Les Aventures de l'Aida. 9è Capítol

                                           Pont penjant d'Amposta ( Terres de l'Ebre)


L'Aida i la Carla, van agafar el tren cap a terres tarragonines. Pensaven en què els hi esperava allà, en quines aventures es podrien trobar. L'Aida havia de continuar estudiant i treballant, però la Carla ho havia de trobar tot, tot i aixi era forta i segur que s'en sortiria. 

La Carla tenia un tema pendent, en algun moment sabria que es trobaria amb la Neus. Com seria el retrobament? tindria la necessitat de trobar-se amb ella? La noia sabia que ara era el moment d'estar amb l'Aida, gaudir dels moments amb ella, no podia deixar escapar-la.

El viatge de Barcelona a l'Aldea, durava unes dues hores. Van dormir, quasibè tot el viatge, ho necessitaven, no havien dormit gaire ultimament i van aprofitar el viatge per dormir. L'Aida, abans d'adormir-se, mirava la Carla com dormia... es preguntava per què se la mirava tant, es quedava embadalida.. un tema que segurament encara tardarà a descobrir.

Faltava poc per arribar a l'Aldea. L'Aida es va despertar i va anar al servei. La Carla es va despertar i va veure que l'Aida no hi era. Es va estrenyar que no li haguès dit res, però sabia que tornaria. Finalment l'Aida va tornar amb la Carla. Li va dir que havia anat al servei. La Carla no es podia permetre perdre l'Aida, ni que ella l'abandonès, una amistat així no es podria perdre per una necessitat.

Van arribar a l'Aldea. Van baixar del tren. Havien de trobar la manera d'anar cap a Amposta, però abans l'Aida va decidir de trucar als seus pares, per què les vinguessin a buscar. I aixi ho van fer, es van esperar a l'estació. Van anar a prendre alguna cosa al Mc Donalds per fer temps, i l'Aida li va dir a la Carla:

- Estàs contenta d'estar aqui? estàs be? - va preguntar l'Aida

- Si, si tranquila estic bè, i contenta d'estar aqui, però tambè penso en tot aquest embolic  de la Neus- va dir la Carla

- Ja ho entenc. Tens necessitat de veure-la? de saber realment el que va passar?- va preguntar l'Aida.

- Tinc curiositat per saber què em pot dir, però potser he de deixar passar un temps abans de tornar- la a veure. - va dir la Carla.

-  Si, ja veuràs com amb el temps tot es cura, i si més no t'ajudarè a trobar la Neus- va dir l'Aida

Les dues noies, van seguir parlant, fins que van arribar els pares de l'Aida. Ella va còrrer cap a ells i els va abraçar. La Carla, aquest cop es mirava l'Aida, amb un somriure a la cara. L'Aida li va dir a la Carla, que saludes als seus pares i aixi va ser. L'Aida els hi va explicar qui era la Carla, com l'havia trobat, i tambè que havia passat amb el Francesc i la Laura. Els pares de l'Aida ho van entendre de seguida tot, i les van portar cap a Amposta.

La Carla, estava encuriosida per saber quina era la vida de la seva amiga, saber el que feia, on estudiava, on treballava i on vivia. Ara ja nomès pensava en ella. Volia aparcar per un temps, la conversa amb els pares de la Neus i tambè oblidar-la a ella.

Van arribar a Amposta, pel pont penjant sobre el riu Ebre. L'Aida feia temps que no havia vist el riu. La Carla mai havia vist l'Ebre, i no se'l imaginava tant gran. Clar que n'havia vist de més grans com el Rhin o el Danubi. 

Arribaren a la casa de l'Aida. Era una casa gran unifamiliar, amb jardi i piscina. Els pares de l'Aida es quedaren una estona per fer el cafè. La Carla va quedar amb la boca oberta per com era aquella casa. Hi havien viscut els avis de l'Aida, i desprès l'Aida amb el Francesc, i ara a partir d'aquell moment hi viurien ella i l'Aida. 

L'Aida, estava contenta de que la Carla, visquès amb ella, però ara els tocava trobar un treball per ella. L'Aida li va dir que preguntaria a la botiga on treballa, a veure si necessitaven gent, potser podria fer els dissenys de les joies, a la Carla li agradava dibuixar, i podria ser una alternativa. 

La Carla es va mostrar agraïda amb tot el que estaven fent per ella, i va decidir acompanyar l'Aida, l'endemà per parlar amb la propietària de la botiga, si hi hauria la possibilitat que la Carla treballès dissenyant les joies. Els pares de l'Aida van marxar, i van deixar a les noies soles. L'Aida va comentar a la Carla d'anar a comprar quatre coses per fer el sopar, i van anar al supermercat que tenien molt a prop.

Van comprar per fer amanida, embotits i pà amb tomàquet, i un parell de cervesses. Havien de celebrar que s'havien trobat i que a partir d'aquell moment res les separaria. Tenien clar que havien d'estar juntes per sempre, bè potser per sempre no, per què mai saps on es poden separar els camins, però ara sabien que els seus camins, les seves vides s'havien trobat i ho habien de celebrar.

Van arribar a casa amb la compra. L'Aida li va ensenyar la casa a la Carla. Tot estava com abans. Van entrar a la habitació de l'Aida. Hi havia fotografies per totes les parets, pòsters, dibuixos que l'Aida feia... la Carla es va aturar en una fotografia, era una fotografia on s'hi veien l'Aida i tres persones més i de fons una gran cascada. La Carla li va preguntar a l'Aida, qui eren aquelles persones i l'Aida li va dir que eren, el Francesc, la Laura i el Xavier, i que el lloc era el gorg on havien estat de petits.

- Oh que maco! - va dir la Carla

- Si, la veritat és molt bonics- va dir l'Aida

- I aquesta cascada on és ?- va dir la Carla

- Està situat prop de Balaguer, prop del poble on viviem abans, allà vaig conèixer el Francesc, la Laura i el Xavier. Era el nostre lloc de infantesa i vam tornar de més grans, però ja no hi hem tornat més.- va explicar l'Aida

- M'agradaria veure aquest gorg, m'agradaria veure on vas passar la infantesa, ho vull saber tot de tu!- va dir la Carla.

- Molt bè, hi podem anar un dia, però jo esperaria a l'estiu, ara al hivern no tindria gaire gràcia- va dir l'Aida

Van fer l'amanida, el pa amb tomàquet amb pernil i altres embotits... es van seure davant del televisor, les noticies:  el procès nacional per la consulta de la independència... al final van acabar per tancar la televisió i gaudir del sopar i de la companyia...

Desprès d'aquell sopar, van seure al sofà, es van posar comòdes, una al costat de l'altre, es van mirar cara a cara, i van riure no es podien aguantar, no sabien perque reien, però estaven bè juntes. Tots els moments negatius, havien passat a l'altre banda, ja no es recordaven del que havia passat amb les seves ex parelles, ni tampoc ho voldrien saber, potser les havien enganyades, i això era veritat, però el que sabien del cert es que elles habien estat destinades a estar juntes, no sabien el per què, però era el moment de gaudir de la companyia i l'estimació que es tenien l'una amb l'altra.

Les dues noies seguien rien, fins que la Carla li va poder aguantar la mirada, l'Aida va intentar aguantar i tambè la va mirar, no sabien que fer, es van aguantar el riure... La Carla va agafar la mà de l'Aida, i aquesta li va agafar l'altra mà... l'Aida es va acostar a la Carla, els seus llavis estaven apunt de tocar els de la Carla, i finalment els llavis d'ambdues es van tocar....

( continuarà)