Les Aventures de l'Aida. 11è capítol

La Neus es va presentar davant de l'Aida i la Carla. La Carla va quedar sorpresa, quina casualitat que es trobessin en aquell lloc:

- Sí, sóc la Neus. Com estàs?

- Ara mateix molt sorpresa, no esperava trobar-te aquí. - va dir la Carla.

- T'he d'explicar moltes coses. Podríem quedar aquesta tarda per fer un cafè?- va preguntar la Neus.

- Si, ja sé que m'has d'explicar moltes coses, i si podem quedar.- va contestar la Carla.

- Molt bé doncs, quedem a les cinc de la tarda. Si vol pot venir la teva amiga.- va dir la Neus

- Està bé, vindrem les dues. - va dir la Carla

- Perfecte. Fins després.- va dir la Neus.

És així, com va ser el retrobament entre la Neus i la Carla. Quin paper hi jugaria l'Aida, en aquesta història? Quina relació tindran la Carla i la Neus? Com afectarà la relació entre l'Aida i la Carla?

La Neus va marxar, tal com havia arribat. L'Aida i la Carla, van agafar les bicicletes i van tornar cap a casa. Van deixar les bicicletes al garatge i pujaren a dinar. Eren les dues del migdia. Preparaven el dinar, uns raviolis amb salsa bolonyesa i per veure unes cerveses...

- Què et sembla la proposta de la Neus?- va preguntar l'Aida.

- Doncs mira, et diré la veritat. M'ha sorprès la seva presència , i li he dit que si per parlar, però no sé si és la millor opció.- va dir la Carla.

- Perquè ho dius així? No vols saber per què et va deixar? - va preguntar l'Aida.

- Si, que ho vull saber, em deu una explicació, però em fa por que me'n torni a enamorar. - va dir la Carla.

- I això et fa por? Quin mal té enamorar-se? - va dir l'Aida.

- Enamorar-se no és dolent. El que em fa por és que et pugui perdre per culpa que la Neus estigui aquí. - va dir la Carla.

- Carla, a mi no em perdràs! Si realment m'estimes no em perdràs! Entenc que per tu, sigui fort haver-te trobat amb la Neus, però això no crec que pugui interferir amb la nostra relació.- va aclarir l'Aida.

- Gràcies, Aida per la confiança que tens amb mi. Ets un tresor!- va dir la Carla.

- De res, Carla. Només et puc dir que facis el que realment vulguis fer i estiguis segura de tu mateixa. Fes el que et dicti el cor. Estaré contenta amb la decisió que prenguis. - va dir l'Aida.

- Bé, doncs, aniré a fer el cafè amb la Neus i que m'expliqui tot el que m'ha de dir. - va dir la Carla.

- Si, això és el que has de fer. Jo no vindré, crec que és un tema que has de solucionar tu sola. No voldria influir en la teva decisió. - va dir l'Aida.

- Em sembla bé, el teu posicionament, potser és el millor. - va dir la Carla.

- És clar que sí. Jo faré feina a casa. A veure com et va, espero que sigui una trobada productiva.- va dir l'Aida.

Les dues noies van acabar de dinar. Van fer la migdiada. La Carla es va preparar per la trobada amb la Neus. Feia un any que no es veien, una davant de l'altra. La Carla va marxar cap al punt de trobada. Era en una cafeteria del centre d'Amposta. La noia va entrar. La Neus l'esperava en una taula rodona a una de les cantonades del local:

- Hola Carla

- Hola Neus

- Com estàs? - va preguntar la Neus

- Bé, encara sorpresa per la teva presència aquí.- va dir la Carla.

- Sí, ja sé que t'ha de sorprendre. Els meus pares em van explicar que els havies trobat a Sentmenat. - va dir la Neus.

- Si, me'ls vaig trobar i em van dir que t'havies comprat una casa al meu poble.- va dir la Carla.

- Si em vaig comprar la casa per viure amb tu. Sé que pot ser difícil d'entendre, però tot té una explicació- va dir la Neus.

- Això és el que penso que t'he d'haver-hi una explicació. El que m'agradaria saber, és per què em vas deixar de la manera que ho vas fer.- va dir la Carla.

- Si, t'explico:

" Jo t'estimava com mai havia estimat a ningú. Pensava que mai em podria separar de tu, que sempre estaríem juntes. T'estimava tant que vaig decidir comprar la casa de Sentmenat, per viure sempre juntes. No t'ho volia dir, era una sorpresa. Tu no anaves a Sentmenat a l'època de la Universitat, vivies a Barcelona i jo d'amagat anava a la casa a preparar les coses per fer-te una gran sorpresa. Però les coses no surten com un vol, i tot es va complicar.

Un dia tornant de Sentmenat i anant cap a Barcelona amb tren, vaig notar que no podia respirar, em faltava l'aire. Em vaig desmaiar. La gent que hi havia al vagó em va ajudar, i van trucar a l'ambulància. Vam baixar a una estació i em van recollir els voluntaris de la Creu Roja.

Em van portar a l'Hospital de Bellvitge. Estava inconscient. Finalment em van poder reanimar. Em vaig despertar. Vaig veure els meus pares i em van explicar el que m'havia passat. Em van diagnosticar una pneumònia, i que aquesta podria ser crònica. Quan em van dir allò, no tenia ganes de fer res, no tenia ganes de viure, se'm va caure el món a sobre.

Tenia tanta ràbia, que vaig decidir acabar amb tot. Vaig decidir deixar-te, no podia estar amb tu tenint una malaltia. No podria viure amb tu, per això et vaig deixar d'aquella manera. Se que no ho hauria d'haver fet, però les circumstàncies d'aquell moment em van vèncer.

Vaig sortir de l'hospital. Em van donar d'alta, però em van dir que tenia de vigilar i que havia de fer uns controls de l'aparell respiratori. Vaig decidir deixar la casa de Sentmenat als meus pares. No volia que res em recordes a tu. Sabia que t'havia fet molt de mal, i segur que no volies saber res de mi, i vaig marxar de Sentmenat.

Volia canviar d'aires, i vaig venir a viure a Sant Jaume d'Enveja amb un amic de la Universitat. Et preguntaràs com t'he trobat, doncs, vaig parlar amb els meus pares i em van dir que t'havien trobat, però jo no m'esperava trobar-te aquí. Només t'he vist de lluny amb la teva amiga, així que per mi també ha estat una sorpresa."

- Realment Neus, encara estic sorpresa. Em sap greu que tinguessis problemes de salut. No m'ho esperava. I ara estàs bé?.- va preguntar la Carla.

- Sí, ara estic millor. Ja no tinc de fer controls, però si vigilar amb els esforços i sobretot no fumar. - va dir la Neus.

- A veure, crec que donades les circumstàncies t'he de poder perdonar. Entenc la situació per la qual vas passar- va dir la Carla.

- Em perdones?- va dir la Neus.

- Clar que et perdono. Et van diagnosticar una malaltia. Se't va caure el món a sobre, és normal que reaccionessis d'aquella manera.- va dir la Carla.

- Moltes gràcies! Ara podrem tornar a ser parella, no? - va dir la Neus.

( continuarà...)