El tren de mitjanit

Qui no ha volgut mai agafar aquest tren? Segur que alguns ja l’han agafat, en canvi pot ser altres, ni l’han pogut agafar o ni tant sols l’han vist. Aquest tren existeix de veritat? Quin és aquell tren que et pot portar cap a un temps millor? o aquell que et trasllada a un país meravellós?

Diria, que no se sap on et pot portar, però la qüestió es que en algun moment de la vida, has de poder agafar aquest trajecte, potser un trajecte inoblidable, ple de roses i de somnis… penso que si no s’agafen aquests trens, perds la oportunitat, una oportunitat d’or per poder canviar alguna cosa a la teva vida.

Oportunitats que et passen, i que si no les saps aprofitar, et quedes a l’andana i el tren ja se’t ha escapat. A vegades costa saber on està aquesta oportunitat, però s’ha de provar, s’ha de intentar, s’ha de fer el impossible per poder-ho aconseguir.

Segur que han pasat oportunitats perdudes, somnis perduts… tot perdut… però arriba l’hora d’aixecar el cap, anar cap a l’andana, i mirar si arriba el tren, quan arriba, obrir la porta i pujar l’esgraó, que ens separa de poder perdre’l.

Un cop dins, viure del moment, deixar-se anar, sense pensar en res més, només pensar en el gran pas que hem fet, un pas que serà el millor que hem pogut fer durant molt de temps!

Ha arribat l’hora de no perdre aquest moment, de no perdre…. El tren de Mitjanit!

SOMNIS

Els somnis, s’han de fer realitat? Diria que si, crec que tots s’haurien de fer realitat, encara que n’hi hagi alguns que siguin malsons… Tens un somni, de fa molts anys, un somni que voldries que se’t complís, però no hi ha manera, de vegades per altre gent o ves a saber per a què…
Hauria de lluitar per aquests somnis, fins a aconseguir-los, segur que si ho fes seria més feliç. Sempre penso en què no podré aconseguir-ho, crec que penso en el que passarà i això no em deixa acabar de lluitar.
Sovint sento a gent, que somnia amb alguna cosa, i lluita per arribar-hi… potser si que s’ha de viure pels somnis i fer-los realitat, lluitar en força i arribar allà on tu voldries, si t’agrada una cosa i vols lluitar per aconseguir-la, mou cel i terra!
Serà difícil, però hi veig una llum al final del túnel!

" Polseres Vermelles "

Cristina, Toni, Jordi, Lleó, Ignasi i Roc, els " Polseres"

foto http://seriesyletras.wordpress.com/2011/01/24/polseres-vermelles-se-estrena-esta-noche-en-tv3/

Fa pocs dies, es va estrenar a Televisió de Catalunya, la sèrie “ Polseres Vermelles”. Una sèrie creada per Albert Espinosa i dirigida per Pau Freixes. L’argument ens parla, de cinc nois i una noia d’entre 10 i 15 anys, que coincideixen en un hospital infantil a causa de diverses malalties.

Els primers capítols de la sèrie, m’han marcat, han fet que m’emocioni amb les paraules, amb els fets, amb les experiències d’aquests nois. Les seves històries, són tant reals, com la vida mateixa. Et fan aprendre, que tot i estar en un hospital, pots continuar endavant, rient i divertint-te amb els que t’envolten.

Cada historia, m’hi sento enganxat. Hi ha moments de tot, de riure, de tristesa, de plor, d’alegria. Les audiències han demostrat que és una bona sèrie, hi ha molt de seguiment.

Un element imprescindible, en cada capítol, és la música, temes com “ Sense Tu” de Teràpia de Shock o “ Llença’t” de Lax’n’ busto , li donen un toc d’emotivitat.

La primera temporada de “ Polseres Vermelles” , està prevista tenir una durada de 13 capítols, però les xarxes socials ja evidencien una segona temporada de la sèrie d’Albert Espinosa, juntament amb els petits protagonistes: en Roc, l’ Ignasi, en Lleó, en Jordi, en Toni i na Cristina.

Us animo a tots i totes a veure cada dilluns, desprès del Crakòvia, “ Polseres Vermelles” a TV3.

Una reflexió:

Moltes vegades pensem que no estem bé, que no sabem ni que fem en aquest món. Ens passen coses i ja pensem que és el més dolent que ens podem trobar. I desprès coneixes històries com aquestes, i penses: per què ens queixem , si la gent que es troba en aquestes situacions està pitjor que nosaltres? Si es que a vegades, ens queixem per vici.

Promo. " Polseres Vermelles" de Televisió de Catalunya


Tema " Sense tu" de Teràpia de Shock




font videos: http://www.youtube.com/

Escriure

Escric, i no sé que escriure. Vaig d’un tema a l’altre. No sé ni què pensar, ni què dir, ni tant sols ni què fer. Pujo i baixo, indistintament… agafo paper i bolígraf i no puc plasmar res del que em passa pel cap. Sé que necessito buidar el pensament, però no sé ni per on començar, i ni tant sols com ho he de fer.

El bolígraf, abans es movia sol, ara necessita l’ajuda d’algú per poder-se moure. Em pregunto per què no escric com abans, què ha passat? Quin és el motiu perquè ara no plasmi els meus pensaments en un paper?

La veritat és que no sé res. Tot va bé? … i jo què sé, si va bé, si ni tan sols sé on sóc, ni per on passo, ni per on m’he de moure…

Penso en els moments bons, en els moments ens els quals no penso en res més, i només se’m acut un entorn en el qual no penso en tot això: l’entorn geganter. Un món que m’esvaeix, un món que m’agrada… però clar no tot és aquest món, oi ¿

Bé, no sé per què escric això, potser em serveix d’alguna cosa escriure? O potser ja no em serveix de res… no sé, però ara no escric com abans….