Les aventures de l'Aida ( I)

Una noia està a classe de història. El professor , explica als seus alumnes,  les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.  La alumne, se l’escolta, però desvia la seva mirada cap a la finestra. Està plovent. Ella desitjaria poder sortir a fora i començar a córrer sota aquella pluja fina, però ha d’esperar que la classe acabi.  Què podria fer una noia corrent sota la pluja?

L’Aida de 21 anys , estava pensativa, volia que la classe s’acabés d’una vegada, però aquell timbre no sonava mai. El professor, seguia explicant. Els alumnes prenien apunts, però l’Aida no l’escoltava i no prenia cap apunt.  El professor es va adonar que la noia, passava d’ell, i li va donar un toc d’atenció:

- Aida! Vols fer el favor de seguir la classe?- li pregunta el professor.

-    Si, ja la segueixo – va dir l’Aida.

-     No t’interessa la classe d’avui ¿ - li pregunta el professor

-      Si, passa que estava distreta, no tornarà a passar – li va dir l’Aida

I va sonar el timbre…

L’Aida, va sortir corrents de la classe, a fora encara plovia. Va decidir mullar-se i traspassar aquella cortina d’aigua, i així ho va fer. Les gotes, li regalimaven per la cara. L’aigua era freda, per no dir congelada, però l’Aida seguia corrent, fins que va trobar un lloc on aixoplugar-se. Era sota d’un balcó, en plena ciutat, la gent passejava sota dels paraigües. Semblava que aquella tarda plujosa no acabaria mai.

Eren ja les 6 de la tarda, i continuava plovent, l’Aida va decidir sortir del amagatall, i va seguir corrent… volia seguir sentint aquelles gotes gelades a la seva cara, i tant si les va ser sentir…

Ja estava apunt d’arribar a casa seva, i va pensar: “ Ui, si hem presento així tota mullada, tindré una esbroncada… potser que vagi a casa d’una amiga i em pugui canviar de roba i em deixin un paraigües” ….

I així ho va fer, l’Aida, va anar a casa de la seva amiga Laura. Ella viu al mateix barri i era  a prop de casa. L’Aida, va trucar el timbre. Semblava que no hi havia ningú. La noia va insistir, dos o tres vegades més, però ningú li contestava. Quan ja ho donava per perdut, va aparèixer la Laura, amb els seus pares que venien de la Universitat:

-      Hola, Aida!  - va dir la Laura

-      Hola, Laura!- va dir l’Aida

-     Què passa? Què hi fas aquí?- van dir els pares de la Laura

-      Doncs mira, que he sortit de l’institut, he decidit anar a casa corrents, però sense paraigües, i ara arribava a casa, però si em presento així m’esbroncaran- els hi explicava l’Aida- hi he pensat de si la Laura em pot deixar roba i un paraigües.

-        Si, clar jo t’ho deixo, tranquil·la pots entrar a casa- va dir la Laura

Així que l’Aida, va entrar a casa de la Laura, per resguardar-se  de la pluja gelada, i li van deixar roba neta i un paraigües. Allà va seguir la conversa entre l’Aida i la Laura,  tot prenent un cafè amb llet ben calent: 

-      Aida, i perquè no et vas endur un paraigües de casa? – li va preguntar la Laura

-      Me’n vaig oblidar, i me mare s’emprenya quan em deixo les coses- va contestar l’Aida

-       Ets una despistada! –li va exclamar la Laura

-      Una mica si, però la pluja m’agrada molt! A classe, miro la pluja i així em distreu de les explicacions del professor- li va explicar l’Aida

-       Així que no li fas cas al professor?- li va preguntar la Laura

-        Bé, una mica si…

-        I com és que t’agrada tant la pluja? – li va preguntar la Laura

-     M’encanta, m’agraden els dies ennuvolats, freds, els dies d’hivern, m’agrada endinsar-me a la pluja gelada… - explicà l’Aida

-      Ui, doncs a mi m’agrada més l’estiu, la calor, la platja, la piscina…- va dir la Laura

-       Doncs ho tindríem malament, per decidir on anar de vacances- va dir l’Aida

-       Si una mica… i què és el que et fa sentir la pluja? – va preguntar la Laura

-       Em fa sentir diferent, m’agrada mullar-me, jo mai agafo el  paraigües, ni cap impermeable- va dir l’Aida

-       Però perquè t’agrada tant mullar-te? – seguia preguntant la Laura

-      Això és una història molt llarga…. – va introduir l’Aida

-      Ui, i no me la podries explicar? – va preguntar la Laura

-     De veritat la vols saber? – va aclarir l’Aida

-       Si, si, m’interessa - va contestar la Laura

-        Doncs t’ho explicaré…- va dir l’Aida

I l’Aida, va començar a explicar...

Els meus pares i jo, abans de viure a les terres de l’Ebre, vivíem a un poble de Lleida. A Lleida, no plovia gaire, sempre feia calor, i si volies veure pluja i neu, havies d’anar cap a la Vall d’Aran o el Pallars. Jo tenia 12 anys, m’agradaven les aventures pel bosc. El poble, estava rodejat de bosc de pins, alzinars i rouredes.

Un dia, vam sortir amb els pares d’excursió, era en ple estiu, feia molta calor. Anàvem amb dues famílies i hi havia altres nens. Els nens teníem entre  12 i 14 anys, anàvem a l’escola del poble, era la única escola que hi havia. El poble era petit, i la ciutat més pròxima era Balaguer. A la capital de la Noguera, hi anàvem al metge, al mercat, etc. El poble no hi havia gaires serveis.

Anàvem al davant dels pares i corríem molt per arribar  als llocs, abans de que ho fessin ells. Vam arribar en un riu, el riu estava sec, no hi corria ni una gota d’aigua, feia dies que no plovia. Era un indret molt sec. Poques plantes, només arbres que resistien la sequera. A prop del riu vam dinar. Desprès els pares es van quedar parlant i fer el cafè, i els nens vam anar a jugar.

Èrem dos nenes i dos nens, els nens germans. Vam caminar més enllà del riu. Els nens, que eren aventurers, deien de baixar fins el saltant, però l’altre nena i jo no volíem perquè era massa lluny i els pares es preocuparien. Ells insistien, al final van aconseguir que els acompanyéssim.

Vam arribar al saltant, els nens volien seguir baixant fins el gorg. Baixar al gorg, era molt perillós, les nenes teníem por i vam decidir esperar-los al saltant. Ells van baixar, i els veiem des de dalt. Era un gran forat.  Al cap de cop van tornar a pujar, i ja vam decidir tornar al indret on hi havia els pares.

Vam arribar, i estaven fent la migdiada, els vam despertar i vam tornar cap a casa  tots junts. De cop i volta, uns  núvols negres arribaven on érem nosaltres,  sembla que no podia ser, potser aquells núvols portaven pluja... de cop em va caure una gota d’aigua a la punta del nas, la vaig sentir molt freda, desprès d’aquella gota, en van caure moltes més...

Per fi plovia, i plovia molt, no m’ho creia, vam arribar a casa xops. Tenia la cara mullada, no vaig entrar ni a casa, vaig decidir quedar-me a fora al jardí i seguir-me mullant. Els meus pares em deien que entres a casa, però jo volia seguir gaudint d’aquella aigua que em recorria tot el cos.

Des d’aquella tarda, que m’agrada la  pluja, guardo un bon record d’aquella tarda plujosa. Dies desprès,  al poble no va caure ni una gota. L’estiu va ser sec. Els vaig dir als meus pares, si podríem anar a viure a un poble més fresc, més humit i que plogués més. Ells no estaven d’acord,  però quan vaig acabar els estudis de l’ESO, i al voler fer el batxillerat humanístic, vaig trobar una plaça al institut de Tortosa, i vam decidir venir a viure a les terres de l’Ebre.

Venir a viure a aquestes terres, per mi va ser fantàstic, perquè  plovia moltes vegades i cada vegada que plovia, recordava aquells amics lleidatans,  aquell gorg i aquella tarda plujosa. Des de llavors que no m’agrada anar amb paraigües... I fins aquí la meva història.

-           Oh que bonic!- va dir la Laura

-         T’ha agradat? – va preguntar l’Aida

-          Si molt, ara entenc per què t’agrada tant la pluja- va dir la Laura

-          Si, si, m’encanta- va dir l’Aida

-          Ja vas cap a casa?- va dir la Laura

-         Si, que els meus pares es preocuparan, clar que ja no tinc 12 anys...- va dir l’Aida

-          Bé, doncs ens veurem demà a la Universitat! – va dir la Laura

-          Si, Laura, fins demà! – va dir l’Aida

I l’Aida va marxar cap a casa. Ara ja no plovia, però van ser moltes hores plovent. Va arribar a casa. Els seus pares feien el sopar, els va saludar i va pujar cap a la habitació... al damunt de la tauleta de nit, s’hi va trobar una carta, va mirar el remitent , venia de Balaguer.

( continuarà)