Les aventures de l'Aida ( II)

L’Aida, va obrir la carta, i va començar a llegir:

 “ Hola, Aida, t’escric aquesta carta per dir-te que d’aquí uns mesos, vindrem a Tortosa, a fer-te una visita. Fa temps que et volíem veure, i no trobàvem el moment de venir. Et trobem molt a faltar i volem saber que n’ha sigut de tu, des de que vas marxar amb els pares cap a aquestes  terres. Vindrem  els tres. La nostra arribada esta prevista per la setmana santa, que aquest any cau pel mes de març. Desitgem que estigues molt bé. Fins ben aviat!

Xavier, Francesc i Laia.  “ Els tres amics de Balaguer”

L’Aida, es va quedar sorpresa. No s’ho esperava pas. Es va emocionar. Va sortir de la habitació, va baixar les escales i va córrer cap a la cuina, a dir la bona nova a la seva mare. L’Aida, va pensar que aquella retrobada, hauria de ser especial, i va començar a organitzar el que seria la gran festa.

Van passar, els dies, i l’Aida, va avisar a tots els amics i amigues, per el gran dia. Era molt important per ella aquell dia. Els amics, l’ajudaven per tot, buscaven la música adient, el piscolabis, les banderoles... La festa la volia fer al jardí de casa, era un gran jardí: una gran part de gespa, arbres 
perennifolis, rosers, farigoles i romaní. Tot havia de sortir com ella havia desitjat.

I finalment va arribar el dia. Els pares de l’Aida, van anar a l’estació de tren, a buscar el Xavier, el Francesc i la Laia. L’Aida, es va quedar a casa, acabant de preparar-ho tot i fer els últims retocs. Els pares, arriben a l’estació, els tres nois acabaven de baixar del tren. No els van ni reconèixer del que havien canviat.  Ja eren dos nois i una noia.  Es van alegrar de  veure els pares de l’Aida i van marxar cap a Tortosa.

Un cop arribats al lloc, van entrar, l’Aida i els amics i amigues, els van rebre amb una forta abraçada. L’Aida, va saltar d’alegria, com mai ho havia fet. Semblava boja. Tenia molt bon record dels seus amics de Balaguer, només eren tres, però per ella, això era important.

Van xerrar de tot el que els havia passat, durant el temps que no s’havien vist. Emocions a flor de pell. Els tres amics li van dir a l’Aida, que no es podrien estar molt de temps a Tortosa, i que malauradament haurien de tornar a marxar cap a terres lleidatanes. Quin greu, li va saber això a l’Aida! Els amics, es van quedar a dormir a casa de l’Aida, només aquella nit.

 L’endemà al matí, es tornaven a acomiadar... però, sempre hi ha una esperança, oi? ... doncs si, que n’hi ha, per què, quan ja marxaven i apunt de pujar al cotxe dels pares de l’Aida, en el Francesc, se li va caure un paper al terra. L’Aida, va agafar el paper, el va obrir, i en aquell paper, l’esperança va renéixer:

 “Aida, aquell dia, eres allà. Estaves en aquell gorg, aquell gorg sec. El Xavier i jo, vam baixar cap al gorg, tu i la Laia, us vau quedar en el saltant. Jo et mirava, tu no t’hi vas fixar. Mirava com n’eres de maca, tenies la llum, eres la llum. Aida, jo t’estimava, et volia estimar, però vas marxar, i ja no vas tornar. Avui, desprès de molt de temps, ens tornem a veure.Jo no sé si tu penses el mateix que jo, i si tindríem alguna possibilitat d’estar junts, però només volia tornar a veure’t per dir-te que t’estimo!”

L’Aida, no va tenir temps a plorar, i va cridar al Francesc:

-           Francesc! Vine acosta’t!- va dir l’Aida

-          Què vols?- va dir el Francesc

-          Per què no m’has donat aquest escrit ?- va dir l’Aida

-          D’on l’has tret?- va dir el Francesc

-          Doncs, se’t ha caigut de la butxaca!- va dir l’Aida

-          Ui, ho sento, em feia vergonya donar-te’l- va dir el Francesc

-          Francesc, això és una declaració d’amor! I tens 23 anys! – li va dir l’Aida

-          Si, sòc un imbècil!- es va dir el Francesc

-          No, no ets cap imbècil, ets un sol!- va dir l’Aida

-          Què dius?- va preguntar el Francesc

-          Què jo també t’estimo!- va dir l’Aida

-          Ho dius de veritat? – va dir el Francesc

-           Si, home si- va dir l’Aida

L’Aida, va fer parar el retorn dels tres amics a Balaguer. L’Aida es va adonar que no podien marxar. Ella havia de fer vida amb el Francesc. Així que va decidir, que es quedessin tots a Tortosa. La Laia, i el Xavier, es van estranyar de tot allò, i no sabien que dir, ni fer, però l’Aida, ho tenia tot pensat. Fixeu-vos amb el que va dir:

“ Amics i amigues, donades les circumstàncies que l’amor ha trucat a la meva porta, he de marxar de casa, i me’n vaig a viure amb el Francesc a Amposta, per fer la nostra vida junts. Pel que fa al Xavier i la Laia, em sembla que també us agradeu una mica, no és així nois? Doncs bé, jo aniré a fer la meva maleta, i a veure que trobem cap a Amposta. Els pares, els hi dic que no es preocupin per a mi, només que es preocupin el dia en què deixi de ploure”

L’Aida, tenia les coses molt clares. Havia emparellat al Xavier i la Laia. Ells es van mirar i no van amagar que s’estimaven. Tots s’estimaven des de petits, en aquelles terres lleidatanes, en aquell riu, aquell gorg i aquell saltant, que seria el fil de llum de les seves vides.

Les aventures de l'Aida ( I)

Una noia està a classe de història. El professor , explica als seus alumnes,  les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.  La alumne, se l’escolta, però desvia la seva mirada cap a la finestra. Està plovent. Ella desitjaria poder sortir a fora i començar a córrer sota aquella pluja fina, però ha d’esperar que la classe acabi.  Què podria fer una noia corrent sota la pluja?

L’Aida de 21 anys , estava pensativa, volia que la classe s’acabés d’una vegada, però aquell timbre no sonava mai. El professor, seguia explicant. Els alumnes prenien apunts, però l’Aida no l’escoltava i no prenia cap apunt.  El professor es va adonar que la noia, passava d’ell, i li va donar un toc d’atenció:

- Aida! Vols fer el favor de seguir la classe?- li pregunta el professor.

-    Si, ja la segueixo – va dir l’Aida.

-     No t’interessa la classe d’avui ¿ - li pregunta el professor

-      Si, passa que estava distreta, no tornarà a passar – li va dir l’Aida

I va sonar el timbre…

L’Aida, va sortir corrents de la classe, a fora encara plovia. Va decidir mullar-se i traspassar aquella cortina d’aigua, i així ho va fer. Les gotes, li regalimaven per la cara. L’aigua era freda, per no dir congelada, però l’Aida seguia corrent, fins que va trobar un lloc on aixoplugar-se. Era sota d’un balcó, en plena ciutat, la gent passejava sota dels paraigües. Semblava que aquella tarda plujosa no acabaria mai.

Eren ja les 6 de la tarda, i continuava plovent, l’Aida va decidir sortir del amagatall, i va seguir corrent… volia seguir sentint aquelles gotes gelades a la seva cara, i tant si les va ser sentir…

Ja estava apunt d’arribar a casa seva, i va pensar: “ Ui, si hem presento així tota mullada, tindré una esbroncada… potser que vagi a casa d’una amiga i em pugui canviar de roba i em deixin un paraigües” ….

I així ho va fer, l’Aida, va anar a casa de la seva amiga Laura. Ella viu al mateix barri i era  a prop de casa. L’Aida, va trucar el timbre. Semblava que no hi havia ningú. La noia va insistir, dos o tres vegades més, però ningú li contestava. Quan ja ho donava per perdut, va aparèixer la Laura, amb els seus pares que venien de la Universitat:

-      Hola, Aida!  - va dir la Laura

-      Hola, Laura!- va dir l’Aida

-     Què passa? Què hi fas aquí?- van dir els pares de la Laura

-      Doncs mira, que he sortit de l’institut, he decidit anar a casa corrents, però sense paraigües, i ara arribava a casa, però si em presento així m’esbroncaran- els hi explicava l’Aida- hi he pensat de si la Laura em pot deixar roba i un paraigües.

-        Si, clar jo t’ho deixo, tranquil·la pots entrar a casa- va dir la Laura

Així que l’Aida, va entrar a casa de la Laura, per resguardar-se  de la pluja gelada, i li van deixar roba neta i un paraigües. Allà va seguir la conversa entre l’Aida i la Laura,  tot prenent un cafè amb llet ben calent: 

-      Aida, i perquè no et vas endur un paraigües de casa? – li va preguntar la Laura

-      Me’n vaig oblidar, i me mare s’emprenya quan em deixo les coses- va contestar l’Aida

-       Ets una despistada! –li va exclamar la Laura

-      Una mica si, però la pluja m’agrada molt! A classe, miro la pluja i així em distreu de les explicacions del professor- li va explicar l’Aida

-       Així que no li fas cas al professor?- li va preguntar la Laura

-        Bé, una mica si…

-        I com és que t’agrada tant la pluja? – li va preguntar la Laura

-     M’encanta, m’agraden els dies ennuvolats, freds, els dies d’hivern, m’agrada endinsar-me a la pluja gelada… - explicà l’Aida

-      Ui, doncs a mi m’agrada més l’estiu, la calor, la platja, la piscina…- va dir la Laura

-       Doncs ho tindríem malament, per decidir on anar de vacances- va dir l’Aida

-       Si una mica… i què és el que et fa sentir la pluja? – va preguntar la Laura

-       Em fa sentir diferent, m’agrada mullar-me, jo mai agafo el  paraigües, ni cap impermeable- va dir l’Aida

-       Però perquè t’agrada tant mullar-te? – seguia preguntant la Laura

-      Això és una història molt llarga…. – va introduir l’Aida

-      Ui, i no me la podries explicar? – va preguntar la Laura

-     De veritat la vols saber? – va aclarir l’Aida

-       Si, si, m’interessa - va contestar la Laura

-        Doncs t’ho explicaré…- va dir l’Aida

I l’Aida, va començar a explicar...

Els meus pares i jo, abans de viure a les terres de l’Ebre, vivíem a un poble de Lleida. A Lleida, no plovia gaire, sempre feia calor, i si volies veure pluja i neu, havies d’anar cap a la Vall d’Aran o el Pallars. Jo tenia 12 anys, m’agradaven les aventures pel bosc. El poble, estava rodejat de bosc de pins, alzinars i rouredes.

Un dia, vam sortir amb els pares d’excursió, era en ple estiu, feia molta calor. Anàvem amb dues famílies i hi havia altres nens. Els nens teníem entre  12 i 14 anys, anàvem a l’escola del poble, era la única escola que hi havia. El poble era petit, i la ciutat més pròxima era Balaguer. A la capital de la Noguera, hi anàvem al metge, al mercat, etc. El poble no hi havia gaires serveis.

Anàvem al davant dels pares i corríem molt per arribar  als llocs, abans de que ho fessin ells. Vam arribar en un riu, el riu estava sec, no hi corria ni una gota d’aigua, feia dies que no plovia. Era un indret molt sec. Poques plantes, només arbres que resistien la sequera. A prop del riu vam dinar. Desprès els pares es van quedar parlant i fer el cafè, i els nens vam anar a jugar.

Èrem dos nenes i dos nens, els nens germans. Vam caminar més enllà del riu. Els nens, que eren aventurers, deien de baixar fins el saltant, però l’altre nena i jo no volíem perquè era massa lluny i els pares es preocuparien. Ells insistien, al final van aconseguir que els acompanyéssim.

Vam arribar al saltant, els nens volien seguir baixant fins el gorg. Baixar al gorg, era molt perillós, les nenes teníem por i vam decidir esperar-los al saltant. Ells van baixar, i els veiem des de dalt. Era un gran forat.  Al cap de cop van tornar a pujar, i ja vam decidir tornar al indret on hi havia els pares.

Vam arribar, i estaven fent la migdiada, els vam despertar i vam tornar cap a casa  tots junts. De cop i volta, uns  núvols negres arribaven on érem nosaltres,  sembla que no podia ser, potser aquells núvols portaven pluja... de cop em va caure una gota d’aigua a la punta del nas, la vaig sentir molt freda, desprès d’aquella gota, en van caure moltes més...

Per fi plovia, i plovia molt, no m’ho creia, vam arribar a casa xops. Tenia la cara mullada, no vaig entrar ni a casa, vaig decidir quedar-me a fora al jardí i seguir-me mullant. Els meus pares em deien que entres a casa, però jo volia seguir gaudint d’aquella aigua que em recorria tot el cos.

Des d’aquella tarda, que m’agrada la  pluja, guardo un bon record d’aquella tarda plujosa. Dies desprès,  al poble no va caure ni una gota. L’estiu va ser sec. Els vaig dir als meus pares, si podríem anar a viure a un poble més fresc, més humit i que plogués més. Ells no estaven d’acord,  però quan vaig acabar els estudis de l’ESO, i al voler fer el batxillerat humanístic, vaig trobar una plaça al institut de Tortosa, i vam decidir venir a viure a les terres de l’Ebre.

Venir a viure a aquestes terres, per mi va ser fantàstic, perquè  plovia moltes vegades i cada vegada que plovia, recordava aquells amics lleidatans,  aquell gorg i aquella tarda plujosa. Des de llavors que no m’agrada anar amb paraigües... I fins aquí la meva història.

-           Oh que bonic!- va dir la Laura

-         T’ha agradat? – va preguntar l’Aida

-          Si molt, ara entenc per què t’agrada tant la pluja- va dir la Laura

-          Si, si, m’encanta- va dir l’Aida

-          Ja vas cap a casa?- va dir la Laura

-         Si, que els meus pares es preocuparan, clar que ja no tinc 12 anys...- va dir l’Aida

-          Bé, doncs ens veurem demà a la Universitat! – va dir la Laura

-          Si, Laura, fins demà! – va dir l’Aida

I l’Aida va marxar cap a casa. Ara ja no plovia, però van ser moltes hores plovent. Va arribar a casa. Els seus pares feien el sopar, els va saludar i va pujar cap a la habitació... al damunt de la tauleta de nit, s’hi va trobar una carta, va mirar el remitent , venia de Balaguer.

( continuarà)