La història d'en Cesc i l'hoquei

La meva relació amb l'hoquei, va començar quan vaig conèixer gent dels Geganters de Palau-Solità i Plegamans, que tenia vinculacions amb el Hc Palau.

Jo abans, ni m' interessava l' esport, però arran de veure la sèrie "Les de l' Hoquei", em vaig començar a interessar per l'hoquei femení.

Com a membre de Ràdio Sentmenat, tenia il.lusió, d' entrevistar les noies del Generali Hc Palau, però era bastant impossible.

Temps després, em va arribar que a Sentmenat, hi havia un equip femení en el Club d'Hoquei del poble.

Des de la Ràdio, vaig fer un Instagram Live, amb les nenes del Fem11. En aquell moment, vaig dir a les nenes, que vindrien a la Ràdio en directe.

I així va ser, com la Laia, la Sol, la Luna, la Naia i la Mireia, van aparèixer a la Ràdio per primera vegada.

Després, cada setmana, els hi publicava els partits, els resultats, i fins i tot, anava a gravar els partits.

Un dels partits, que en tinc més records, va ser un que jugaven a Igualada. Van guanyar, i va ser el primer partit que vaig anar fora de Sentmenat.

Temps després, les guerreres, tornaven a la Ràdio, amb novetats, com l' Aina, l' Ona, la Vega, l' Iris i la Berta.

Aquelles guerreres, ja tenien un segon equip, i van tornar a la Ràdio, però separades i amb altres companyies.

Arribaven epòques de canvis, la Luna, deixava l'equip i s' afegia al Cerdanyola Club d'Hoquei.

Les guerreres, continuaven el seu camí, i jo anava seguint també a les lleones del Hc Palau.

Un dia, vaig cedir l' espai de la ràdio, a dues de les guerreres: la Laia Ballabriga i la Naia Domenech. Van venir a partir del Bullyng. Un programa molt interessant.

Uns mesos després, m' arriba una noticia, que la Laia, deixa el CH Sentmenat, i s' incorpora al CH Palau. Em vaig alegrar, molt per la seva decisió, ja que segur que la farà crèixer esportivament.

Ara les guerreres, algunes han pujat al Fem 13 i altres s'han quedat al Fem 11. Elles han de seguir endevant, i segur que ho aconseguiran.

L' hoquei, ha aconseguit que conegui gent, que s'han convertit en grans amics, inclús algunes amigues especials.

Una història de sentiments

  Els que em coneixen, sabran que em costa una mica mostrar el que sento... però us voldria explicar el que vaig sentir, quan les guerreres em van regalar i dedicar una samarreta del CH Sentmenat.

Era com una bonica sensació, que tot el que he fet per elles, ara es vegi recompensat....i la pregunta és que hi faig jo, envoltat d' unes nenes de 8, 9, 10 anys?

Elles, malgrat la seva edat, m' han volgut escoltar i m' han demostrat que no hi ha diferències entre edats per admirar a qui vulguis.

Quan veig a la Laia, marcant un gol, a vegades m'ha fet saltar les llàgrimes
d' emoció. I aquest gol que marca, és amb l' ajuda de la Naia, la Vega i la Sol.

L' Ona, l' Iris, i la Maria, lluiten i treballen cada dia per ser les millors, i la Berta i la Paula, reforcen un equip amb gran potència.

La Mireia i l' Aina, les grans porteres, es superen a elles mateixes, en poc temps han millorat un munt.

Crec que no calen més paraules!!
Bé només un hastag:
#guerreresamuntsempre

@cesc_rv
@intheevening.wednesday

15-04-23

Les guerreres de l' Hoquei

 En un poble molt petit, la Laia, jugava a pilota. Estava amb els seus pares, en un parc, eren les cinc de la tarda, quan de cop I volta es va posar a ploure.

La Laia, va correr cap a cobert per no acabar completament xopa. A la nena li agradava molt l'esport, sempre tenia una pilota al seu costat.

La tarda era complicada meteorològicament, van decidir tornar a casa. Passar la tarda ,en familia també estava bé.

La Laia, li va preguntar a la seva mare, si podien venir les seves amigues, ella li va dir que si, que cap problema.

Les amigues de la nena, es deien: Naia, Mireia, Sol, i Luna. Juntes, formaven un bon equip!!

La Naia, que era molt xerraire, va proposar a les nenes, jugar a un esport juntes. Totes sabien patinar, ho havien de fet de ben petites.

Les tardes, al sortir de l' escola, se la passaven patinant!! Però, la Naia, seguia volen fer un altre esport. Però quin?

La Sol, que tenia un bon cor, els hi va dir, que havia de ser un esport d' equip, i que havien de ser fortes!

Les nenes, es van passar la tarda, xerrant a l'habitació de la Laia, de com seria aquell equip, però no sabien a quin esport volien jugar.

La Mireia, una lluitadora amb tot, s' imaginava ser portera! Potser de Futbol, Hoquei, Handbol..?

Era dificil, però si la Mireia, volia ser portera, d' opcions no en tenien gaires !

La Luna, que tenia molta força i esperança, va pensar una mica, i va dir:

- Nenes, sabem patinar, la Mireia vol ser portera... i si fem un equip de hoquei?

Les nenes, van quedar sorpreses, però els hi va agradar molt la idea.

Sabien que aquella idea, seria difícil i complicada. Però elles sabien lluitar, tenien esperança, i sobretot tenien una amistat que era inaltarable!

Elles, van parlar amb les seves families, i entre tots van decidir apostar per aquell equip.


Tal i com hem dit al principi, aquell poble era petit, i era complicat aconseguir gent per completar el somni d'aquelles nenes, però per això estaven els reptes!

Van lluitat molt, les nenes, les families...però al final ho van aconseguir! Es van poder incorporar a l'equip, l' Ona i
l' Aina, que van donar més força i descans a les titular.

Van formar un gran equip! també una gran entrenadora, l' Ariadna! Sense ella no ho haguessin aconseguit!

Les nenes, havien de tenir un nom, i van obtar per dir-se: " Les Guerreres" i també una mascota, anomenada: " Trompita"
I van obtar per una gran frase:
" Juntes fem OK"


P.D: Dedico aquest escrit a la Sol, la Laia, la Naia, la Mireia, la Luna, l' Ona, l' Aina
l' Ariadna, i a tots els pares i mares de les nenes, per la paciència que han tingut amb mi

Les lleones de l' Hoquei

Un dia us vaig veure jugar... per mi aquest esport no em deia res, però des d'aquell dia,la vostra lluita, la vostra entrega em van anar captivant i  m'ha fet enganxar  al vostre  joc, tant que us he anat seguint. Tret d'algun mal dia que no cal recordar, tot han sigut  alegries i recompenses. Vau ser segones d'Europa i ara fa res heu guanyat l' Ok Lliga.

No em pensava pas, que un equip d'hoquei, m'enganxés, però vosaltres ho heu aconseguit. Potser per què tot el relacionat amb Palau-solità i Plegamans, m'atrapa...

També m'agradaria destacar el segon equip femení per la victòria a la 1a Catalana i la victòria de la selecció catalana al Campionat d'Espanya de seleccions autonòmiques amb la participació de les jugadores ,Mariona Colomer i Júlia Vilarassa.

Fer un especial esment a  les jugadores internacionals, Berta Busquets, Laura Puigdueta,Laura Vicente i  Aina Florenza, per la participació als pròxims jocs @wrgbarcelona.

I per últim m'agradaria ressaltar el fet que  una de les capitanes de l'equip, Laura Puigdueta, sigui la millor jugadora de l'OK Lliga, amb l'entrega del  guardó MVP.

Crec que l'hoquei femení s'ha de normalitzar a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, i com diuen les de la srie " Les del hoquei" : " Nosaltres, tambè volem jugar" .

Escrit dedicat a :

Berta Busquets, Laura Puigdueta, Laura Vicente, Carla Fontdeglòria, Paula Ferrón, Aina Florenza, Vanessa Garcia, Mariona Colomer, Júlia Vilarrasa, Esther Nadal , i a tot l'equip tècnic, encapaçalat per Miquel Busquets.

Cesc Rodriguez
Sentmenat, 24 de juny de 2019

Una mica de història

Vaig començar per anar a l'escola bressol, a tres anys. D'aquells anys no me'n recordo de res, ja que era molt petit, però segur que m'ho devia passar d'allò més bé. A l'escola de primària, ja començava a fer amics i amigues, ja que era molt més gran. Érem un bon grup de nois i noies, que estàvem ben avinguts, encara que hi havia algunes baralles.

Vaig passar els anys més meravellosos, en els quals organitzàvem festes d'aniversari, festes de primavera, carnaval, etc. També vaig tenir les primeres xicotes, sense tenir-ne cap d'oficial. Però va arribar el 4t any, en què els estudis no em van anar gaire bé i vaig haver de repetir i deixar els companys que havia tingut d'ençà que anava a l'escola bressol.

Vaig començar altre cop 4t d'EGB, amb nous amics i noves amistats. L'any em va passar molt lentament, però al final del curs no em va quedar cap assignatura. El problema era que tenia era que l'ambient d'amistat no era gaire bo. Vaig passar uns anys desagradables, no em sentia bé amb els companys, però m'hi vaig haver d'acostumar.

A vuitè d'EGB, em vaig treure el graduat escolar, per poder optar a continuar estudiant. Vaig cursar l'ESO, a Palau-solità i Plegamans, allà les coses em van anar molt més bé. Em vaig treure el carnet de conduir, també vaig començar a tocar la gralla amb els gegants de Sentmenat, i vaig començar a sortir a les nits.

Vaig estudiar un cicle formatiu de jardineria, a l'escola de jardineria "Rubió i Tudurí" de Barcelona, on també vaig conèixer gent i vaig començar a sortir a les nits. També vaig ser monitor de l'esplai.

Entre l'entorn geganter i l'esplai, vaig fer moltes coses, sortides amb els gegants, trobades, sortides amb els nens de l'esplai, colònies. Fins i tot a explicar contes a l'esplanada del Castell de Sentmenat.

Els anys van anar passant, i els amics anaven i venien. Treballant a diferents empreses de jardineria. Participant a diferents entitats del poble: gegants, ràdio, museu-arxiu, comissió de festes... i moltes més... inclús participant en la colla de Geganters i Grallers de Palau-solità i Plegamans.

Vaig estar treballant sis anys a una empresa de jardineria de Terrassa, tot era molt monòton i volia canviar d'espai i d'entorn. Em va venir una oferta de jardineria, per anar a treballar a una ciutat d'Alemanya, i al final vaig acceptar.

Va ser un canvi de vida, de trencar amb tot, de viure la vida per un mateix. Difícil i complicat, però no pas impossible. Hi vaig estar un any i mig. Moltes aventures. Gent nova, idioma nou.

Els primers vuit mesos allà, van ser durs, però després m'hi vaig acostumar. Anava baixant a Sentmenat, de tant en tant. Una visita inesperada, en un entorn inesperat, va fer canviar moltes coses.

Al cap del temps, i després d'un any i mig, vaig decidir tornar definitivament a terres catalanes. Tornar a la vida que tenia abans, tornar als hàbits d'abans, però amb ganes de fer un altre canvi, un canvi que espero que vagi molt bé, un canvi en què tornaré a trencar amb tot!

Barcelona, m'inspira

                                           Entrada del Laberint d'Horta

Moltes vegades quan estic capficat amb alguna cosa, i no puc parar de pensar en allò, el que vull fer es marxar. No pensar en res. Esbargir la boira. Desconnectar. Un bon lloc per no pensar en res més, és anar a la ciutat comtal, Barcelona.
No em costa gens, agafar el cotxe, l'autobús o el tren i plantar-me al mig de la Plaça de Catalunya. Caminant per les Rambles, el port vell o el port olímpic, són espais de sentir-me lliure. Acostar-me al mar, agafar un bolígraf i una llibreta i posar-me a escriure, sense saber el que realment vull reflectir en un paper.
Barcelona, com qualsevol altra ciutat, té el seu encant, els seus carrers, les seves places, la seva gent, però el que hi busco és una estona de tranquil·litat. Potser us pot semblar estrany, que hi vagi sol, però és la manera de pensar en mi mateix.
La ciutat, també em porta molts records, de quan estudiava jardineria, per això no em costa gens anar-hi, és com una segona ciutat. Tot i així també és el lloc de l'amor. Barcelona m'ha donat a conèixer a una persona que me l'estimo molt. Una persona que espero que puguem compartir moltes coses.
Per aquesta raó, també per a mi, és un regal anar a Barcelona, ja que així m'en recordo d'ella, dels moments que hem viscut en aquesta ciutat, la capital de Catalunya, una ciutat de records, de vivències i d'amor.

L'aventura del llegir

Tot va començar amb un llibre, El Jardí Oblidat, de l'escriptora australiana, Kate Morton. L'havia començat a llegir moltes vegades, però mai trobava la manera de seguir endavant. El deixava, i quan me'n recordava el tornava a rellegir. No hi havia manera d'arrencar. La gent em deia que havia de trobar el meu llibre, la trama i el tema que m'agrades, però jo volia intentar de seguir el llibre.

Passat un temps, vaig aconseguir entrar en el llibre, ho vivia com si estàs a dintre de la història, com si en sigues l'autèntic protagonista. Volia arribar al final de la història, cada pàgina, cada paràgraf, cada punt i cada coma, em feien gaudir del llibre que tenia a les mans.


Quan vaig finalitzar el llibre de la Kate Morton, em vaig felicitar, i vaig decidir llegir-me "La Casa de Riverton" , també de la mateixa autora. I em va passar el mateix, no vaig poder deixar de llegir, fins a l'última pàgina.

Temps després em va arribar a les mans, un llibre de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, "El Joc de l'Àngel" i us puc dir que em vaig llegir el llibre amb molt poc de temps. Les històries m'atrapaven. Després vaig saber que el llibre, tenia continuació, i em vaig llegir la tercera part de la història, "El Presoner del Cel" en una setmana.

Ara, fa poc m'he llegit un llibre de la Katherine Neville, anomenat "El Vuit" , que conta les aventures d'una noia, la Catherine Vellis, que està immersa en un joc d'escacs, ben peculiar. És un llibre de trama històrica-ficció, trepidant, et fa conèixer èpoques de la història, mentre coneixes grans personatges. " El Vuit" , té una segona part, anomenada "El Foc" , en el que ara mateix hi estic immers.

Llegir, m'ha canviat. Trobo qualsevol moment, per obrir un llibre, i començar a sentir.me, com si hi estigues a dins. Algun cop, m'ha passat que no m'he recordat de fer el sopar, per què  estava immers en el llibre que tenia a les mans. Llegir, et canvia la vida, com deia l'actor Joel Joan en un capítol de " Plats Bruts" : llegir et canvia la vida, no faig res més, no menjo, no dormo..." .