Les Aventures de l'Aida. 10è Capítol. Últim capítol de la 1ª Temporada

                                                  

                                                Sant Jaume d'Enveja

Finalment els llavis d'ambdues es van tocar. L'Aida va mirar a la Carla i se li va tornar a escapar el riure, això va fer que ella també acabes rient. Després d'aquelles rialles, van tornar a ajuntar els seus llavis, aquest cop amb més passió. No sabien com havia sorgit aquell moment, però va sorgir.
- Com pot ser que hagi sortit?- va dir l'Aida
- No ho se, jo també em sorprenc- va dir la Carla
- No em pensava pas que podria sorgir això entre nosaltres- va dir l'Aida.
- Jo tampoc, però no crec que sigui res dolent no creus? - va preguntar la Carla
- No, no és res dolent, si les coses passen és per alguna cosa, no?- va preguntar l'Aida.
- No, creus que tornarà a passar?- va dir la Carla
- Això mai ho podem saber, el temps ho dirà- va dir l'Aida
- Si, i tant- va dir la Carla

I les dues noies van seguir al sofà, abraçades una al costat de l'altre. Ja eren altes hores de la matinada. L'endemà era diumenge, i havien planejat una sortida en bicicleta. Van dormir les dues al sofà, no tenien ganes d'anar al llit.

L'endemà al matí, es van llevar d'hora. Van preparar un esmorzar lleuger. Feia un bon dia. Tornarien a l'hora de dinar. L'Aida tenia dues bicicletes, n'hi va deixar una a la Carla. Volien fer una ruta per la lleva del riu Ebre, fins a Sant Jaume d'Enveja.

I aixi va ser, van agafar les bicicletes, una mica d'aigua, i cap al pont penjant, per començar el camí. L'Aida feia temps que no anava en bicicleta, hi havia anat quan estava amb el Francesc, i des de llavors que no l'havia agafat. La Carla també feia temps que no anava en bicicleta, però de seguida va agafar el ritme.

Començaven aquell camí d'uns 20 km fins a Sant Jaume d'Enveja. L'Aida anava davant i la Carla al darrere. L'Aida pensava en el que havia passat a la nit : " No se que ens ha passat, però tenia la Carla tant a prop que no m'he pogut resistir a fer-li un petó, no se per què a mi m'agraden els nois des de sempre, mai havia fet res amb una noia. El que se es que m'ha agradat i força"

La Carla seguia al darrere de l'Aida, i també pensava en el mateix: " Com pot ser que ens hagi passat això? d'ençà que vaig estar amb la Neus que m'agraden les noies, però a l'Aida li agraden els nois. El que se és que l'Aida és molt maca" .

El que havia passat aquella nit, era una cosa nova per les dues amigues, no sabien què fer, si demostrar els seus sentiments reals, o continuar com si res no hagués passat. Les coses noves poden espantar, però no experimentar-los pot ser pitjor.

L'Aida, pedalava en força per arribar la primera. La Carla no podia aguantar el ritme i va decidir parar a descansar, va cridar a l'Aida, però no la sentia. La Carla va baixar de la bicicleta, va beure aigua, i va seure en una roca que hi havia allà. Va mirar el gran riu. Va reflexionar en el que estava passant i no sabia què fer. Havia passat moments durs amb la Neus, i no volia passar-los amb l'Aida. Però alhora també pensava que passaria si algun dia es trobes amb la Neus...

L'Aida, es va adonar que darrere seu no hi havia ningú, i va decidir tornar enrere per veure que li havia passat a la Carla. Va arribar i va veure que estava asseguda mirant el riu i li va preguntar:

- Què t'ha passat Carla?
- Res, és que vas molt ràpid, no et puc seguir- va dir la Carla
- Ai, em sap greu, pensaves que em podries seguir. - va dir l'Aida
- No, no et puc seguir si vas a aquest ritme!- va exclamar la Carla
- Ho sento noia, ja aniré més a poc a poc. Seguim? - va dir l'Aida
- No, ara vull descansar i comprovar una cosa- va dir la Carla
- Què vols comprovar?- va preguntar l'Aida

La Carla, es va acostar a l'Aida, la va abraçar. L'Aida es va quedar estranyada, però no es va resistir a aquella abraçada. Una gran abraçada. Llavors la Carla la va besar. L'Aida s'hi va tornar. Aquells petons feien que es fonguessin com els bombons de xocolata. La Carla li va preguntar:

- T'agrada?
- Si, i tant. - va dir l'Aida
- Però a tu t'agraden els nois des de sempre, no?- va dir la Carla
- Si, m'agraden els nois, però crec que en aquesta vida, que dura quatre dies, s'ha de provar de tot, i més si t'estimes a una persona, sigui quin sigui la seva condició sexual- va dir l'Aida.
- M'estimes?- va preguntar la Carla.
- Si i tant que t'estimo!, des del primer moment que et vaig veure, vaig començar a sentir una cosa molt forta dintre del meu cor!- es va sincerar l'Aida.
- Ho dius de veritat? - va preguntar la Carla.
- Sí, mai havia estat tan sincera amb algú. - va dir l'Aida

És així i només així, quan les dues amigues, van comprovar que s'estimaven, i que juntes podien arribar on sigui. Eren fortes, tenien el cor d'ametlla! Van seguir mirant el gran riu, i a la que es miraven tornaven a riure i es tornaven a fer petons. Arribava l'hora de tornar cap a casa per dinar. Estaven de cara al riu, i de cop van sentir una veu:

- Hola Carla!
Les dues noies es van girar.

- Hola. Com saps el meu nom?- va dir la Carla
- No em coneixes?- va dir el/ desconegut/da
- Ara mateix no- va dir la Carla
- Fes una mica de memòria. Fa poc vas parlar amb els meus pares- va dir el desconegut/da
- Neus?, ets la Neus?

Aquella persona, que havia cridat l'atenció de la Carla, era la mateixa Neus.

( continuarà properament)

Les Aventures de l'Aida. 9è Capítol

                                           Pont penjant d'Amposta ( Terres de l'Ebre)


L'Aida i la Carla, van agafar el tren cap a terres tarragonines. Pensaven en què els hi esperava allà, en quines aventures es podrien trobar. L'Aida havia de continuar estudiant i treballant, però la Carla ho havia de trobar tot, tot i aixi era forta i segur que s'en sortiria. 

La Carla tenia un tema pendent, en algun moment sabria que es trobaria amb la Neus. Com seria el retrobament? tindria la necessitat de trobar-se amb ella? La noia sabia que ara era el moment d'estar amb l'Aida, gaudir dels moments amb ella, no podia deixar escapar-la.

El viatge de Barcelona a l'Aldea, durava unes dues hores. Van dormir, quasibè tot el viatge, ho necessitaven, no havien dormit gaire ultimament i van aprofitar el viatge per dormir. L'Aida, abans d'adormir-se, mirava la Carla com dormia... es preguntava per què se la mirava tant, es quedava embadalida.. un tema que segurament encara tardarà a descobrir.

Faltava poc per arribar a l'Aldea. L'Aida es va despertar i va anar al servei. La Carla es va despertar i va veure que l'Aida no hi era. Es va estrenyar que no li haguès dit res, però sabia que tornaria. Finalment l'Aida va tornar amb la Carla. Li va dir que havia anat al servei. La Carla no es podia permetre perdre l'Aida, ni que ella l'abandonès, una amistat així no es podria perdre per una necessitat.

Van arribar a l'Aldea. Van baixar del tren. Havien de trobar la manera d'anar cap a Amposta, però abans l'Aida va decidir de trucar als seus pares, per què les vinguessin a buscar. I aixi ho van fer, es van esperar a l'estació. Van anar a prendre alguna cosa al Mc Donalds per fer temps, i l'Aida li va dir a la Carla:

- Estàs contenta d'estar aqui? estàs be? - va preguntar l'Aida

- Si, si tranquila estic bè, i contenta d'estar aqui, però tambè penso en tot aquest embolic  de la Neus- va dir la Carla

- Ja ho entenc. Tens necessitat de veure-la? de saber realment el que va passar?- va preguntar l'Aida.

- Tinc curiositat per saber què em pot dir, però potser he de deixar passar un temps abans de tornar- la a veure. - va dir la Carla.

-  Si, ja veuràs com amb el temps tot es cura, i si més no t'ajudarè a trobar la Neus- va dir l'Aida

Les dues noies, van seguir parlant, fins que van arribar els pares de l'Aida. Ella va còrrer cap a ells i els va abraçar. La Carla, aquest cop es mirava l'Aida, amb un somriure a la cara. L'Aida li va dir a la Carla, que saludes als seus pares i aixi va ser. L'Aida els hi va explicar qui era la Carla, com l'havia trobat, i tambè que havia passat amb el Francesc i la Laura. Els pares de l'Aida ho van entendre de seguida tot, i les van portar cap a Amposta.

La Carla, estava encuriosida per saber quina era la vida de la seva amiga, saber el que feia, on estudiava, on treballava i on vivia. Ara ja nomès pensava en ella. Volia aparcar per un temps, la conversa amb els pares de la Neus i tambè oblidar-la a ella.

Van arribar a Amposta, pel pont penjant sobre el riu Ebre. L'Aida feia temps que no havia vist el riu. La Carla mai havia vist l'Ebre, i no se'l imaginava tant gran. Clar que n'havia vist de més grans com el Rhin o el Danubi. 

Arribaren a la casa de l'Aida. Era una casa gran unifamiliar, amb jardi i piscina. Els pares de l'Aida es quedaren una estona per fer el cafè. La Carla va quedar amb la boca oberta per com era aquella casa. Hi havien viscut els avis de l'Aida, i desprès l'Aida amb el Francesc, i ara a partir d'aquell moment hi viurien ella i l'Aida. 

L'Aida, estava contenta de que la Carla, visquès amb ella, però ara els tocava trobar un treball per ella. L'Aida li va dir que preguntaria a la botiga on treballa, a veure si necessitaven gent, potser podria fer els dissenys de les joies, a la Carla li agradava dibuixar, i podria ser una alternativa. 

La Carla es va mostrar agraïda amb tot el que estaven fent per ella, i va decidir acompanyar l'Aida, l'endemà per parlar amb la propietària de la botiga, si hi hauria la possibilitat que la Carla treballès dissenyant les joies. Els pares de l'Aida van marxar, i van deixar a les noies soles. L'Aida va comentar a la Carla d'anar a comprar quatre coses per fer el sopar, i van anar al supermercat que tenien molt a prop.

Van comprar per fer amanida, embotits i pà amb tomàquet, i un parell de cervesses. Havien de celebrar que s'havien trobat i que a partir d'aquell moment res les separaria. Tenien clar que havien d'estar juntes per sempre, bè potser per sempre no, per què mai saps on es poden separar els camins, però ara sabien que els seus camins, les seves vides s'havien trobat i ho habien de celebrar.

Van arribar a casa amb la compra. L'Aida li va ensenyar la casa a la Carla. Tot estava com abans. Van entrar a la habitació de l'Aida. Hi havia fotografies per totes les parets, pòsters, dibuixos que l'Aida feia... la Carla es va aturar en una fotografia, era una fotografia on s'hi veien l'Aida i tres persones més i de fons una gran cascada. La Carla li va preguntar a l'Aida, qui eren aquelles persones i l'Aida li va dir que eren, el Francesc, la Laura i el Xavier, i que el lloc era el gorg on havien estat de petits.

- Oh que maco! - va dir la Carla

- Si, la veritat és molt bonics- va dir l'Aida

- I aquesta cascada on és ?- va dir la Carla

- Està situat prop de Balaguer, prop del poble on viviem abans, allà vaig conèixer el Francesc, la Laura i el Xavier. Era el nostre lloc de infantesa i vam tornar de més grans, però ja no hi hem tornat més.- va explicar l'Aida

- M'agradaria veure aquest gorg, m'agradaria veure on vas passar la infantesa, ho vull saber tot de tu!- va dir la Carla.

- Molt bè, hi podem anar un dia, però jo esperaria a l'estiu, ara al hivern no tindria gaire gràcia- va dir l'Aida

Van fer l'amanida, el pa amb tomàquet amb pernil i altres embotits... es van seure davant del televisor, les noticies:  el procès nacional per la consulta de la independència... al final van acabar per tancar la televisió i gaudir del sopar i de la companyia...

Desprès d'aquell sopar, van seure al sofà, es van posar comòdes, una al costat de l'altre, es van mirar cara a cara, i van riure no es podien aguantar, no sabien perque reien, però estaven bè juntes. Tots els moments negatius, havien passat a l'altre banda, ja no es recordaven del que havia passat amb les seves ex parelles, ni tampoc ho voldrien saber, potser les havien enganyades, i això era veritat, però el que sabien del cert es que elles habien estat destinades a estar juntes, no sabien el per què, però era el moment de gaudir de la companyia i l'estimació que es tenien l'una amb l'altra.

Les dues noies seguien rien, fins que la Carla li va poder aguantar la mirada, l'Aida va intentar aguantar i tambè la va mirar, no sabien que fer, es van aguantar el riure... La Carla va agafar la mà de l'Aida, i aquesta li va agafar l'altra mà... l'Aida es va acostar a la Carla, els seus llavis estaven apunt de tocar els de la Carla, i finalment els llavis d'ambdues es van tocar....

( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 8è Capítol

Castell de Sentmenat ( Vallès Occidental)

Aquella abraçada, va ser l'inici d'una gran amistat entre l'Aida i la Carla. Semblava que es coneguessin de tota la vida, i només feia dos dies que s'havien trobat. Totes les peces encaixaven a la perfecció. Havien estat abandonades per la parella, per les persones que s'estimaven, i ara els hi tocava viure a elles grans aventures.

Es van aixecar del llit.Es van arreglar. Van decidir anar a prendre un cafè al Hotel Sacher. Aquell hotel era molt important a la ciutat de Viena, donat que tenien el pastís de més anomenada: Pastís Sacher. Un gran plaer de xocolata, que se't desfà a la boca.

Tot prenent el cafè, l'Aida va comentar a la Carla:

- Carla, s'acosta el meu dia de tornada a Catalunya, les meves vacances s'acaben, he de tornar al treball i als estudis- va dir l'Aida.

- Oh, quin greu que em sap, jo no puc tornar, no tinc feina, ho vaig haver de deixar tot, i tornar al meu poble, no se si seria gaire benvinguda- va dir la Carla.

- Però, no podem deixar aquí la nostra amistat, hem de trobar la manera de no perdre el contacte. - va dir l'Aida.

- Si ho se, però no se com ho podem fer! - va exclamar la Carla.

- Només hi ha una manera, i és que vinguis amb mi a Amposta! Jo vivia amb el Francesc, és una casa gran i hi ha prou espai, per què t'hi puguis instal·lar.- va dir l'Aida.

- Ho dius de veritat?, podria venir a viure amb tu?- va preguntar la Carla

- Si, clar, ho dic de veritat. Ja trobarem la manera que puguis trobar feina, potser a la botiga on treballo, ja veurem- va dir l'Aida.

- Moltes gràcies, Aida, ets una persona genial. Gràcies a tu podré dirigir la meva vida!- va dir la Carla.

- No cal que m'agraeixis res. Tu també m'has ajudat a tornar a somriure, ja et vaig dir que juntes arribarem on voldrem! - va dir l'Aida.

I va ser així, com les dues amigues, es prenien aquell cafè amb el pastís de xocolata, i decidiren tornar a terres catalanes, amb destinació a Amposta. Van anar cap a l'hotel, i van comprar per internet, el bitllet per la Carla cap a Barcelona, i també els bitllets de tren cap a l'Aldea ( Tarragona). Marxaven l'endemà al matí.

Va arribar al matí, i les dues noies van agafar un taxi que els duia cap a l'aeroport de Viena. L'Aida i la Carla, feien una cara d'alegres, entusiasmades per aquell retorn  cap a Catalunya. Van pujar a l'avio, el viatge durava unes dues hores cap a Barcelona.

La Carla, s'adormia al costat de l'Aida. Estaven cansades, però sabien que tenien una gran aventura per davant. La Carla pensava en què havia deixat a Sentmenat, els seus amics, la família, les seves experiències... i de cop li va dir a l'Aida:

- Aida, escolta, què farem quan arribem a Amposta?- li va dir la Carla.

- Doncs, ens instal·larem, farem una visita als meus pares a Tortosa, podem sortir a sopar...- va dir l'Aida.

- He pensat a fer una cosa abans d'anar cap a casa teva... oi que encara tindrem temps abans no agafem el tren?- va dir la Carla.

- Si, el tren el tenim a mitja tarda i a Barcelona arribarem a les 12 del migdia... per què ho dius?, hi ha alguna cosa que et preocupi?- va preguntar l'Aida.

- No, no. Ho dic per si t'agradaria conèixer el meu poble. No és gaire gran, i crec que tindríem temps de passar-hi una estona. - va dir la Carla.

- Oh, m'encantaria de veritat! Hi podem anar a dinar, i així després ja fem el camí de tornada a Amposta- va dir l'Aida.

- Molt bé, doncs així ho farem! M'agradarà molt que coneguis el poble, i anar-hi amb tu és millor, sola no hi aniria.

Ja faltava poc per arribar a l'aeroport de Barcelona. Com sempre ple de gom a gom. Les dues noies van decidir arribar a Sentmenat amb un autobús de línia. Van agafar el metro, i es dirigiren a l'estació de Fabra i Puig per agafar-hi l'autobús. Tenien molt de temps. No els esperava ningú.

L'autobús va arribar puntual a l'hora establerta. Hi van pujar. No hi havia gaire gent, donat que era cap de setmana. En una hora aproximadament arribarien a Sentmenat. La Carla, feia uns mesos que havia marxat del poble. Estava expectant per veure com la rebrien els seus pares, però no estava molt segura que els agradés veure-la. L'Aida, tenia encara el somriure a la cara, es mirava la Carla, pensava que era molt maca i al mateix temps se li posaven les galtes vermelles...

Finalment arribaren a Sentmenat. El poble de la Carla. Un poble de 8.600 habitants, entre els municipis de Castellar del Vallès, Caldes de Montbui, Sabadell, Polinyà i Palau-solità i Plegamans. Envoltat de muntanyes, el Puig de la Creu, la Sagrera, el Bosc Mal i la Torre Roja, però també pels seus polígons industrials de Can Clapers, Can Roure i el Mas d'en Cisa. Un poble que havia crescut amb els barris de Can Baixeres, Can Palau i més actualment amb el barri de Can Vilar.

Van baixar de l'autobús. I van anar cap a la Plaça de la Vila. L'Aida va veure aquella plaça i li va dir a la Carla:

- Molt maca aquesta plaça!, els arbres li donen un toc característic, i l'edifici deu ser l'Ajuntament, si no m'equivoco- va dir l'Aida.

- Si, si és l'Ajuntament, està aquí des de l'any 1979 si no recordo malament.- va dir la Carla.

- I què em pots ensenyar més d'aquest poble amb l'estona que tenim? - va dir l'Aida

- Doncs mira, si vols anem a dinar en aquest bar d'aquí al davant. És un edifici construït l'any 1908. És la Societat Coral Obrera " La Glòria Sentmenatenca". Fa poc van reformar el bar.- va dir la Carla.

Van entrar en aquell bar del poble, i la Carla, es va endur una gran sorpresa. Allà hi havia els gegants del poble. Ella havia estat grallera de la colla durant molts anys. Feia temps que no els veia.

- Mira, Aida, són els gegants de Sentmenat!- va dir la Carla.

- Oh, són molt macos! - i tu havies estat a la colla?- va preguntar l'Aida.

- Si, sí . Tocava la gralla, des de ben petita. Però ho vaig haver de deixar tot, tal com et vaig explicar.

- I com es diuen els gegants?- va preguntar l'Aida

- Menna, Caterina i Laia- va dir la Carla

Les dues noies van dinar en aquell bar. La Carla es mirava als gegants amb uns ulls aigualits, pensava en totes aquelles aventures que havia passat amb ells, però aquella època ja havia passat, ara tocava viure del moment. L'Aida, li va preguntar:

- Carla, has pensat a anar a veure els teus pares i amics?

- Si, ho he pensat, almenys als meus pares, però no se com s'ho prendran que torni a estar aquí. Vaig marxar molt a la desesperada. I també em fa por trobar-me a la meva ex parella- va dir la Carla.

- Però saps segur si viu aquí?- va dir l'Aida.

- No ho se, només se que els meus amics saben on està, i no se si em convé trobar-me-la. - va dir la Carla.

- Tranquil·la, Carla, si vols marxem cap a Barcelona i agafem el tren cap a L'Aldea. Deixem tot aquest passat.- va dir l'Aida.

- Bé, només vull que vegis una ultima cosa, el Castell de Sentmenat. És un castell del 1065.- va dir la Carla.

- I on és aquest castell?- va dir l'Aida.

- És a prop, acabem de dinar i hi anem!- va dir la Carla.

I les dues noies es van dirigir cap al nord del poble, per veure el castell de Sentmenat. Van agafar un carrer estret, anomenat Climent Humet, fins al Passeig del Castell, que ja el podien veure. Un castell en aspecte de masia. Van caminar fins a uns bancs que hi havia al costat de la capella dita de Sant Jaume. Van seure al banc i van veure la vista del poble. Era una vista preciosa. La Carla recordava aquelles vistes, quan jugava de petita amb els seus amics, passejava amb els seus pares...

L'Aida, en silenci la mirava... la Carla no creuava la mirada amb ella, mirava fixament al poble que l'havia vist créixer... va mirar l'Aida i es van creuar les dues mirades, els ulls d'una es reflectien en els ulls de l'altre, brillaven..

- Què mires Aida?- va dir la Carla

- Res, res- va dir l'Aida

Les dues noies sabien que s'estaven mirant l'una a l'altre, però no trobaven el motiu de per què es miraven tant...

Arribava l'hora de marxar, van caminar carrer avall. Per l'altre costat del carrer hi havia una parella que passejava els gossos. La Carla li va dir a l'Aida, que coneixia la parella, però no sabia de què els coneixia. Quan van estar a l'altura, la Carla va conèixer qui eren, eren els pares de la seva ex parella.

La Carla es va quedar parada, però els hi va preguntar:

- Hola, sou els pares de la Neus?- va dir la Carla

- Si, ho som, i qui ets tu que ens coneguis?- va dir l'home

- Doncs sóc la Carla, vaig ser parella de la vostra filla. No us recordeu de mi?

- Si, ara que ho dius, sí que ens recordem de tu, però vas desaparèixer del poble- van dir els pares de la Neus.

- Si, per uns mesos, la vostra filla em va fer molt de mal, em va dir que m'estimava i d'un dia per l'altre em va deixar sense donar explicacions- va dir la Carla.

- Nosaltres no sabíem que t'hagués deixat d'aquesta manera, la Neus ens va dir que necessitava marxar. Vivíem a Barcelona per què ella pogués anar a la Universitat. Et va conèixer a tu, i tot li va canviar. Vam acceptar la seva condició sexual. Ella ens va dir que volia conviure amb tu aquí a Sentmenat, però no va ser possible. - va explicar la Mare de la Neus.

- Si ella volia conviure amb mi, però no se per què em va deixar. Ens estimàvem molt. Va ser molt fort per mi. Ara ja ho estic superant. I com és que heu vingut a viure a Sentmenat?- va dir la Carla.

- Doncs estem aquí vivint a la casa que va comprar la Neus, per què vinguéssiu a viure juntes- va dir el pare de la Neus.

- Com?, què la Neus va comprar la casa?, però quan fa d'això?- va preguntar la Carla.

- Doncs fa un mes que la va comprar, s'hi volia instal·lar, ens va dir que t'esperava- va dir el pare de la Neus.

- Que m'esperava?, però si no va deixar cap rastre, cap pista, només un missatge al mòbil que em deia que em deixava- va dir la Carla.

- Et va deixar una pista, la pista era la casa- van dir els dos alhora.

- No entenc res, perdoneu- va dir la Carla

- I com volia la Neus que la Carla sapigués que havia comprat la casa? - va preguntar l'Aida encuriosida.

- Doncs és ben fàcil. La Neus sabia que la Carla tornaria al poble tard o d'hora, i d'alguna manera sabria que la nostra filla havia comprat la casa- van argumentar ells.

- Però ara mateix on és la Neus?- va dir la Carla

- La Neus, va marxar a viure amb un company de la Universitat a les terres de l'Ebre- van dir els pares.

- Com??- van dir la Carla i l'Aida alhora

Aquella conversa amb els pares de la Neus, va trasbalsar a la Carla i de retruc també a l'Aida. No sabien què fer. Es van acomiadar de la parella i van continuar carrer avall fins a la parada de l'autobús. L'Aida va veure que la Carla no estava com abans, se la veia trista, i li va dir:

- Carla anima't, se que això pot trasbalsar a tothom. Crec que la Neus va obrar molt malament, i s'esperava que tu tornessis, i has tornat però ella ja no hi és.- va dir l'Aida.

- Aida, ara no se que fer!, tinc clar que haig de venir amb tu a Amposta, però també veig que hauria de veure a la Neus, i saber amb qui viu. Que m'expliqui què va passar.- va dir la Carla.

- No se pas, que és millor Carla, mira jo vaig intentar saber el que havia passat amb la meva ex parella, i mira com es va acabar. Jo no et privaré que busquis a la Neus, i si vols t'ajudaré a trobar-la.- va dir l'Aida.

- Si, potser val més deixar les coses com estan, i viure la nostra vida, potser és el millor!- va dir la Carla.

I les dues amigues, van agafar l'autobús altre cop cap a Barcelona, per agafar després un tren que les portaria cap a les terres de l'Ebre, on es trobarien amb altres aventures...
( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 7è Capítol

         
                                                Vista general del municipi de Sentmenat

Van baixar de l'avió. Es van dirigir amb taxi a l'hotel que la Carla havia reservat. Van preguntar si podien tenir una habitació per a dues persones. No hi va haver cap problema. Van pujar a l'habitació, van deixar les maletes i van decidir visitar la ciutat.

Van sortir del hotel.Viena, ciutat de palaus, monuments, jardins i música. Aquella nit, hi havia un gran concert de la filharmònica de Viena, i les dues noies van comprar les entrades per poder assistir-hi. Diuen que si vas a Viena i no veus un concert de música clàssica, és un gran pecat.

Van sopar en un restaurant típic vienès, van xerrar de les seves coses, i a les 10 de la nit cap al concert. L'orquestra era un autèntic espectacle. A l'Aida, li recordava el so de la pluja, quan tocava al terra. Una sensació agradable. La Carla es mirava l'Aida encuriosida...

L'Aida, tenia una expressió a la cara, que mai havia vist ningú. Una expressió de contenta, alegre, divertida. Havia trobat a la Carla, el que li faltava per seguir endavant. La Carla la continuava mirant...

Es va acabar el concert i es van dirigir cap a l'hotel. Van pujar a l'habitació, es van posar còmodes i va arribar el moment d'explicar-se els secrets més ben guardats:

- Aida, explica'm que et va passar amb el Francesc. Estic encuriosida- va dir la Carla.

- És una història molt llarga, i no se si t'agradarà- va dir l'Aida.

- Tenim tota la nit i jo també t'explicaré la meva història. - va dir la Carla.

- Molt bé, t'explico...

L'Aida li va explicar, la seva infància a les terres lleidatanes, les aventures al gorg, els seus amics, els seus estudis a Tortosa, el retrobament amb els amics i la història amb el Francesc.

- Deu ni do!, noia, - va dir la Carla.

- Si, amb el Francesc vam acabar malament, jo me l'estimava molt i ell a mi també, però ja veus.

- Em sento identificada amb tu, això que t'han fet és imperdonable!- va dir la Carla.

- Si, ja els hi vaig dir que no els volia tornar a veure més- va aclarir l'Aida.

- Si ho trobo del tot natural. I del teu amic Xavier, no en saps res?- va preguntar la Carla.

- Doncs no en se res, l'últim que se es que va separar de la Laura.

- I no t'agradaria saber alguna cosa d'ell? Potser et pot explicar el que realment va passar entre la Laura i el Francesc. - va dir la Carla.

- La veritat, Carla, no tinc gens de curiositat de saber que va passar entre ells. Si que em faria gràcia saber alguna cosa del Xavier, però ara mateix no, ja veurem quan torni a Catalunya- va dir l'Aida.

- Molt bé, era em tocaria a mi explicar la meva història, si la vols escoltar... - va dir la Carla.

- Clar que vull, estic encuriosida per saber de la teva vida...- va dir l'Aida.

I la Carla, va posar fill i agulla a la seva història:

" Jo vaig néixer a les terres del Vallès, en un poble entre les poblacions de Sabadell i Caldes de Montbui, aquell poble s'anomena Sentmenat. Tenia molts amics i amigues. Participava en moltes coses del poble. Coneixia molta gent. Vaig estudiar imatge i so. M'agradava la fotografia, el dibuix i la pintura.

Al poble, tothom em coneixia. Tothom sabia qui era la Carla. La meva època a l'institut del poble va ser de les millors, les primeres parelles, amics especials. Vaig sortir amb un parell de nois, però les meves relacions eren molt curtes o els nois només em volien pel meu aspecte físic, i això a l'adolescència es pot entendre, però quan et fas més gran ja ho mires d'una altra manera.

A la Universitat de Barcelona, la meva vida va canviar. Gent que estava per mi, que m'estimava, que m'ajudava en el que podia. No volia sortir en cap noi que no fos que m'estimes de veritat.

Una nit, sortint de festa amb les amigues, em vaig adonar d'una cosa, em sentia molt bé amb les noies i em vaig fer una pregunta:" Què passaria si estigués amb una noia? seria el mateix que amb un noi?"

La veritat es que vaig tardar un temps, en respondre'm aquella pregunta. No sabia què fer. Trobava maques algunes amigues, però no era capaç de intentar fer alguna cosa. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig trucar a una amiga, per anar al cinema. Aquella noia, era molt maca, roseta, ulls verdosos, alta...I vam anar al cinema...

Vam veure la pel·lícula, vam anar a sopar i desprès la vaig portar a casa. Ella em va convidar a entrar al seu pis.No sabia quines eren les seves intencions, però vaig acceptar la seva invitació. Vam entrar al menjador. Ens vam prendre  unes copes de vi, i em va dir: " Carla, m'agrades!" . En aquell moment no sabia que fer, ni què dir. Tenia l'oportunitat de saber realment el que era estar amb una noia, i li vaig dir:" i a mi, també m'agrades".

Va ser una de les millors nits, que recordo. És un tema  que no es pot explicar, s'ha de sentir. Després d'aquella nit, vam començar a sortir. Ho vam comunicar a les famílies, ho van acceptar sense cap problema. A mi em va sorprendre de com s'ho havien agafat. Vam anar de vacances juntes, de viatge, de festa... ens estimàvem moltíssim, fins i tot havíem pensat d'anar a viure juntes. Era una idea que m'agradava molt.

- Quina història més maca!- va interrompre l'Aida.

- Si, però sovint, i més del que voldríem, les coses no surten com un vol- va dir la Carla.

La Carla, va continuar explicant:

" Tal com he dit, les coses no surten com un vol, i efectivament , quan portàvem un any juntes, la noia em va deixar, no em preguntis el perquè, ja que no em va donar el motiu. L'esperava una nit de festa. No es va presentar, i em va enviar un missatge al mòbil dient que em deixava.

Va ser la pitjor de les notícies. La vaig trucar, enviar missatges, per què m'expliques les raons que tenia per deixar-me. No em va contestar. No se res d'ella. Per això vaig decidir marxar d'aquell poble, vaig deixar els estudis, no volia que la meva empremta seguís allà. Per això ara estic aquí."

- No saps el greu que em sap, Carla! Jo em queixo de la meva separació amb el Francesc , però tu amb aquesta noia, mare meva!- va dir l'Aida.

- Si, ha estat un cop molt fort per a mi, me l'estimava molt i ella a mi també...- va dir la Carla.

- No saps com t'entenc, Carla!, però ara estem juntes. Ho podem superar tot!i ho superarem! - va dir l'Aida.

- Gràcies pels ànims Aida! Ets genial! Fa poc que et conec i ja formes part de mi- va dir la Carla.

- Si, tu també, formes part de mi, juntes formem un gran equip!- va dir l'Aida.

I es van fondre en una gran abraçada a altes hores de la matinada...

( continuarà)