dimarts, 4 de març del 2014

Les Aventures de l'Aida. 7è Capítol

         
                                                Vista general del municipi de Sentmenat

Van baixar de l'avió. Es van dirigir amb taxi a l'hotel que la Carla havia reservat. Van preguntar si podien tenir una habitació per a dues persones. No hi va haver cap problema. Van pujar a l'habitació, van deixar les maletes i van decidir visitar la ciutat.
Van sortir del hotel.Viena, ciutat de palaus, monuments, jardins i música. Aquella nit, hi havia un gran concert de la filharmònica de Viena, i les dues noies van comprar les entrades per poder assistir-hi. Diuen que si vas a Viena i no veus un concert de música clàssica, és un gran pecat.
Van sopar en un restaurant típic vienès, van xerrar de les seves coses, i a les 10 de la nit cap al concert. L'orquestra era un autèntic espectacle. A l'Aida, li recordava el so de la pluja, quan tocava al terra. Una sensació agradable. La Carla es mirava l'Aida encuriosida...
L'Aida, tenia una expressió a la cara, que mai havia vist ningú. Una expressió de contenta, alegre, divertida. Havia trobat a la Carla, el que li faltava per seguir endavant. La Carla la continuava mirant...
Es va acabar el concert i es van dirigir cap a l'hotel. Van pujar a l'habitació, es van posar còmodes i va arribar el moment d'explicar-se els secrets més ben guardats:
- Aida, explica'm que et va passar amb el Francesc. Estic encuriosida- va dir la Carla.
- És una història molt llarga, i no se si t'agradarà- va dir l'Aida.
- Tenim tota la nit i jo també t'explicaré la meva història. - va dir la Carla.
- Molt bé, t'explico...
L'Aida li va explicar, la seva infància a les terres lleidatanes, les aventures al gorg, els seus amics, els seus estudis a Tortosa, el retrobament amb els amics i la història amb el Francesc.
- Deu ni do!, noia, - va dir la Carla.
- Si, amb el Francesc vam acabar malament, jo me l'estimava molt i ell a mi també, però ja veus.
- Em sento identificada amb tu, això que t'han fet és imperdonable!- va dir la Carla.
- Si, ja els hi vaig dir que no els volia tornar a veure més- va aclarir l'Aida.
- Si ho trobo del tot natural. I del teu amic Xavier, no en saps res?- va preguntar la Carla.
- Doncs no en se res, l'últim que se es que va separar de la Laura.
- I no t'agradaria saber alguna cosa d'ell? Potser et pot explicar el que realment va passar entre la Laura i el Francesc. - va dir la Carla.
- La veritat, Carla, no tinc gens de curiositat de saber que va passar entre ells. Si que em faria gràcia saber alguna cosa del Xavier, però ara mateix no, ja veurem quan torni a Catalunya- va dir l'Aida.
- Molt bé, era em tocaria a mi explicar la meva història, si la vols escoltar... - va dir la Carla.
- Clar que vull, estic encuriosida per saber de la teva vida...- va dir l'Aida.

I la Carla, va posar fill i agulla a la seva història:

" Jo vaig néixer a les terres del Vallès, en un poble entre les poblacions de Sabadell i Caldes de Montbui, aquell poble s'anomena Sentmenat. Tenia molts amics i amigues. Participava en moltes coses del poble. Coneixia molta gent. Vaig estudiar imatge i so. M'agradava la fotografia, el dibuix i la pintura.
Al poble, tothom em coneixia. Tothom sabia qui era la Carla. La meva època a l'institut del poble va ser de les millors, les primeres parelles, amics especials. Vaig sortir amb un parell de nois, però les meves relacions eren molt curtes o els nois només em volien pel meu aspecte físic, i això a l'adolescència es pot entendre, però quan et fas més gran ja ho mires d'una altra manera.
A la Universitat de Barcelona, la meva vida va canviar. Gent que estava per mi, que m'estimava, que m'ajudava en el que podia. No volia sortir en cap noi que no fos que m'estimes de veritat.
Una nit, sortint de festa amb les amigues, em vaig adonar d'una cosa, em sentia molt bé amb les noies i em vaig fer una pregunta:" Què passaria si estigués amb una noia? seria el mateix que amb un noi?"
La veritat es que vaig tardar un temps, en respondre'm aquella pregunta. No sabia què fer. Trobava maques algunes amigues, però no era capaç de intentar fer alguna cosa. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig trucar a una amiga, per anar al cinema. Aquella noia, era molt maca, roseta, ulls verdosos, alta...I vam anar al cinema...
Vam veure la pel·lícula, vam anar a sopar i desprès la vaig portar a casa. Ella em va convidar a entrar al seu pis.No sabia quines eren les seves intencions, però vaig acceptar la seva invitació. Vam entrar al menjador. Ens vam prendre  unes copes de vi, i em va dir: " Carla, m'agrades!" . En aquell moment no sabia que fer, ni què dir. Tenia l'oportunitat de saber realment el que era estar amb una noia, i li vaig dir:" i a mi, també m'agrades".
Va ser una de les millors nits, que recordo. És un tema  que no es pot explicar, s'ha de sentir. Després d'aquella nit, vam començar a sortir. Ho vam comunicar a les famílies, ho van acceptar sense cap problema. A mi em va sorprendre de com s'ho havien agafat. Vam anar de vacances juntes, de viatge, de festa... ens estimàvem moltíssim, fins i tot havíem pensat d'anar a viure juntes. Era una idea que m'agradava molt.
- Quina història més maca!- va interrompre l'Aida.
- Si, però sovint, i més del que voldríem, les coses no surten com un vol- va dir la Carla.
La Carla, va continuar explicant:
" Tal com he dit, les coses no surten com un vol, i efectivament , quan portàvem un any juntes, la noia em va deixar, no em preguntis el perquè, ja que no em va donar el motiu. L'esperava una nit de festa. No es va presentar, i em va enviar un missatge al mòbil dient que em deixava.
Va ser la pitjor de les notícies. La vaig trucar, enviar missatges, per què m'expliques les raons que tenia per deixar-me. No em va contestar. No se res d'ella. Per això vaig decidir marxar d'aquell poble, vaig deixar els estudis, no volia que la meva empremta seguís allà. Per això ara estic aquí."

- No saps el greu que em sap, Carla! Jo em queixo de la meva separació amb el Francesc , però tu amb aquesta noia, mare meva!- va dir l'Aida.
- Si, ha estat un cop molt fort per a mi, me l'estimava molt i ella a mi també...- va dir la Carla.
- No saps com t'entenc, Carla!, però ara estem juntes. Ho podem superar tot!i ho superarem! - va dir l'Aida.
- Gràcies pels ànims Aida! Ets genial! Fa poc que et conec i ja formes part de mi- va dir la Carla.
- Si, tu també, formes part de mi, juntes formem un gran equip!- va dir l'Aida.
I es van fondre en una gran abraçada a altes hores de la matinada...

( continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada