Les Aventures de l'Aida. 10è Capítol. Últim capítol de la 1ª Temporada

                                                  

                                                Sant Jaume d'Enveja

Finalment els llavis d'ambdues es van tocar. L'Aida va mirar a la Carla i se li va tornar a escapar el riure, això va fer que ella també acabes rient. Després d'aquelles rialles, van tornar a ajuntar els seus llavis, aquest cop amb més passió. No sabien com havia sorgit aquell moment, però va sorgir.
- Com pot ser que hagi sortit?- va dir l'Aida
- No ho se, jo també em sorprenc- va dir la Carla
- No em pensava pas que podria sorgir això entre nosaltres- va dir l'Aida.
- Jo tampoc, però no crec que sigui res dolent no creus? - va preguntar la Carla
- No, no és res dolent, si les coses passen és per alguna cosa, no?- va preguntar l'Aida.
- No, creus que tornarà a passar?- va dir la Carla
- Això mai ho podem saber, el temps ho dirà- va dir l'Aida
- Si, i tant- va dir la Carla

I les dues noies van seguir al sofà, abraçades una al costat de l'altre. Ja eren altes hores de la matinada. L'endemà era diumenge, i havien planejat una sortida en bicicleta. Van dormir les dues al sofà, no tenien ganes d'anar al llit.

L'endemà al matí, es van llevar d'hora. Van preparar un esmorzar lleuger. Feia un bon dia. Tornarien a l'hora de dinar. L'Aida tenia dues bicicletes, n'hi va deixar una a la Carla. Volien fer una ruta per la lleva del riu Ebre, fins a Sant Jaume d'Enveja.

I aixi va ser, van agafar les bicicletes, una mica d'aigua, i cap al pont penjant, per començar el camí. L'Aida feia temps que no anava en bicicleta, hi havia anat quan estava amb el Francesc, i des de llavors que no l'havia agafat. La Carla també feia temps que no anava en bicicleta, però de seguida va agafar el ritme.

Començaven aquell camí d'uns 20 km fins a Sant Jaume d'Enveja. L'Aida anava davant i la Carla al darrere. L'Aida pensava en el que havia passat a la nit : " No se que ens ha passat, però tenia la Carla tant a prop que no m'he pogut resistir a fer-li un petó, no se per què a mi m'agraden els nois des de sempre, mai havia fet res amb una noia. El que se es que m'ha agradat i força"

La Carla seguia al darrere de l'Aida, i també pensava en el mateix: " Com pot ser que ens hagi passat això? d'ençà que vaig estar amb la Neus que m'agraden les noies, però a l'Aida li agraden els nois. El que se és que l'Aida és molt maca" .

El que havia passat aquella nit, era una cosa nova per les dues amigues, no sabien què fer, si demostrar els seus sentiments reals, o continuar com si res no hagués passat. Les coses noves poden espantar, però no experimentar-los pot ser pitjor.

L'Aida, pedalava en força per arribar la primera. La Carla no podia aguantar el ritme i va decidir parar a descansar, va cridar a l'Aida, però no la sentia. La Carla va baixar de la bicicleta, va beure aigua, i va seure en una roca que hi havia allà. Va mirar el gran riu. Va reflexionar en el que estava passant i no sabia què fer. Havia passat moments durs amb la Neus, i no volia passar-los amb l'Aida. Però alhora també pensava que passaria si algun dia es trobes amb la Neus...

L'Aida, es va adonar que darrere seu no hi havia ningú, i va decidir tornar enrere per veure que li havia passat a la Carla. Va arribar i va veure que estava asseguda mirant el riu i li va preguntar:

- Què t'ha passat Carla?
- Res, és que vas molt ràpid, no et puc seguir- va dir la Carla
- Ai, em sap greu, pensaves que em podries seguir. - va dir l'Aida
- No, no et puc seguir si vas a aquest ritme!- va exclamar la Carla
- Ho sento noia, ja aniré més a poc a poc. Seguim? - va dir l'Aida
- No, ara vull descansar i comprovar una cosa- va dir la Carla
- Què vols comprovar?- va preguntar l'Aida

La Carla, es va acostar a l'Aida, la va abraçar. L'Aida es va quedar estranyada, però no es va resistir a aquella abraçada. Una gran abraçada. Llavors la Carla la va besar. L'Aida s'hi va tornar. Aquells petons feien que es fonguessin com els bombons de xocolata. La Carla li va preguntar:

- T'agrada?
- Si, i tant. - va dir l'Aida
- Però a tu t'agraden els nois des de sempre, no?- va dir la Carla
- Si, m'agraden els nois, però crec que en aquesta vida, que dura quatre dies, s'ha de provar de tot, i més si t'estimes a una persona, sigui quin sigui la seva condició sexual- va dir l'Aida.
- M'estimes?- va preguntar la Carla.
- Si i tant que t'estimo!, des del primer moment que et vaig veure, vaig començar a sentir una cosa molt forta dintre del meu cor!- es va sincerar l'Aida.
- Ho dius de veritat? - va preguntar la Carla.
- Sí, mai havia estat tan sincera amb algú. - va dir l'Aida

És així i només així, quan les dues amigues, van comprovar que s'estimaven, i que juntes podien arribar on sigui. Eren fortes, tenien el cor d'ametlla! Van seguir mirant el gran riu, i a la que es miraven tornaven a riure i es tornaven a fer petons. Arribava l'hora de tornar cap a casa per dinar. Estaven de cara al riu, i de cop van sentir una veu:

- Hola Carla!
Les dues noies es van girar.

- Hola. Com saps el meu nom?- va dir la Carla
- No em coneixes?- va dir el/ desconegut/da
- Ara mateix no- va dir la Carla
- Fes una mica de memòria. Fa poc vas parlar amb els meus pares- va dir el desconegut/da
- Neus?, ets la Neus?

Aquella persona, que havia cridat l'atenció de la Carla, era la mateixa Neus.

( continuarà properament)