- És a prop, acabem de dinar i hi anem!- va dir la Carla.

I les dues noies es van dirigir cap al nord del poble, per veure el castell de Sentmenat. Van agafar un carrer estret, anomenat Climent Humet, fins al Passeig del Castell, que ja el podien veure. Un castell en aspecte de masia. Van caminar fins a uns bancs que hi havia al costat de la capella dita de Sant Jaume. Van seure al banc i van veure la vista del poble. Era una vista preciosa. La Carla recordava aquelles vistes, quan jugava de petita amb els seus amics, passejava amb els seus pares...

L'Aida, en silenci la mirava... la Carla no creuava la mirada amb ella, mirava fixament al poble que l'havia vist créixer... va mirar l'Aida i es van creuar les dues mirades, els ulls d'una es reflectien en els ulls de l'altre, brillaven..

- Què mires Aida?- va dir la Carla

- Res, res- va dir l'Aida

Les dues noies sabien que s'estaven mirant l'una a l'altre, però no trobaven el motiu de per què es miraven tant...

Arribava l'hora de marxar, van caminar carrer avall. Per l'altre costat del carrer hi havia una parella que passejava els gossos. La Carla li va dir a l'Aida, que coneixia la parella, però no sabia de què els coneixia. Quan van estar a l'altura, la Carla va conèixer qui eren, eren els pares de la seva ex parella.

La Carla es va quedar parada, però els hi va preguntar:

- Hola, sou els pares de la Neus?- va dir la Carla

- Si, ho som, i qui ets tu que ens coneguis?- va dir l'home

- Doncs sóc la Carla, vaig ser parella de la vostra filla. No us recordeu de mi?

- Si, ara que ho dius, sí que ens recordem de tu, però vas desaparèixer del poble- van dir els pares de la Neus.

- Si, per uns mesos, la vostra filla em va fer molt de mal, em va dir que m'estimava i d'un dia per l'altre em va deixar sense donar explicacions- va dir la Carla.

- Nosaltres no sabíem que t'hagués deixat d'aquesta manera, la Neus ens va dir que necessitava marxar. Vivíem a Barcelona per què ella pogués anar a la Universitat. Et va conèixer a tu, i tot li va canviar. Vam acceptar la seva condició sexual. Ella ens va dir que volia conviure amb tu aquí a Sentmenat, però no va ser possible. - va explicar la Mare de la Neus.

- Si ella volia conviure amb mi, però no se per què em va deixar. Ens estimàvem molt. Va ser molt fort per mi. Ara ja ho estic superant. I com és que heu vingut a viure a Sentmenat?- va dir la Carla.

- Doncs estem aquí vivint a la casa que va comprar la Neus, per què vinguéssiu a viure juntes- va dir el pare de la Neus.

- Com?, què la Neus va comprar la casa?, però quan fa d'això?- va preguntar la Carla.

- Doncs fa un mes que la va comprar, s'hi volia instal·lar, ens va dir que t'esperava- va dir el pare de la Neus.

- Que m'esperava?, però si no va deixar cap rastre, cap pista, només un missatge al mòbil que em deia que em deixava- va dir la Carla.

- Et va deixar una pista, la pista era la casa- van dir els dos alhora.

- No entenc res, perdoneu- va dir la Carla

- I com volia la Neus que la Carla sapigués que havia comprat la casa? - va preguntar l'Aida encuriosida.

- Doncs és ben fàcil. La Neus sabia que la Carla tornaria al poble tard o d'hora, i d'alguna manera sabria que la nostra filla havia comprat la casa- van argumentar ells.

- Però ara mateix on és la Neus?- va dir la Carla

- La Neus, va marxar a viure amb un company de la Universitat a les terres de l'Ebre- van dir els pares.

- Com??- van dir la Carla i l'Aida alhora

Aquella conversa amb els pares de la Neus, va trasbalsar a la Carla i de retruc també a l'Aida. No sabien què fer. Es van acomiadar de la parella i van continuar carrer avall fins a la parada de l'autobús. L'Aida va veure que la Carla no estava com abans, se la veia trista, i li va dir:

- Carla anima't, se que això pot trasbalsar a tothom. Crec que la Neus va obrar molt malament, i s'esperava que tu tornessis, i has tornat però ella ja no hi és.- va dir l'Aida.

- Aida, ara no se que fer!, tinc clar que haig de venir amb tu a Amposta, però també veig que hauria de veure a la Neus, i saber amb qui viu. Que m'expliqui què va passar.- va dir la Carla.

- No se pas, que és millor Carla, mira jo vaig intentar saber el que havia passat amb la meva ex parella, i mira com es va acabar. Jo no et privaré que busquis a la Neus, i si vols t'ajudaré a trobar-la.- va dir l'Aida.

- Si, potser val més deixar les coses com estan, i viure la nostra vida, potser és el millor!- va dir la Carla.

I les dues amigues, van agafar l'autobús altre cop cap a Barcelona, per agafar després un tren que les portaria cap a les terres de l'Ebre, on es trobarien amb altres aventures...
( continuarà)