Les Aventures de l'Aida. 8è Capítol

Castell de Sentmenat ( Vallès Occidental)

Aquella abraçada, va ser l'inici d'una gran amistat entre l'Aida i la Carla. Semblava que es coneguessin de tota la vida, i només feia dos dies que s'havien trobat. Totes les peces encaixaven a la perfecció. Havien estat abandonades per la parella, per les persones que s'estimaven, i ara els hi tocava viure a elles grans aventures.

Es van aixecar del llit.Es van arreglar. Van decidir anar a prendre un cafè al Hotel Sacher. Aquell hotel era molt important a la ciutat de Viena, donat que tenien el pastís de més anomenada: Pastís Sacher. Un gran plaer de xocolata, que se't desfà a la boca.

Tot prenent el cafè, l'Aida va comentar a la Carla:

- Carla, s'acosta el meu dia de tornada a Catalunya, les meves vacances s'acaben, he de tornar al treball i als estudis- va dir l'Aida.

- Oh, quin greu que em sap, jo no puc tornar, no tinc feina, ho vaig haver de deixar tot, i tornar al meu poble, no se si seria gaire benvinguda- va dir la Carla.

- Però, no podem deixar aquí la nostra amistat, hem de trobar la manera de no perdre el contacte. - va dir l'Aida.

- Si ho se, però no se com ho podem fer! - va exclamar la Carla.

- Només hi ha una manera, i és que vinguis amb mi a Amposta! Jo vivia amb el Francesc, és una casa gran i hi ha prou espai, per què t'hi puguis instal·lar.- va dir l'Aida.

- Ho dius de veritat?, podria venir a viure amb tu?- va preguntar la Carla

- Si, clar, ho dic de veritat. Ja trobarem la manera que puguis trobar feina, potser a la botiga on treballo, ja veurem- va dir l'Aida.

- Moltes gràcies, Aida, ets una persona genial. Gràcies a tu podré dirigir la meva vida!- va dir la Carla.

- No cal que m'agraeixis res. Tu també m'has ajudat a tornar a somriure, ja et vaig dir que juntes arribarem on voldrem! - va dir l'Aida.

I va ser així, com les dues amigues, es prenien aquell cafè amb el pastís de xocolata, i decidiren tornar a terres catalanes, amb destinació a Amposta. Van anar cap a l'hotel, i van comprar per internet, el bitllet per la Carla cap a Barcelona, i també els bitllets de tren cap a l'Aldea ( Tarragona). Marxaven l'endemà al matí.

Va arribar al matí, i les dues noies van agafar un taxi que els duia cap a l'aeroport de Viena. L'Aida i la Carla, feien una cara d'alegres, entusiasmades per aquell retorn  cap a Catalunya. Van pujar a l'avio, el viatge durava unes dues hores cap a Barcelona.

La Carla, s'adormia al costat de l'Aida. Estaven cansades, però sabien que tenien una gran aventura per davant. La Carla pensava en què havia deixat a Sentmenat, els seus amics, la família, les seves experiències... i de cop li va dir a l'Aida:

- Aida, escolta, què farem quan arribem a Amposta?- li va dir la Carla.

- Doncs, ens instal·larem, farem una visita als meus pares a Tortosa, podem sortir a sopar...- va dir l'Aida.

- He pensat a fer una cosa abans d'anar cap a casa teva... oi que encara tindrem temps abans no agafem el tren?- va dir la Carla.

- Si, el tren el tenim a mitja tarda i a Barcelona arribarem a les 12 del migdia... per què ho dius?, hi ha alguna cosa que et preocupi?- va preguntar l'Aida.

- No, no. Ho dic per si t'agradaria conèixer el meu poble. No és gaire gran, i crec que tindríem temps de passar-hi una estona. - va dir la Carla.

- Oh, m'encantaria de veritat! Hi podem anar a dinar, i així després ja fem el camí de tornada a Amposta- va dir l'Aida.

- Molt bé, doncs així ho farem! M'agradarà molt que coneguis el poble, i anar-hi amb tu és millor, sola no hi aniria.

Ja faltava poc per arribar a l'aeroport de Barcelona. Com sempre ple de gom a gom. Les dues noies van decidir arribar a Sentmenat amb un autobús de línia. Van agafar el metro, i es dirigiren a l'estació de Fabra i Puig per agafar-hi l'autobús. Tenien molt de temps. No els esperava ningú.

L'autobús va arribar puntual a l'hora establerta. Hi van pujar. No hi havia gaire gent, donat que era cap de setmana. En una hora aproximadament arribarien a Sentmenat. La Carla, feia uns mesos que havia marxat del poble. Estava expectant per veure com la rebrien els seus pares, però no estava molt segura que els agradés veure-la. L'Aida, tenia encara el somriure a la cara, es mirava la Carla, pensava que era molt maca i al mateix temps se li posaven les galtes vermelles...

Finalment arribaren a Sentmenat. El poble de la Carla. Un poble de 8.600 habitants, entre els municipis de Castellar del Vallès, Caldes de Montbui, Sabadell, Polinyà i Palau-solità i Plegamans. Envoltat de muntanyes, el Puig de la Creu, la Sagrera, el Bosc Mal i la Torre Roja, però també pels seus polígons industrials de Can Clapers, Can Roure i el Mas d'en Cisa. Un poble que havia crescut amb els barris de Can Baixeres, Can Palau i més actualment amb el barri de Can Vilar.

Van baixar de l'autobús. I van anar cap a la Plaça de la Vila. L'Aida va veure aquella plaça i li va dir a la Carla:

- Molt maca aquesta plaça!, els arbres li donen un toc característic, i l'edifici deu ser l'Ajuntament, si no m'equivoco- va dir l'Aida.

- Si, si és l'Ajuntament, està aquí des de l'any 1979 si no recordo malament.- va dir la Carla.

- I què em pots ensenyar més d'aquest poble amb l'estona que tenim? - va dir l'Aida

- Doncs mira, si vols anem a dinar en aquest bar d'aquí al davant. És un edifici construït l'any 1908. És la Societat Coral Obrera " La Glòria Sentmenatenca". Fa poc van reformar el bar.- va dir la Carla.

Van entrar en aquell bar del poble, i la Carla, es va endur una gran sorpresa. Allà hi havia els gegants del poble. Ella havia estat grallera de la colla durant molts anys. Feia temps que no els veia.

- Mira, Aida, són els gegants de Sentmenat!- va dir la Carla.

- Oh, són molt macos! - i tu havies estat a la colla?- va preguntar l'Aida.

- Si, sí . Tocava la gralla, des de ben petita. Però ho vaig haver de deixar tot, tal com et vaig explicar.

- I com es diuen els gegants?- va preguntar l'Aida

- Menna, Caterina i Laia- va dir la Carla

Les dues noies van dinar en aquell bar. La Carla es mirava als gegants amb uns ulls aigualits, pensava en totes aquelles aventures que havia passat amb ells, però aquella època ja havia passat, ara tocava viure del moment. L'Aida, li va preguntar:

- Carla, has pensat a anar a veure els teus pares i amics?

- Si, ho he pensat, almenys als meus pares, però no se com s'ho prendran que torni a estar aquí. Vaig marxar molt a la desesperada. I també em fa por trobar-me a la meva ex parella- va dir la Carla.

- Però saps segur si viu aquí?- va dir l'Aida.

- No ho se, només se que els meus amics saben on està, i no se si em convé trobar-me-la. - va dir la Carla.

- Tranquil·la, Carla, si vols marxem cap a Barcelona i agafem el tren cap a L'Aldea. Deixem tot aquest passat.- va dir l'Aida.

- Bé, només vull que vegis una ultima cosa, el Castell de Sentmenat. És un castell del 1065.- va dir la Carla.

- I on és aquest castell?- va dir l'Aida.

- És a prop, acabem de dinar i hi anem!- va dir la Carla.

I les dues noies es van dirigir cap al nord del poble, per veure el castell de Sentmenat. Van agafar un carrer estret, anomenat Climent Humet, fins al Passeig del Castell, que ja el podien veure. Un castell en aspecte de masia. Van caminar fins a uns bancs que hi havia al costat de la capella dita de Sant Jaume. Van seure al banc i van veure la vista del poble. Era una vista preciosa. La Carla recordava aquelles vistes, quan jugava de petita amb els seus amics, passejava amb els seus pares...

L'Aida, en silenci la mirava... la Carla no creuava la mirada amb ella, mirava fixament al poble que l'havia vist créixer... va mirar l'Aida i es van creuar les dues mirades, els ulls d'una es reflectien en els ulls de l'altre, brillaven..

- Què mires Aida?- va dir la Carla

- Res, res- va dir l'Aida

Les dues noies sabien que s'estaven mirant l'una a l'altre, però no trobaven el motiu de per què es miraven tant...

Arribava l'hora de marxar, van caminar carrer avall. Per l'altre costat del carrer hi havia una parella que passejava els gossos. La Carla li va dir a l'Aida, que coneixia la parella, però no sabia de què els coneixia. Quan van estar a l'altura, la Carla va conèixer qui eren, eren els pares de la seva ex parella.

La Carla es va quedar parada, però els hi va preguntar:

- Hola, sou els pares de la Neus?- va dir la Carla

- Si, ho som, i qui ets tu que ens coneguis?- va dir l'home

- Doncs sóc la Carla, vaig ser parella de la vostra filla. No us recordeu de mi?

- Si, ara que ho dius, sí que ens recordem de tu, però vas desaparèixer del poble- van dir els pares de la Neus.

- Si, per uns mesos, la vostra filla em va fer molt de mal, em va dir que m'estimava i d'un dia per l'altre em va deixar sense donar explicacions- va dir la Carla.

- Nosaltres no sabíem que t'hagués deixat d'aquesta manera, la Neus ens va dir que necessitava marxar. Vivíem a Barcelona per què ella pogués anar a la Universitat. Et va conèixer a tu, i tot li va canviar. Vam acceptar la seva condició sexual. Ella ens va dir que volia conviure amb tu aquí a Sentmenat, però no va ser possible. - va explicar la Mare de la Neus.

- Si ella volia conviure amb mi, però no se per què em va deixar. Ens estimàvem molt. Va ser molt fort per mi. Ara ja ho estic superant. I com és que heu vingut a viure a Sentmenat?- va dir la Carla.

- Doncs estem aquí vivint a la casa que va comprar la Neus, per què vinguéssiu a viure juntes- va dir el pare de la Neus.

- Com?, què la Neus va comprar la casa?, però quan fa d'això?- va preguntar la Carla.

- Doncs fa un mes que la va comprar, s'hi volia instal·lar, ens va dir que t'esperava- va dir el pare de la Neus.

- Que m'esperava?, però si no va deixar cap rastre, cap pista, només un missatge al mòbil que em deia que em deixava- va dir la Carla.

- Et va deixar una pista, la pista era la casa- van dir els dos alhora.

- No entenc res, perdoneu- va dir la Carla

- I com volia la Neus que la Carla sapigués que havia comprat la casa? - va preguntar l'Aida encuriosida.

- Doncs és ben fàcil. La Neus sabia que la Carla tornaria al poble tard o d'hora, i d'alguna manera sabria que la nostra filla havia comprat la casa- van argumentar ells.

- Però ara mateix on és la Neus?- va dir la Carla

- La Neus, va marxar a viure amb un company de la Universitat a les terres de l'Ebre- van dir els pares.

- Com??- van dir la Carla i l'Aida alhora

Aquella conversa amb els pares de la Neus, va trasbalsar a la Carla i de retruc també a l'Aida. No sabien què fer. Es van acomiadar de la parella i van continuar carrer avall fins a la parada de l'autobús. L'Aida va veure que la Carla no estava com abans, se la veia trista, i li va dir:

- Carla anima't, se que això pot trasbalsar a tothom. Crec que la Neus va obrar molt malament, i s'esperava que tu tornessis, i has tornat però ella ja no hi és.- va dir l'Aida.

- Aida, ara no se que fer!, tinc clar que haig de venir amb tu a Amposta, però també veig que hauria de veure a la Neus, i saber amb qui viu. Que m'expliqui què va passar.- va dir la Carla.

- No se pas, que és millor Carla, mira jo vaig intentar saber el que havia passat amb la meva ex parella, i mira com es va acabar. Jo no et privaré que busquis a la Neus, i si vols t'ajudaré a trobar-la.- va dir l'Aida.

- Si, potser val més deixar les coses com estan, i viure la nostra vida, potser és el millor!- va dir la Carla.

I les dues amigues, van agafar l'autobús altre cop cap a Barcelona, per agafar després un tren que les portaria cap a les terres de l'Ebre, on es trobarien amb altres aventures...
( continuarà)