Una mica de història

Vaig començar per anar a l'escola bressol, a tres anys. D'aquells anys no me'n recordo de res, ja que era molt petit, però segur que m'ho devia passar d'allò més bé. A l'escola de primària, ja començava a fer amics i amigues, ja que era molt més gran. Érem un bon grup de nois i noies, que estàvem ben avinguts, encara que hi havia algunes baralles.

Vaig passar els anys més meravellosos, en els quals organitzàvem festes d'aniversari, festes de primavera, carnaval, etc. També vaig tenir les primeres xicotes, sense tenir-ne cap d'oficial. Però va arribar el 4t any, en què els estudis no em van anar gaire bé i vaig haver de repetir i deixar els companys que havia tingut d'ençà que anava a l'escola bressol.

Vaig començar altre cop 4t d'EGB, amb nous amics i noves amistats. L'any em va passar molt lentament, però al final del curs no em va quedar cap assignatura. El problema era que tenia era que l'ambient d'amistat no era gaire bo. Vaig passar uns anys desagradables, no em sentia bé amb els companys, però m'hi vaig haver d'acostumar.

A vuitè d'EGB, em vaig treure el graduat escolar, per poder optar a continuar estudiant. Vaig cursar l'ESO, a Palau-solità i Plegamans, allà les coses em van anar molt més bé. Em vaig treure el carnet de conduir, també vaig començar a tocar la gralla amb els gegants de Sentmenat, i vaig començar a sortir a les nits.

Vaig estudiar un cicle formatiu de jardineria, a l'escola de jardineria "Rubió i Tudurí" de Barcelona, on també vaig conèixer gent i vaig començar a sortir a les nits. També vaig ser monitor de l'esplai.

Entre l'entorn geganter i l'esplai, vaig fer moltes coses, sortides amb els gegants, trobades, sortides amb els nens de l'esplai, colònies. Fins i tot a explicar contes a l'esplanada del Castell de Sentmenat.

Els anys van anar passant, i els amics anaven i venien. Treballant a diferents empreses de jardineria. Participant a diferents entitats del poble: gegants, ràdio, museu-arxiu, comissió de festes... i moltes més... inclús participant en la colla de Geganters i Grallers de Palau-solità i Plegamans.

Vaig estar treballant sis anys a una empresa de jardineria de Terrassa, tot era molt monòton i volia canviar d'espai i d'entorn. Em va venir una oferta de jardineria, per anar a treballar a una ciutat d'Alemanya, i al final vaig acceptar.

Va ser un canvi de vida, de trencar amb tot, de viure la vida per un mateix. Difícil i complicat, però no pas impossible. Hi vaig estar un any i mig. Moltes aventures. Gent nova, idioma nou.

Els primers vuit mesos allà, van ser durs, però després m'hi vaig acostumar. Anava baixant a Sentmenat, de tant en tant. Una visita inesperada, en un entorn inesperat, va fer canviar moltes coses.

Al cap del temps, i després d'un any i mig, vaig decidir tornar definitivament a terres catalanes. Tornar a la vida que tenia abans, tornar als hàbits d'abans, però amb ganes de fer un altre canvi, un canvi que espero que vagi molt bé, un canvi en què tornaré a trencar amb tot!

Barcelona, m'inspira

                                           Entrada del Laberint d'Horta

Moltes vegades quan estic capficat amb alguna cosa, i no puc parar de pensar en allò, el que vull fer es marxar. No pensar en res. Esbargir la boira. Desconnectar. Un bon lloc per no pensar en res més, és anar a la ciutat comtal, Barcelona.
No em costa gens, agafar el cotxe, l'autobús o el tren i plantar-me al mig de la Plaça de Catalunya. Caminant per les Rambles, el port vell o el port olímpic, són espais de sentir-me lliure. Acostar-me al mar, agafar un bolígraf i una llibreta i posar-me a escriure, sense saber el que realment vull reflectir en un paper.
Barcelona, com qualsevol altra ciutat, té el seu encant, els seus carrers, les seves places, la seva gent, però el que hi busco és una estona de tranquil·litat. Potser us pot semblar estrany, que hi vagi sol, però és la manera de pensar en mi mateix.
La ciutat, també em porta molts records, de quan estudiava jardineria, per això no em costa gens anar-hi, és com una segona ciutat. Tot i així també és el lloc de l'amor. Barcelona m'ha donat a conèixer a una persona que me l'estimo molt. Una persona que espero que puguem compartir moltes coses.
Per aquesta raó, també per a mi, és un regal anar a Barcelona, ja que així m'en recordo d'ella, dels moments que hem viscut en aquesta ciutat, la capital de Catalunya, una ciutat de records, de vivències i d'amor.

L'aventura del llegir

Tot va començar amb un llibre, El Jardí Oblidat, de l'escriptora australiana, Kate Morton. L'havia començat a llegir moltes vegades, però mai trobava la manera de seguir endavant. El deixava, i quan me'n recordava el tornava a rellegir. No hi havia manera d'arrencar. La gent em deia que havia de trobar el meu llibre, la trama i el tema que m'agrades, però jo volia intentar de seguir el llibre.

Passat un temps, vaig aconseguir entrar en el llibre, ho vivia com si estàs a dintre de la història, com si en sigues l'autèntic protagonista. Volia arribar al final de la història, cada pàgina, cada paràgraf, cada punt i cada coma, em feien gaudir del llibre que tenia a les mans.


Quan vaig finalitzar el llibre de la Kate Morton, em vaig felicitar, i vaig decidir llegir-me "La Casa de Riverton" , també de la mateixa autora. I em va passar el mateix, no vaig poder deixar de llegir, fins a l'última pàgina.

Temps després em va arribar a les mans, un llibre de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, "El Joc de l'Àngel" i us puc dir que em vaig llegir el llibre amb molt poc de temps. Les històries m'atrapaven. Després vaig saber que el llibre, tenia continuació, i em vaig llegir la tercera part de la història, "El Presoner del Cel" en una setmana.

Ara, fa poc m'he llegit un llibre de la Katherine Neville, anomenat "El Vuit" , que conta les aventures d'una noia, la Catherine Vellis, que està immersa en un joc d'escacs, ben peculiar. És un llibre de trama històrica-ficció, trepidant, et fa conèixer èpoques de la història, mentre coneixes grans personatges. " El Vuit" , té una segona part, anomenada "El Foc" , en el que ara mateix hi estic immers.

Llegir, m'ha canviat. Trobo qualsevol moment, per obrir un llibre, i començar a sentir.me, com si hi estigues a dins. Algun cop, m'ha passat que no m'he recordat de fer el sopar, per què  estava immers en el llibre que tenia a les mans. Llegir, et canvia la vida, com deia l'actor Joel Joan en un capítol de " Plats Bruts" : llegir et canvia la vida, no faig res més, no menjo, no dormo..." .

L'aventura alemanya

Avui dia 23 de gener de 2015, fa justament un any i 10 mesos que vaig arribar a terres alemanyes. Era un dissabte, dia 23 de març de 2013.

Arribava sol, en un país que no coneixia a ningú. Feia fred. Hi havia neu. Vaig arribar a la casa on havia de passar un any. Quan vaig deixar la maleta i vaig començar a endreçar la roba, pensava en què estava fent aquí sol.

Les llàgrimes, em van recórrer les galtes. Em va costar molt tornar a aixecar el cap, però al final vaig continuar el camí que havia obert. Em vaig situar. Volia saber on estava, què hi havia el meu voltant. Estava en un barri, un pèl allunyat dels transports públics i del centre de la ciutat.

Vaig sortir a caminar i descobrir que l'empresa on treballaria, em quedava a uns 20 minuts caminant des de casa, i que tenia una parada d'autobús a uns 5 minuts. Va arribar l'hora de començar la vida a Alemanya, un altre país, un altre idioma, una altra cultura. Seria difícil, això segur, però ho havia d'intentar.

El principal obstacle, era l'idioma. Em vaig apuntar a fer cursos. Complicat, però no impossible. Sense cap mena de dubte, la gramàtica alemanya, és una de les més complicades, però també era complicat els horaris. El curs començava a les 6 de la tarda i s'acabava a les 9 de la nit, els horaris de l'autobús no coincidien gaire amb l'hora de la finalització del curs i havia de tornar caminant a casa.

La feina, no era gaire complicat entendre el que em deien, però seguir una conversa, ho era molt més. A part de la feina, també hi havia el meu temps lliure. Complicat també. El que sí que he pogut fer és visitar pobles i ciutats: Leinfelden, Echterdingen, Musberg, Stuttgart, Köln, Bonn, Freiburg, Nürenberg, Tübingen,Frankfurt, Heidelberg, Herrenberg... llocs ben interessants.

Ha sigut un any i 10 mesos, amb una experiència que no me la traurà ningú. He après a viure sol, a fer el que he volgut, a valdre'm per mi mateix. He passat moments divertits, moments difícils, moments trists, però tot ha sigut molt reconfortant.

Ara, ha arribat l'hora de tornar a Catalunya. Ha arribat l'hora de seguir altres camins. Tornar a pujar a un altre tren i sobretot seguir la vida que vull seguir!