dissabte, 30 de novembre del 2013
Les aventures de l'Aida. 3ª Part
Feia ja uns mesos que l'Aida i el Francesc vivien junts a la ciutat d'Amposta. Havien deixat enrere la família i els amics i havien començat una nova vida en parella. Vivien en una casa unifamiliar, que era dels avis de l'Aida. Ella seguia anant a la Universitat de Tortosa i visitava els seus pares sovint. El Francesc treballava de jardiner en una petita empresa de jardineria de manteniments privats.
Pels horaris de cadascú no es podien veure com ells voldrien, però quan estaven junts ho aprofitaven al màxim. També es trobaven amb el Xavier i la Laia, ells també vivien junts a Sant Carles de la Ràpita. Volien estar a prop dels seus amics dels gorgs lleidatans.
Un cap de setmana, l'Aida i el Francesc van decidir anar a Lleida i van avisar al Xavier i la Laia, per si volien acompanyar-los. I així va ser, es van dirigir cap a la capital del Segrià. Anaven els quatre en el cotxe, volien passar el dia a Lleida, però després el Xavier va tenir una gran idea:
- Ei, nois! Per què no ens arribem a Balaguer?
- A Balaguer? I què hi vols anar a fer? - va dir l'Aida
- Doncs a recuperar vells temps!- va afegir el Xavier
- Ah! Doncs, hi podem anar!- va dir la Laia
I dit i fet, es van dirigir cap al poblet, on van viure de petits, prop de Balaguer. Van deixar el cotxe a la carretera i van seguir el camí que els portaria fins al gorg. Es van asseure en aquelles roques, que si parlessin els podrien explicar mil i una aventures. Quan ja portaven un parell d'hores, les primeres gotes d'aigua de pluja començaven a arribar. L'Aida es va alegrar de tornar a sentir aquella pluja. Van gaudir d'aquell espectacle de la natura fins que van tornar cap al cotxe, completament xops.
Van decidir quedar-se a sopar a Balaguer. A les 12 de la nit van tornar cap a a les terres de l'Ebre. El Francesc i l'Aida van portar el Xavier i la Laia cap a Sant Carles de la Ràpita i ells van seguir la carretera fins a Amposta. Va ser un dia especial.
El matí següent, el Francesc es va llevar d'hora per fer l'esmorzar i per comprar el diari. Va sortir de casa i va mirar la bústia de correu, va deixar les cartes a sobre de la tauleta del rebedor, ja les llegiria després. L'Aida, uns minuts més tard, va agafar les cartes que el Francesc havia deixat a la tauleta i mentre esmorzava anava obrint les cartes. Cartes del banc, del telèfon, de l'Ajuntament... però una carta la va sorprendre, anava dirigida al Francesc i el remitent de la carta era d'una direcció d'una empresa de jardineria d'Alemanya... l'Aida només va poder pronunciar: Alemanya?!
(continuarà)
dilluns, 2 de setembre del 2013
ELLA
“No puc deixar de pensar-hi. El seu record s’ha tornat, irresborrable. Tots
els meus pensaments, arriben a ella.
Fa molts anys, que ens vam trobar, les nostres ànimes, van concloure en una
mateixa persona. No sabria descriure, quina era la sensació , l’únic que puc
dir és que era una bona sensació.
Aquells anys, ens vam veure moltes vegades, infinites diria jo… fins que va
arribar el gran dia, el dia d’aquell petó, que algun dia havia d’arribar… va ser un d’aquells petons, que mai oblides.
Deu ser veritat, allò que diuen que el primer petó no s’oblida mai…
Un petó, que encara el tinc present, i mai s’esborrarà. Com totes les
coses, comencen, es desenvolupen i finalment moren o ressorgeixen d’una altra
manera. Jo he seguit caminant, sense
ella, no sé fins on, ni fins quan. Possiblement ens tornarem a trobar, en un
altre indret, en un altre somni, en una altra experiència.”
diumenge, 25 d’agost del 2013
Camins i trens
Un dia agafes un tren. No vols saber quina és la seva destinació. El viatge
pot durar unes hores, setmanes o fins i tot, mesos.
Els trens, són com els camins. Aquell tren, aquell camí, que vas agafar, t’acompanyarà fins al final. El més important, no és la
seva destinació, sinó les experiències, els entrebancs, els somnis, les
persones, els pensaments i els somriures, que et puguis trobar en el camí.
El dubte que tinc, és si vas agafar el camí correcte. Potser això, no ho
sabràs, fins al final del trajecte. Serà un viatge fantàstic? Serà real? Serà
una irrealitat? Però també et pots trobar que els moments que visquis, fins a l’última
estació, et serveixin per saber que has escollit bé el teu camí, o bè al
contrari, potser et serveix perquè deixis el camí, tornis enrere i agafis una
altra destinació.
Hi ha tants camins i trens per agafar, però no saps quin és el teu. El
busques, però no el trobes… podria ser que no tinguessis destí? Diuen que
tothom té el seu, per tant, tothom deu tenir el seu tren i el seu camí, no?
dimarts, 21 de maig del 2013
Un dia de Setembre...
Coneixes a persones… gent que està en el teu món, que els agrada el mateix
que tu, que més es pot demanar? Són persones que no s’obliden mai.
Tal i com alguns, ja sabreu que des de molt petit, estic envoltat pels
gegants, són com el meu món, es com si no me’n volgués separar mai. Als 12 anys, ja tocava la gralla, i en tinc
33 i encara m’acompanya, i espero que ho segueixi fent!
He estat amb els gegants de Sentmenat, durant molts anys, com a graller, i també
com a President, tot i que aquesta etapa s’ha acabat, sempre hi tindre un peu. Però
l’altre peu, el tinc al municipi veí de Palau-solità i Plegamans, concretament
a la colla gegantera.
Ara mateix, no recordo el dia exacte, en què vaig començar a anar a les
seves activitats, però si que recordo que va ser un dia de setembre. Crec que
deu fer uns 7 o 8 anys, que ja déu ni do! Vaig entrar a la colla com a graller,
el primer dia no sabia l’estil musical
en què tocaven, però de seguida, m’hi vaig adaptar.
He conegut, a molta gent en aquests anys
a la colla, gent que ha marxat i seguim en contacte, gent que encara hi
participa, i gent que hem perdut el contacte.
Fins i tot, vaig ensenyar a tocar la gralla a nens i nenes de la colla,
i altres que eren molt més que nens, tot un veritable repte, i una gran experiència.
Podria, citar alguna persona, però no crec que sigues molt correcte, tots i
cadascú d’ells, m’han acceptat des del primer dia: petits, mitjans i grans. La veritat
és que això no s’oblida.
Actualment, encara estic a la colla, tot i que aquest anys 2013 i principis
de 2014, estic a terres alemanyes, per qüestions laborables. Tot i així, espero
que algun dia l’agenda em permeti, poder participar a alguna sortida.
Bé, no se que més em queda per dir, res, que trobo a faltar a tota la colla
de Geganters i Grallers de Palau-solità i Plegamans, i que des de terres alemanyes,
ja tinc ganes de tornar a tocar la gralla, i en definitiva, viure un altre cop
la fal·lera gegantera!
dilluns, 11 de març del 2013
Les aventures de l'Aida ( II)
L’Aida, va obrir la carta, i va començar a llegir:
“ Hola, Aida, t’escric aquesta carta
per dir-te que d’aquí uns mesos, vindrem a Tortosa, a fer-te una visita. Fa
temps que et volíem veure, i no trobàvem el moment de venir. Et trobem molt a
faltar i volem saber que n’ha sigut de tu, des de que vas marxar amb els pares
cap a aquestes terres. Vindrem els tres. La nostra arribada esta prevista
per la setmana santa, que aquest any cau pel mes de març. Desitgem que estigues
molt bé. Fins ben aviat!
Xavier, Francesc i Laia. “ Els tres amics de Balaguer”
L’Aida, es va quedar sorpresa. No s’ho esperava pas. Es va emocionar. Va
sortir de la habitació, va baixar les escales i va córrer cap a la cuina, a dir
la bona nova a la seva mare. L’Aida, va pensar que aquella retrobada, hauria de
ser especial, i va començar a organitzar el que seria la gran festa.
Van passar, els dies, i l’Aida, va avisar a tots els amics i amigues, per
el gran dia. Era molt important per ella aquell dia. Els amics, l’ajudaven per
tot, buscaven la música adient, el piscolabis, les banderoles... La festa la
volia fer al jardí de casa, era un gran jardí: una gran part de gespa, arbres
perennifolis, rosers, farigoles i romaní. Tot havia de sortir com ella havia desitjat.
perennifolis, rosers, farigoles i romaní. Tot havia de sortir com ella havia desitjat.
I finalment va arribar el dia. Els pares de l’Aida, van anar a l’estació de
tren, a buscar el Xavier, el Francesc i la Laia. L’Aida, es va quedar a casa,
acabant de preparar-ho tot i fer els últims retocs. Els pares, arriben a l’estació,
els tres nois acabaven de baixar del tren. No els van ni reconèixer del que
havien canviat. Ja eren dos nois i una
noia. Es van alegrar de veure els pares de l’Aida i van marxar cap a
Tortosa.
Un cop arribats al lloc, van entrar, l’Aida i els amics i amigues, els van
rebre amb una forta abraçada. L’Aida, va saltar d’alegria, com mai ho havia
fet. Semblava boja. Tenia molt bon record dels seus amics de Balaguer, només eren
tres, però per ella, això era important.
Van xerrar de tot el que els havia passat, durant el temps que no s’havien vist.
Emocions a flor de pell. Els tres amics li van dir a l’Aida, que no es podrien estar
molt de temps a Tortosa, i que malauradament haurien de tornar a marxar cap a
terres lleidatanes. Quin greu, li va saber això a l’Aida! Els amics, es van
quedar a dormir a casa de l’Aida, només aquella nit.
L’endemà al matí, es tornaven a
acomiadar... però, sempre hi ha una esperança, oi? ... doncs si, que n’hi ha,
per què, quan ja marxaven i apunt de pujar al cotxe dels pares de l’Aida, en el
Francesc, se li va caure un paper al terra. L’Aida, va agafar el paper, el va
obrir, i en aquell paper, l’esperança va renéixer:
“Aida, aquell dia, eres allà. Estaves en aquell gorg, aquell gorg sec. El
Xavier i jo, vam baixar cap al gorg, tu i la Laia, us vau quedar en el saltant.
Jo et mirava, tu no t’hi vas fixar. Mirava com n’eres de maca, tenies la llum,
eres la llum. Aida, jo t’estimava, et volia estimar, però vas marxar, i ja no
vas tornar. Avui, desprès de molt de temps, ens tornem a veure.Jo no sé si tu penses el mateix que jo, i si tindríem alguna possibilitat d’estar
junts, però només volia tornar a veure’t per dir-te que t’estimo!”
L’Aida, no va tenir temps a plorar, i va cridar al Francesc:
- Francesc!
Vine acosta’t!- va dir l’Aida
-
Què
vols?- va dir el Francesc
-
Per
què no m’has donat aquest escrit ?- va dir l’Aida
-
D’on
l’has tret?- va dir el Francesc
-
Doncs,
se’t ha caigut de la butxaca!- va dir l’Aida
-
Ui,
ho sento, em feia vergonya donar-te’l- va dir el Francesc
-
Francesc,
això és una declaració d’amor! I tens 23 anys! – li va dir l’Aida
-
Si,
sòc un imbècil!- es va dir el Francesc
-
No,
no ets cap imbècil, ets un sol!- va dir l’Aida
-
Què
dius?- va preguntar el Francesc
-
Què
jo també t’estimo!- va dir l’Aida
-
Ho
dius de veritat? – va dir el Francesc
-
Si, home si- va dir l’Aida
L’Aida, va fer parar el retorn dels tres amics a Balaguer. L’Aida es va
adonar que no podien marxar. Ella havia de fer vida amb el Francesc. Així que
va decidir, que es quedessin tots a Tortosa. La Laia, i el Xavier, es van estranyar
de tot allò, i no sabien que dir, ni fer, però l’Aida, ho tenia tot pensat.
Fixeu-vos amb el que va dir:
“ Amics i amigues, donades les circumstàncies que l’amor ha trucat a la
meva porta, he de marxar de casa, i me’n vaig a viure amb el Francesc a Amposta,
per fer la nostra vida junts. Pel que fa al Xavier i la Laia, em sembla que també
us agradeu una mica, no és així nois? Doncs bé, jo aniré a fer la meva maleta,
i a veure que trobem cap a Amposta. Els pares, els hi dic que no es preocupin
per a mi, només que es preocupin el dia en què deixi de ploure”
L’Aida, tenia les coses molt clares. Havia emparellat al Xavier i la Laia.
Ells es van mirar i no van amagar que s’estimaven. Tots s’estimaven des de petits,
en aquelles terres lleidatanes, en aquell riu, aquell gorg i aquell saltant,
que seria el fil de llum de les seves vides.
divendres, 8 de març del 2013
Les aventures de l'Aida ( I)
Una noia està a classe de història. El professor , explica als seus
alumnes, les conseqüències de la Segona
Guerra Mundial. La alumne, se l’escolta,
però desvia la seva mirada cap a la finestra. Està plovent. Ella desitjaria
poder sortir a fora i començar a córrer sota aquella pluja fina, però ha d’esperar
que la classe acabi. Què podria fer una
noia corrent sota la pluja?
L’Aida de 21 anys , estava pensativa, volia que la classe s’acabés d’una
vegada, però aquell timbre no sonava mai. El professor, seguia explicant. Els
alumnes prenien apunts, però l’Aida no l’escoltava i no prenia cap apunt. El professor es va adonar que la noia,
passava d’ell, i li va donar un toc d’atenció:
- Aida! Vols fer el favor de seguir la classe?- li pregunta el professor.
- Si,
ja la segueixo – va dir l’Aida.
- No t’interessa
la classe d’avui ¿ - li pregunta el professor
- Si,
passa que estava distreta, no tornarà a passar – li va dir l’Aida
I va sonar el timbre…
L’Aida, va sortir corrents de la classe, a fora encara plovia. Va decidir
mullar-se i traspassar aquella cortina d’aigua, i així ho va fer. Les gotes, li
regalimaven per la cara. L’aigua era freda, per no dir congelada, però l’Aida seguia
corrent, fins que va trobar un lloc on aixoplugar-se. Era sota d’un balcó, en
plena ciutat, la gent passejava sota dels paraigües. Semblava que aquella tarda
plujosa no acabaria mai.
Eren ja les 6 de la tarda, i continuava plovent, l’Aida va decidir sortir
del amagatall, i va seguir corrent… volia seguir sentint aquelles gotes gelades
a la seva cara, i tant si les va ser sentir…
Ja estava apunt d’arribar a casa seva, i va pensar: “ Ui, si hem presento
així tota mullada, tindré una esbroncada… potser que vagi a casa d’una amiga i
em pugui canviar de roba i em deixin un paraigües” ….
I així ho va fer, l’Aida, va anar a casa de la seva amiga Laura. Ella viu
al mateix barri i era a prop de casa. L’Aida,
va trucar el timbre. Semblava que no hi havia ningú. La noia va insistir, dos o
tres vegades més, però ningú li contestava. Quan ja ho donava per perdut, va aparèixer
la Laura, amb els seus pares que venien de la Universitat:
- Hola,
Aida! - va dir la Laura
- Hola,
Laura!- va dir l’Aida
- Què
passa? Què hi fas aquí?- van dir els pares de la Laura
- Doncs
mira, que he sortit de l’institut, he decidit anar a casa corrents, però sense
paraigües, i ara arribava a casa, però si em presento així m’esbroncaran- els
hi explicava l’Aida- hi he pensat de si la Laura em pot deixar roba i un
paraigües.
- Si,
clar jo t’ho deixo, tranquil·la pots entrar a casa- va dir la Laura
Així que l’Aida, va entrar a casa de la Laura, per resguardar-se de la pluja gelada, i li van deixar roba neta
i un paraigües. Allà va seguir la conversa entre l’Aida i la Laura, tot prenent un cafè amb llet ben calent:
- Aida,
i perquè no et vas endur un paraigües de casa? – li va preguntar la Laura
- Me’n
vaig oblidar, i me mare s’emprenya quan em deixo les coses- va contestar l’Aida
- Ets
una despistada! –li va exclamar la Laura
- Una
mica si, però la pluja m’agrada molt! A classe, miro la pluja i així em distreu
de les explicacions del professor- li va explicar l’Aida
- Així
que no li fas cas al professor?- li va preguntar la Laura
- Bé,
una mica si…
- I com
és que t’agrada tant la pluja? – li va preguntar la Laura
- M’encanta,
m’agraden els dies ennuvolats, freds, els dies d’hivern, m’agrada endinsar-me a
la pluja gelada… - explicà l’Aida
- Ui,
doncs a mi m’agrada més l’estiu, la calor, la platja, la piscina…- va dir la
Laura
- Doncs
ho tindríem malament, per decidir on anar de vacances- va dir l’Aida
- Si
una mica… i què és el que et fa sentir la pluja? – va preguntar la Laura
- Em fa
sentir diferent, m’agrada mullar-me, jo mai agafo el paraigües, ni cap impermeable- va dir l’Aida
- Però
perquè t’agrada tant mullar-te? – seguia preguntant la Laura
- Això
és una història molt llarga…. – va introduir l’Aida
- Ui, i
no me la podries explicar? – va preguntar la Laura
- De
veritat la vols saber? – va aclarir l’Aida
- Si,
si, m’interessa - va contestar la Laura
- Doncs
t’ho explicaré…- va dir l’Aida
I l’Aida, va començar a explicar...
Els meus pares i jo, abans de viure a les terres de l’Ebre, vivíem a un
poble de Lleida. A Lleida, no plovia gaire, sempre feia calor, i si volies
veure pluja i neu, havies d’anar cap a la Vall d’Aran o el Pallars. Jo tenia 12
anys, m’agradaven les aventures pel bosc. El poble, estava rodejat de bosc de
pins, alzinars i rouredes.
Un dia, vam sortir amb els pares d’excursió, era en ple estiu, feia molta
calor. Anàvem amb dues famílies i hi havia altres nens. Els nens teníem entre 12 i 14 anys, anàvem a l’escola del poble,
era la única escola que hi havia. El poble era petit, i la ciutat més pròxima
era Balaguer. A la capital de la Noguera, hi anàvem al metge, al mercat, etc.
El poble no hi havia gaires serveis.
Anàvem al davant dels pares i corríem molt per arribar als llocs, abans de que ho fessin ells. Vam
arribar en un riu, el riu estava sec, no hi corria ni una gota d’aigua, feia
dies que no plovia. Era un indret molt sec. Poques plantes, només arbres que resistien
la sequera. A prop del riu vam dinar. Desprès els pares es van quedar parlant i
fer el cafè, i els nens vam anar a jugar.
Èrem dos nenes i dos nens, els nens germans. Vam caminar més enllà del riu.
Els nens, que eren aventurers, deien de baixar fins el saltant, però l’altre
nena i jo no volíem perquè era massa lluny i els pares es preocuparien. Ells
insistien, al final van aconseguir que els acompanyéssim.
Vam arribar al saltant, els nens volien seguir baixant fins el gorg. Baixar
al gorg, era molt perillós, les nenes teníem por i vam decidir esperar-los al
saltant. Ells van baixar, i els veiem des de dalt. Era un gran forat. Al cap de cop van tornar a pujar, i ja vam
decidir tornar al indret on hi havia els pares.
Vam arribar, i estaven fent la migdiada, els vam despertar i vam tornar cap
a casa tots junts. De cop i volta,
uns núvols negres arribaven on érem nosaltres, sembla que no podia ser, potser aquells
núvols portaven pluja... de cop em va caure una gota d’aigua a la punta del nas,
la vaig sentir molt freda, desprès d’aquella gota, en van caure moltes més...
Per fi plovia, i plovia molt, no m’ho creia, vam arribar a casa xops. Tenia
la cara mullada, no vaig entrar ni a casa, vaig decidir quedar-me a fora al
jardí i seguir-me mullant. Els meus pares em deien que entres a casa, però jo
volia seguir gaudint d’aquella aigua que em recorria tot el cos.
Des d’aquella tarda, que m’agrada la
pluja, guardo un bon record d’aquella tarda plujosa. Dies desprès, al poble no va caure ni una gota. L’estiu va
ser sec. Els vaig dir als meus pares, si podríem anar a viure a un poble més
fresc, més humit i que plogués més. Ells no estaven d’acord, però quan vaig acabar els estudis de l’ESO, i
al voler fer el batxillerat humanístic, vaig trobar una plaça al institut de
Tortosa, i vam decidir venir a viure a les terres de l’Ebre.
Venir a viure a aquestes terres, per mi va ser fantàstic, perquè plovia moltes vegades i cada vegada que
plovia, recordava aquells amics lleidatans,
aquell gorg i aquella tarda plujosa. Des de llavors que no m’agrada anar
amb paraigües... I fins aquí la meva història.
- Oh que
bonic!- va dir la Laura
- T’ha
agradat? – va preguntar l’Aida
- Si
molt, ara entenc per què t’agrada tant la pluja- va dir la Laura
- Si,
si, m’encanta- va dir l’Aida
- Ja
vas cap a casa?- va dir la Laura
- Si,
que els meus pares es preocuparan, clar que ja no tinc 12 anys...- va dir l’Aida
- Bé,
doncs ens veurem demà a la Universitat! – va dir la Laura
- Si,
Laura, fins demà! – va dir l’Aida
I l’Aida va marxar cap a casa. Ara ja no plovia, però van ser moltes hores
plovent. Va arribar a casa. Els seus pares feien el sopar, els va saludar i va
pujar cap a la habitació... al damunt de la tauleta de nit, s’hi va trobar una
carta, va mirar el remitent , venia de Balaguer.
( continuarà)
dijous, 10 de gener del 2013
Coneixencies
Conèixes una persona,
el temps et fa adonar-te
que ella és escencial
que la vida, sense ella
no seria vida.
Aquell dia vas ser feliç,
quan la tenies al teu costat
i ella segueix estant allà
en el lloc que us havieu trobat.
Els dies passen volant,
el somni es fa gran
i la vida va passant
Somnies que un dia,
et despertaràs
i ella hi serà present,
en el teu cor i la ment.
Quan et despertis
continuareu junts,
aquell dia que la vas conèixer,
aquell moment que no es pot
oblidar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)