Les aventures de l'Aida ( II)

L’Aida, va obrir la carta, i va començar a llegir:

 “ Hola, Aida, t’escric aquesta carta per dir-te que d’aquí uns mesos, vindrem a Tortosa, a fer-te una visita. Fa temps que et volíem veure, i no trobàvem el moment de venir. Et trobem molt a faltar i volem saber que n’ha sigut de tu, des de que vas marxar amb els pares cap a aquestes  terres. Vindrem  els tres. La nostra arribada esta prevista per la setmana santa, que aquest any cau pel mes de març. Desitgem que estigues molt bé. Fins ben aviat!

Xavier, Francesc i Laia.  “ Els tres amics de Balaguer”

L’Aida, es va quedar sorpresa. No s’ho esperava pas. Es va emocionar. Va sortir de la habitació, va baixar les escales i va córrer cap a la cuina, a dir la bona nova a la seva mare. L’Aida, va pensar que aquella retrobada, hauria de ser especial, i va començar a organitzar el que seria la gran festa.

Van passar, els dies, i l’Aida, va avisar a tots els amics i amigues, per el gran dia. Era molt important per ella aquell dia. Els amics, l’ajudaven per tot, buscaven la música adient, el piscolabis, les banderoles... La festa la volia fer al jardí de casa, era un gran jardí: una gran part de gespa, arbres 
perennifolis, rosers, farigoles i romaní. Tot havia de sortir com ella havia desitjat.

I finalment va arribar el dia. Els pares de l’Aida, van anar a l’estació de tren, a buscar el Xavier, el Francesc i la Laia. L’Aida, es va quedar a casa, acabant de preparar-ho tot i fer els últims retocs. Els pares, arriben a l’estació, els tres nois acabaven de baixar del tren. No els van ni reconèixer del que havien canviat.  Ja eren dos nois i una noia.  Es van alegrar de  veure els pares de l’Aida i van marxar cap a Tortosa.

Un cop arribats al lloc, van entrar, l’Aida i els amics i amigues, els van rebre amb una forta abraçada. L’Aida, va saltar d’alegria, com mai ho havia fet. Semblava boja. Tenia molt bon record dels seus amics de Balaguer, només eren tres, però per ella, això era important.

Van xerrar de tot el que els havia passat, durant el temps que no s’havien vist. Emocions a flor de pell. Els tres amics li van dir a l’Aida, que no es podrien estar molt de temps a Tortosa, i que malauradament haurien de tornar a marxar cap a terres lleidatanes. Quin greu, li va saber això a l’Aida! Els amics, es van quedar a dormir a casa de l’Aida, només aquella nit.

 L’endemà al matí, es tornaven a acomiadar... però, sempre hi ha una esperança, oi? ... doncs si, que n’hi ha, per què, quan ja marxaven i apunt de pujar al cotxe dels pares de l’Aida, en el Francesc, se li va caure un paper al terra. L’Aida, va agafar el paper, el va obrir, i en aquell paper, l’esperança va renéixer:

 “Aida, aquell dia, eres allà. Estaves en aquell gorg, aquell gorg sec. El Xavier i jo, vam baixar cap al gorg, tu i la Laia, us vau quedar en el saltant. Jo et mirava, tu no t’hi vas fixar. Mirava com n’eres de maca, tenies la llum, eres la llum. Aida, jo t’estimava, et volia estimar, però vas marxar, i ja no vas tornar. Avui, desprès de molt de temps, ens tornem a veure.Jo no sé si tu penses el mateix que jo, i si tindríem alguna possibilitat d’estar junts, però només volia tornar a veure’t per dir-te que t’estimo!”

L’Aida, no va tenir temps a plorar, i va cridar al Francesc:

-           Francesc! Vine acosta’t!- va dir l’Aida

-          Què vols?- va dir el Francesc

-          Per què no m’has donat aquest escrit ?- va dir l’Aida

-          D’on l’has tret?- va dir el Francesc

-          Doncs, se’t ha caigut de la butxaca!- va dir l’Aida

-          Ui, ho sento, em feia vergonya donar-te’l- va dir el Francesc

-          Francesc, això és una declaració d’amor! I tens 23 anys! – li va dir l’Aida

-          Si, sòc un imbècil!- es va dir el Francesc

-          No, no ets cap imbècil, ets un sol!- va dir l’Aida

-          Què dius?- va preguntar el Francesc

-          Què jo també t’estimo!- va dir l’Aida

-          Ho dius de veritat? – va dir el Francesc

-           Si, home si- va dir l’Aida

L’Aida, va fer parar el retorn dels tres amics a Balaguer. L’Aida es va adonar que no podien marxar. Ella havia de fer vida amb el Francesc. Així que va decidir, que es quedessin tots a Tortosa. La Laia, i el Xavier, es van estranyar de tot allò, i no sabien que dir, ni fer, però l’Aida, ho tenia tot pensat. Fixeu-vos amb el que va dir:

“ Amics i amigues, donades les circumstàncies que l’amor ha trucat a la meva porta, he de marxar de casa, i me’n vaig a viure amb el Francesc a Amposta, per fer la nostra vida junts. Pel que fa al Xavier i la Laia, em sembla que també us agradeu una mica, no és així nois? Doncs bé, jo aniré a fer la meva maleta, i a veure que trobem cap a Amposta. Els pares, els hi dic que no es preocupin per a mi, només que es preocupin el dia en què deixi de ploure”

L’Aida, tenia les coses molt clares. Havia emparellat al Xavier i la Laia. Ells es van mirar i no van amagar que s’estimaven. Tots s’estimaven des de petits, en aquelles terres lleidatanes, en aquell riu, aquell gorg i aquell saltant, que seria el fil de llum de les seves vides.