Van decidir celebrar l'aniversari en un entorn idilic. L'entorn en què quatre amics gaudien de la infantesa. Sí que és el que penseu. L'Aida va decidir que el gorg seria un bon lloc per la celebració.I així va ser. Van deixar les terres de l'Ebre i es van dirigir cap a les terres de Ponent. La Carla havia convidat al seu aniversari, a l'Aida, la Neus, la Laura i els seus amics de la Universitat. Havien quedat tots a Balaguer.
Van arribar a Balaguer a l'hora establerta. Quedaren davant de l'estació de trens. Allà es van trobar amb la Neus.
- Hola Carla, per molts anys!- va dir la Neus
- Hola Neus, moltes gràcies!- va dir la Carla
- Com va tot?, proven bé els 25 anys?- va preguntar la Neus.
- Molt bé, a veure com va l'aniversari. Esperava més gent, però no se que deu haver passat...- va explicar la Carla.
- Tranquil·la, potser venen més tard. - va aclarir la Neus.
La Neus, es va acostar cap a l'Aida per saludar- la.
L'Aida, la Carla i la Neus, esperaven que vinguessin la resta dels amics, però semblava que sabien posat d'acord per no presentar-se. Van decidir que esperarien un quart d'hora i si no apareixia ningú, marxarien cap al gorg. L'Aida es preguntava si la Laura es presentaria al lloc que havien quedat i la Carla, esperava també els amics de la Universitat.
Van passar els 15 minuts. L'Aida va mirar en direcció a l'andana per mirar si baixava algú del últim tren. Llavors la va reconèixer. Era ella. Era la seva amiga Laura. Les dues amigues es van mirar, no sabien com saludar-se. Finalment, una abraçada els va sortir de dintre.
- Laura, quan de temps!- va exclamar l'Aida.
- Doncs si, uns quants mesos. - va dir la Laura.
- Em va sorprendre la teva carta, no me l'esperava i el seu contingut tampoc- va dir l'Aida.
- No m'estranya que et vagi sorprendre. Per mi va ser molt dur, però ara t'entenc se pel que vas passar quan el Francesc et va deixar.- va explicar la Laura.
- Em sap greu, per la manera que vaig marxar d'Alemanya, però ho havia de fer, allà no em podia quedar. I vaig decidir fer un viatge. - va explicar l'Aida.
- Fer un viatge?- va preguntar la Laura.
- Sí. Vaig fer un petit viatge a Viena, i casualitats de la vida vaig trobar la persona que més m'estimo en aquest món: la Carla- va dir l'Aida.
- La Carla? - va preguntar la Laura, encuriosida.
- Si, la Carla, és aquella noia que està asseguda al banc. És la meva parella.- va aclarir l'Aida.
- La teva parella?, va preguntar la Laura.
- Si, mira coses que passen a la vida. El nostre amor ha sorgit. Vivim juntes a la casa dels meus avis, on vivíem amb el Francesc...- va dir l'Aida.
- Men'alegro molt. Me la presentes?- va dir la Laura.
L'Aida va presentar la Laura a la Carla i també a la Neus. La Carla es va quedar en una situació de fora de lloc, però clar era normal. Sabia tot el que havia passat. Les quatre noies van decidir, agafar el cotxe i continuar la carretera que els portaria cap al gorg. L'Aida conduïa, al seu costat la Carla i el darrere la Laura i la Neus.
Arribaren al poblet. Deixaren el cotxe a peu de carretera i seguiren el camí. L'Aida i la Laura, recordaren aquells estius que passaven quan eren petits. Feia molts anys que no trepitjaven aquelles terres.
La Carla i la Neus, se sorprenien dels paisatges que estaven observant. Mai havien estat en aquell indret. Van arribar al gorg. Tot continuava igual. Era un paradís. L'aigua brollava com mai, amb una gran força. L'Aida estava a la seva salsa, tenia la Carla al seu costat i tornava a estar en aquell indret.
La Carla, es mirava l'Aida amb uns ulls plens de joia. Sabia que la seva parella li agradava aquell paisatge i se la mirava amb molt de estimació. La Laura, va seure en una de les roques de la cascada, i pensava en les aventures que havien passat amb el Francesc, l'Aida i el Xavier. Records alegres i records trists.
Es van asseure totes al costat de la Laura. Casualitats de la vida, tornaven a ser quatre persones, quatre amics a la cascada del gorg, en aquest cas, quatre amigues. De cop l'Aida va notar que li queien unes gotes de pluja. Començava a ploure. L'Aida, tornava a sentir aquella sensació d'estar sota la pluja.
La Carla, es va acostar a l'Aida. Li va fer un petó. Es van abraçar sota la pluja. La Laura i la Neus se les miraven. La Neus li va explicar a la Laura, que ella havia sigut parella de la Carla. La Laura li va explicar la seva història amb el Francesc. Les dues noies, tenien coses en comú, i podria ser que fins i tot, sota aquella pluja d'estiu, un altre amor sorgís...
Seguia plovent. L'Aida estava recolzada a la Carla. Dormia, sota aquella pluja, que per ella era tan important. I seguia dormint al costat de la seva parella. Se sentia molt a gust. Sentia la pluja. Tenia la Carla. Havia recuperat a la Laura. Tornaven a ser quatre amics.
Tal com havia notat la pluja, l'Aida, va sentir una veu:
- Aida, Aida...
- Què?, què passa? On sóc? Qui em crida?- va dir l'Aida
- Vol fer el favor de prestar atenció!
- Sí, si ho sento...
L'Aida s'havia adormit a la classe d'història. No li agradava. Al carrer plovia i l'Aida esperava que arribes l'hora d'acabar la classe. Finalment va arribar, l'hora de sortir i anar cap a casa. Plovia molt, però a la noia li agradava la pluja. Al sortir fora de la Universitat es va trobar amb una persona que li resultava familiar.
Aquella persona, l'havia vist alguna vegada en algun lloc però no sabia on. Llavors va sentir la veu:
- Hola Aida. Com t'ha anat el dia?
- Bé, però qui ets?, i com saps el meu nom?- va preguntar l'Aida
- Em dic Carla.
L'Aida es va quedar ben sorpresa.
- Carla? Ets tu?- va preguntar l'Aida
- Si, sóc jo. En pots estar segura.
- Però, a veure, això és real o és un somni? - es va preguntar l'Aida.
