Les Aventures de l'Aida. 9è Capítol

                                           Pont penjant d'Amposta ( Terres de l'Ebre)


L'Aida i la Carla, van agafar el tren cap a terres tarragonines. Pensaven en què els hi esperava allà, en quines aventures es podrien trobar. L'Aida havia de continuar estudiant i treballant, però la Carla ho havia de trobar tot, tot i aixi era forta i segur que s'en sortiria. 

La Carla tenia un tema pendent, en algun moment sabria que es trobaria amb la Neus. Com seria el retrobament? tindria la necessitat de trobar-se amb ella? La noia sabia que ara era el moment d'estar amb l'Aida, gaudir dels moments amb ella, no podia deixar escapar-la.

El viatge de Barcelona a l'Aldea, durava unes dues hores. Van dormir, quasibè tot el viatge, ho necessitaven, no havien dormit gaire ultimament i van aprofitar el viatge per dormir. L'Aida, abans d'adormir-se, mirava la Carla com dormia... es preguntava per què se la mirava tant, es quedava embadalida.. un tema que segurament encara tardarà a descobrir.

Faltava poc per arribar a l'Aldea. L'Aida es va despertar i va anar al servei. La Carla es va despertar i va veure que l'Aida no hi era. Es va estrenyar que no li haguès dit res, però sabia que tornaria. Finalment l'Aida va tornar amb la Carla. Li va dir que havia anat al servei. La Carla no es podia permetre perdre l'Aida, ni que ella l'abandonès, una amistat així no es podria perdre per una necessitat.

Van arribar a l'Aldea. Van baixar del tren. Havien de trobar la manera d'anar cap a Amposta, però abans l'Aida va decidir de trucar als seus pares, per què les vinguessin a buscar. I aixi ho van fer, es van esperar a l'estació. Van anar a prendre alguna cosa al Mc Donalds per fer temps, i l'Aida li va dir a la Carla:

- Estàs contenta d'estar aqui? estàs be? - va preguntar l'Aida

- Si, si tranquila estic bè, i contenta d'estar aqui, però tambè penso en tot aquest embolic  de la Neus- va dir la Carla

- Ja ho entenc. Tens necessitat de veure-la? de saber realment el que va passar?- va preguntar l'Aida.

- Tinc curiositat per saber què em pot dir, però potser he de deixar passar un temps abans de tornar- la a veure. - va dir la Carla.

-  Si, ja veuràs com amb el temps tot es cura, i si més no t'ajudarè a trobar la Neus- va dir l'Aida

Les dues noies, van seguir parlant, fins que van arribar els pares de l'Aida. Ella va còrrer cap a ells i els va abraçar. La Carla, aquest cop es mirava l'Aida, amb un somriure a la cara. L'Aida li va dir a la Carla, que saludes als seus pares i aixi va ser. L'Aida els hi va explicar qui era la Carla, com l'havia trobat, i tambè que havia passat amb el Francesc i la Laura. Els pares de l'Aida ho van entendre de seguida tot, i les van portar cap a Amposta.

La Carla, estava encuriosida per saber quina era la vida de la seva amiga, saber el que feia, on estudiava, on treballava i on vivia. Ara ja nomès pensava en ella. Volia aparcar per un temps, la conversa amb els pares de la Neus i tambè oblidar-la a ella.

Van arribar a Amposta, pel pont penjant sobre el riu Ebre. L'Aida feia temps que no havia vist el riu. La Carla mai havia vist l'Ebre, i no se'l imaginava tant gran. Clar que n'havia vist de més grans com el Rhin o el Danubi. 

Arribaren a la casa de l'Aida. Era una casa gran unifamiliar, amb jardi i piscina. Els pares de l'Aida es quedaren una estona per fer el cafè. La Carla va quedar amb la boca oberta per com era aquella casa. Hi havien viscut els avis de l'Aida, i desprès l'Aida amb el Francesc, i ara a partir d'aquell moment hi viurien ella i l'Aida. 

L'Aida, estava contenta de que la Carla, visquès amb ella, però ara els tocava trobar un treball per ella. L'Aida li va dir que preguntaria a la botiga on treballa, a veure si necessitaven gent, potser podria fer els dissenys de les joies, a la Carla li agradava dibuixar, i podria ser una alternativa. 

La Carla es va mostrar agraïda amb tot el que estaven fent per ella, i va decidir acompanyar l'Aida, l'endemà per parlar amb la propietària de la botiga, si hi hauria la possibilitat que la Carla treballès dissenyant les joies. Els pares de l'Aida van marxar, i van deixar a les noies soles. L'Aida va comentar a la Carla d'anar a comprar quatre coses per fer el sopar, i van anar al supermercat que tenien molt a prop.

Van comprar per fer amanida, embotits i pà amb tomàquet, i un parell de cervesses. Havien de celebrar que s'havien trobat i que a partir d'aquell moment res les separaria. Tenien clar que havien d'estar juntes per sempre, bè potser per sempre no, per què mai saps on es poden separar els camins, però ara sabien que els seus camins, les seves vides s'havien trobat i ho habien de celebrar.

Van arribar a casa amb la compra. L'Aida li va ensenyar la casa a la Carla. Tot estava com abans. Van entrar a la habitació de l'Aida. Hi havia fotografies per totes les parets, pòsters, dibuixos que l'Aida feia... la Carla es va aturar en una fotografia, era una fotografia on s'hi veien l'Aida i tres persones més i de fons una gran cascada. La Carla li va preguntar a l'Aida, qui eren aquelles persones i l'Aida li va dir que eren, el Francesc, la Laura i el Xavier, i que el lloc era el gorg on havien estat de petits.

- Oh que maco! - va dir la Carla

- Si, la veritat és molt bonics- va dir l'Aida

- I aquesta cascada on és ?- va dir la Carla

- Està situat prop de Balaguer, prop del poble on viviem abans, allà vaig conèixer el Francesc, la Laura i el Xavier. Era el nostre lloc de infantesa i vam tornar de més grans, però ja no hi hem tornat més.- va explicar l'Aida

- M'agradaria veure aquest gorg, m'agradaria veure on vas passar la infantesa, ho vull saber tot de tu!- va dir la Carla.

- Molt bè, hi podem anar un dia, però jo esperaria a l'estiu, ara al hivern no tindria gaire gràcia- va dir l'Aida

Van fer l'amanida, el pa amb tomàquet amb pernil i altres embotits... es van seure davant del televisor, les noticies:  el procès nacional per la consulta de la independència... al final van acabar per tancar la televisió i gaudir del sopar i de la companyia...

Desprès d'aquell sopar, van seure al sofà, es van posar comòdes, una al costat de l'altre, es van mirar cara a cara, i van riure no es podien aguantar, no sabien perque reien, però estaven bè juntes. Tots els moments negatius, havien passat a l'altre banda, ja no es recordaven del que havia passat amb les seves ex parelles, ni tampoc ho voldrien saber, potser les havien enganyades, i això era veritat, però el que sabien del cert es que elles habien estat destinades a estar juntes, no sabien el per què, però era el moment de gaudir de la companyia i l'estimació que es tenien l'una amb l'altra.

Les dues noies seguien rien, fins que la Carla li va poder aguantar la mirada, l'Aida va intentar aguantar i tambè la va mirar, no sabien que fer, es van aguantar el riure... La Carla va agafar la mà de l'Aida, i aquesta li va agafar l'altra mà... l'Aida es va acostar a la Carla, els seus llavis estaven apunt de tocar els de la Carla, i finalment els llavis d'ambdues es van tocar....

( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 8è Capítol

Castell de Sentmenat ( Vallès Occidental)

Aquella abraçada, va ser l'inici d'una gran amistat entre l'Aida i la Carla. Semblava que es coneguessin de tota la vida, i només feia dos dies que s'havien trobat. Totes les peces encaixaven a la perfecció. Havien estat abandonades per la parella, per les persones que s'estimaven, i ara els hi tocava viure a elles grans aventures.

Es van aixecar del llit.Es van arreglar. Van decidir anar a prendre un cafè al Hotel Sacher. Aquell hotel era molt important a la ciutat de Viena, donat que tenien el pastís de més anomenada: Pastís Sacher. Un gran plaer de xocolata, que se't desfà a la boca.

Tot prenent el cafè, l'Aida va comentar a la Carla:

- Carla, s'acosta el meu dia de tornada a Catalunya, les meves vacances s'acaben, he de tornar al treball i als estudis- va dir l'Aida.

- Oh, quin greu que em sap, jo no puc tornar, no tinc feina, ho vaig haver de deixar tot, i tornar al meu poble, no se si seria gaire benvinguda- va dir la Carla.

- Però, no podem deixar aquí la nostra amistat, hem de trobar la manera de no perdre el contacte. - va dir l'Aida.

- Si ho se, però no se com ho podem fer! - va exclamar la Carla.

- Només hi ha una manera, i és que vinguis amb mi a Amposta! Jo vivia amb el Francesc, és una casa gran i hi ha prou espai, per què t'hi puguis instal·lar.- va dir l'Aida.

- Ho dius de veritat?, podria venir a viure amb tu?- va preguntar la Carla

- Si, clar, ho dic de veritat. Ja trobarem la manera que puguis trobar feina, potser a la botiga on treballo, ja veurem- va dir l'Aida.

- Moltes gràcies, Aida, ets una persona genial. Gràcies a tu podré dirigir la meva vida!- va dir la Carla.

- No cal que m'agraeixis res. Tu també m'has ajudat a tornar a somriure, ja et vaig dir que juntes arribarem on voldrem! - va dir l'Aida.

I va ser així, com les dues amigues, es prenien aquell cafè amb el pastís de xocolata, i decidiren tornar a terres catalanes, amb destinació a Amposta. Van anar cap a l'hotel, i van comprar per internet, el bitllet per la Carla cap a Barcelona, i també els bitllets de tren cap a l'Aldea ( Tarragona). Marxaven l'endemà al matí.

Va arribar al matí, i les dues noies van agafar un taxi que els duia cap a l'aeroport de Viena. L'Aida i la Carla, feien una cara d'alegres, entusiasmades per aquell retorn  cap a Catalunya. Van pujar a l'avio, el viatge durava unes dues hores cap a Barcelona.

La Carla, s'adormia al costat de l'Aida. Estaven cansades, però sabien que tenien una gran aventura per davant. La Carla pensava en què havia deixat a Sentmenat, els seus amics, la família, les seves experiències... i de cop li va dir a l'Aida:

- Aida, escolta, què farem quan arribem a Amposta?- li va dir la Carla.

- Doncs, ens instal·larem, farem una visita als meus pares a Tortosa, podem sortir a sopar...- va dir l'Aida.

- He pensat a fer una cosa abans d'anar cap a casa teva... oi que encara tindrem temps abans no agafem el tren?- va dir la Carla.

- Si, el tren el tenim a mitja tarda i a Barcelona arribarem a les 12 del migdia... per què ho dius?, hi ha alguna cosa que et preocupi?- va preguntar l'Aida.

- No, no. Ho dic per si t'agradaria conèixer el meu poble. No és gaire gran, i crec que tindríem temps de passar-hi una estona. - va dir la Carla.

- Oh, m'encantaria de veritat! Hi podem anar a dinar, i així després ja fem el camí de tornada a Amposta- va dir l'Aida.

- Molt bé, doncs així ho farem! M'agradarà molt que coneguis el poble, i anar-hi amb tu és millor, sola no hi aniria.

Ja faltava poc per arribar a l'aeroport de Barcelona. Com sempre ple de gom a gom. Les dues noies van decidir arribar a Sentmenat amb un autobús de línia. Van agafar el metro, i es dirigiren a l'estació de Fabra i Puig per agafar-hi l'autobús. Tenien molt de temps. No els esperava ningú.

L'autobús va arribar puntual a l'hora establerta. Hi van pujar. No hi havia gaire gent, donat que era cap de setmana. En una hora aproximadament arribarien a Sentmenat. La Carla, feia uns mesos que havia marxat del poble. Estava expectant per veure com la rebrien els seus pares, però no estava molt segura que els agradés veure-la. L'Aida, tenia encara el somriure a la cara, es mirava la Carla, pensava que era molt maca i al mateix temps se li posaven les galtes vermelles...

Finalment arribaren a Sentmenat. El poble de la Carla. Un poble de 8.600 habitants, entre els municipis de Castellar del Vallès, Caldes de Montbui, Sabadell, Polinyà i Palau-solità i Plegamans. Envoltat de muntanyes, el Puig de la Creu, la Sagrera, el Bosc Mal i la Torre Roja, però també pels seus polígons industrials de Can Clapers, Can Roure i el Mas d'en Cisa. Un poble que havia crescut amb els barris de Can Baixeres, Can Palau i més actualment amb el barri de Can Vilar.

Van baixar de l'autobús. I van anar cap a la Plaça de la Vila. L'Aida va veure aquella plaça i li va dir a la Carla:

- Molt maca aquesta plaça!, els arbres li donen un toc característic, i l'edifici deu ser l'Ajuntament, si no m'equivoco- va dir l'Aida.

- Si, si és l'Ajuntament, està aquí des de l'any 1979 si no recordo malament.- va dir la Carla.

- I què em pots ensenyar més d'aquest poble amb l'estona que tenim? - va dir l'Aida

- Doncs mira, si vols anem a dinar en aquest bar d'aquí al davant. És un edifici construït l'any 1908. És la Societat Coral Obrera " La Glòria Sentmenatenca". Fa poc van reformar el bar.- va dir la Carla.

Van entrar en aquell bar del poble, i la Carla, es va endur una gran sorpresa. Allà hi havia els gegants del poble. Ella havia estat grallera de la colla durant molts anys. Feia temps que no els veia.

- Mira, Aida, són els gegants de Sentmenat!- va dir la Carla.

- Oh, són molt macos! - i tu havies estat a la colla?- va preguntar l'Aida.

- Si, sí . Tocava la gralla, des de ben petita. Però ho vaig haver de deixar tot, tal com et vaig explicar.

- I com es diuen els gegants?- va preguntar l'Aida

- Menna, Caterina i Laia- va dir la Carla

Les dues noies van dinar en aquell bar. La Carla es mirava als gegants amb uns ulls aigualits, pensava en totes aquelles aventures que havia passat amb ells, però aquella època ja havia passat, ara tocava viure del moment. L'Aida, li va preguntar:

- Carla, has pensat a anar a veure els teus pares i amics?

- Si, ho he pensat, almenys als meus pares, però no se com s'ho prendran que torni a estar aquí. Vaig marxar molt a la desesperada. I també em fa por trobar-me a la meva ex parella- va dir la Carla.

- Però saps segur si viu aquí?- va dir l'Aida.

- No ho se, només se que els meus amics saben on està, i no se si em convé trobar-me-la. - va dir la Carla.

- Tranquil·la, Carla, si vols marxem cap a Barcelona i agafem el tren cap a L'Aldea. Deixem tot aquest passat.- va dir l'Aida.

- Bé, només vull que vegis una ultima cosa, el Castell de Sentmenat. És un castell del 1065.- va dir la Carla.

- I on és aquest castell?- va dir l'Aida.

- És a prop, acabem de dinar i hi anem!- va dir la Carla.

I les dues noies es van dirigir cap al nord del poble, per veure el castell de Sentmenat. Van agafar un carrer estret, anomenat Climent Humet, fins al Passeig del Castell, que ja el podien veure. Un castell en aspecte de masia. Van caminar fins a uns bancs que hi havia al costat de la capella dita de Sant Jaume. Van seure al banc i van veure la vista del poble. Era una vista preciosa. La Carla recordava aquelles vistes, quan jugava de petita amb els seus amics, passejava amb els seus pares...

L'Aida, en silenci la mirava... la Carla no creuava la mirada amb ella, mirava fixament al poble que l'havia vist créixer... va mirar l'Aida i es van creuar les dues mirades, els ulls d'una es reflectien en els ulls de l'altre, brillaven..

- Què mires Aida?- va dir la Carla

- Res, res- va dir l'Aida

Les dues noies sabien que s'estaven mirant l'una a l'altre, però no trobaven el motiu de per què es miraven tant...

Arribava l'hora de marxar, van caminar carrer avall. Per l'altre costat del carrer hi havia una parella que passejava els gossos. La Carla li va dir a l'Aida, que coneixia la parella, però no sabia de què els coneixia. Quan van estar a l'altura, la Carla va conèixer qui eren, eren els pares de la seva ex parella.

La Carla es va quedar parada, però els hi va preguntar:

- Hola, sou els pares de la Neus?- va dir la Carla

- Si, ho som, i qui ets tu que ens coneguis?- va dir l'home

- Doncs sóc la Carla, vaig ser parella de la vostra filla. No us recordeu de mi?

- Si, ara que ho dius, sí que ens recordem de tu, però vas desaparèixer del poble- van dir els pares de la Neus.

- Si, per uns mesos, la vostra filla em va fer molt de mal, em va dir que m'estimava i d'un dia per l'altre em va deixar sense donar explicacions- va dir la Carla.

- Nosaltres no sabíem que t'hagués deixat d'aquesta manera, la Neus ens va dir que necessitava marxar. Vivíem a Barcelona per què ella pogués anar a la Universitat. Et va conèixer a tu, i tot li va canviar. Vam acceptar la seva condició sexual. Ella ens va dir que volia conviure amb tu aquí a Sentmenat, però no va ser possible. - va explicar la Mare de la Neus.

- Si ella volia conviure amb mi, però no se per què em va deixar. Ens estimàvem molt. Va ser molt fort per mi. Ara ja ho estic superant. I com és que heu vingut a viure a Sentmenat?- va dir la Carla.

- Doncs estem aquí vivint a la casa que va comprar la Neus, per què vinguéssiu a viure juntes- va dir el pare de la Neus.

- Com?, què la Neus va comprar la casa?, però quan fa d'això?- va preguntar la Carla.

- Doncs fa un mes que la va comprar, s'hi volia instal·lar, ens va dir que t'esperava- va dir el pare de la Neus.

- Que m'esperava?, però si no va deixar cap rastre, cap pista, només un missatge al mòbil que em deia que em deixava- va dir la Carla.

- Et va deixar una pista, la pista era la casa- van dir els dos alhora.

- No entenc res, perdoneu- va dir la Carla

- I com volia la Neus que la Carla sapigués que havia comprat la casa? - va preguntar l'Aida encuriosida.

- Doncs és ben fàcil. La Neus sabia que la Carla tornaria al poble tard o d'hora, i d'alguna manera sabria que la nostra filla havia comprat la casa- van argumentar ells.

- Però ara mateix on és la Neus?- va dir la Carla

- La Neus, va marxar a viure amb un company de la Universitat a les terres de l'Ebre- van dir els pares.

- Com??- van dir la Carla i l'Aida alhora

Aquella conversa amb els pares de la Neus, va trasbalsar a la Carla i de retruc també a l'Aida. No sabien què fer. Es van acomiadar de la parella i van continuar carrer avall fins a la parada de l'autobús. L'Aida va veure que la Carla no estava com abans, se la veia trista, i li va dir:

- Carla anima't, se que això pot trasbalsar a tothom. Crec que la Neus va obrar molt malament, i s'esperava que tu tornessis, i has tornat però ella ja no hi és.- va dir l'Aida.

- Aida, ara no se que fer!, tinc clar que haig de venir amb tu a Amposta, però també veig que hauria de veure a la Neus, i saber amb qui viu. Que m'expliqui què va passar.- va dir la Carla.

- No se pas, que és millor Carla, mira jo vaig intentar saber el que havia passat amb la meva ex parella, i mira com es va acabar. Jo no et privaré que busquis a la Neus, i si vols t'ajudaré a trobar-la.- va dir l'Aida.

- Si, potser val més deixar les coses com estan, i viure la nostra vida, potser és el millor!- va dir la Carla.

I les dues amigues, van agafar l'autobús altre cop cap a Barcelona, per agafar després un tren que les portaria cap a les terres de l'Ebre, on es trobarien amb altres aventures...
( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 7è Capítol

         
                                                Vista general del municipi de Sentmenat

Van baixar de l'avió. Es van dirigir amb taxi a l'hotel que la Carla havia reservat. Van preguntar si podien tenir una habitació per a dues persones. No hi va haver cap problema. Van pujar a l'habitació, van deixar les maletes i van decidir visitar la ciutat.

Van sortir del hotel.Viena, ciutat de palaus, monuments, jardins i música. Aquella nit, hi havia un gran concert de la filharmònica de Viena, i les dues noies van comprar les entrades per poder assistir-hi. Diuen que si vas a Viena i no veus un concert de música clàssica, és un gran pecat.

Van sopar en un restaurant típic vienès, van xerrar de les seves coses, i a les 10 de la nit cap al concert. L'orquestra era un autèntic espectacle. A l'Aida, li recordava el so de la pluja, quan tocava al terra. Una sensació agradable. La Carla es mirava l'Aida encuriosida...

L'Aida, tenia una expressió a la cara, que mai havia vist ningú. Una expressió de contenta, alegre, divertida. Havia trobat a la Carla, el que li faltava per seguir endavant. La Carla la continuava mirant...

Es va acabar el concert i es van dirigir cap a l'hotel. Van pujar a l'habitació, es van posar còmodes i va arribar el moment d'explicar-se els secrets més ben guardats:

- Aida, explica'm que et va passar amb el Francesc. Estic encuriosida- va dir la Carla.

- És una història molt llarga, i no se si t'agradarà- va dir l'Aida.

- Tenim tota la nit i jo també t'explicaré la meva història. - va dir la Carla.

- Molt bé, t'explico...

L'Aida li va explicar, la seva infància a les terres lleidatanes, les aventures al gorg, els seus amics, els seus estudis a Tortosa, el retrobament amb els amics i la història amb el Francesc.

- Deu ni do!, noia, - va dir la Carla.

- Si, amb el Francesc vam acabar malament, jo me l'estimava molt i ell a mi també, però ja veus.

- Em sento identificada amb tu, això que t'han fet és imperdonable!- va dir la Carla.

- Si, ja els hi vaig dir que no els volia tornar a veure més- va aclarir l'Aida.

- Si ho trobo del tot natural. I del teu amic Xavier, no en saps res?- va preguntar la Carla.

- Doncs no en se res, l'últim que se es que va separar de la Laura.

- I no t'agradaria saber alguna cosa d'ell? Potser et pot explicar el que realment va passar entre la Laura i el Francesc. - va dir la Carla.

- La veritat, Carla, no tinc gens de curiositat de saber que va passar entre ells. Si que em faria gràcia saber alguna cosa del Xavier, però ara mateix no, ja veurem quan torni a Catalunya- va dir l'Aida.

- Molt bé, era em tocaria a mi explicar la meva història, si la vols escoltar... - va dir la Carla.

- Clar que vull, estic encuriosida per saber de la teva vida...- va dir l'Aida.

I la Carla, va posar fill i agulla a la seva història:

" Jo vaig néixer a les terres del Vallès, en un poble entre les poblacions de Sabadell i Caldes de Montbui, aquell poble s'anomena Sentmenat. Tenia molts amics i amigues. Participava en moltes coses del poble. Coneixia molta gent. Vaig estudiar imatge i so. M'agradava la fotografia, el dibuix i la pintura.

Al poble, tothom em coneixia. Tothom sabia qui era la Carla. La meva època a l'institut del poble va ser de les millors, les primeres parelles, amics especials. Vaig sortir amb un parell de nois, però les meves relacions eren molt curtes o els nois només em volien pel meu aspecte físic, i això a l'adolescència es pot entendre, però quan et fas més gran ja ho mires d'una altra manera.

A la Universitat de Barcelona, la meva vida va canviar. Gent que estava per mi, que m'estimava, que m'ajudava en el que podia. No volia sortir en cap noi que no fos que m'estimes de veritat.

Una nit, sortint de festa amb les amigues, em vaig adonar d'una cosa, em sentia molt bé amb les noies i em vaig fer una pregunta:" Què passaria si estigués amb una noia? seria el mateix que amb un noi?"

La veritat es que vaig tardar un temps, en respondre'm aquella pregunta. No sabia què fer. Trobava maques algunes amigues, però no era capaç de intentar fer alguna cosa. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig trucar a una amiga, per anar al cinema. Aquella noia, era molt maca, roseta, ulls verdosos, alta...I vam anar al cinema...

Vam veure la pel·lícula, vam anar a sopar i desprès la vaig portar a casa. Ella em va convidar a entrar al seu pis.No sabia quines eren les seves intencions, però vaig acceptar la seva invitació. Vam entrar al menjador. Ens vam prendre  unes copes de vi, i em va dir: " Carla, m'agrades!" . En aquell moment no sabia que fer, ni què dir. Tenia l'oportunitat de saber realment el que era estar amb una noia, i li vaig dir:" i a mi, també m'agrades".

Va ser una de les millors nits, que recordo. És un tema  que no es pot explicar, s'ha de sentir. Després d'aquella nit, vam començar a sortir. Ho vam comunicar a les famílies, ho van acceptar sense cap problema. A mi em va sorprendre de com s'ho havien agafat. Vam anar de vacances juntes, de viatge, de festa... ens estimàvem moltíssim, fins i tot havíem pensat d'anar a viure juntes. Era una idea que m'agradava molt.

- Quina història més maca!- va interrompre l'Aida.

- Si, però sovint, i més del que voldríem, les coses no surten com un vol- va dir la Carla.

La Carla, va continuar explicant:

" Tal com he dit, les coses no surten com un vol, i efectivament , quan portàvem un any juntes, la noia em va deixar, no em preguntis el perquè, ja que no em va donar el motiu. L'esperava una nit de festa. No es va presentar, i em va enviar un missatge al mòbil dient que em deixava.

Va ser la pitjor de les notícies. La vaig trucar, enviar missatges, per què m'expliques les raons que tenia per deixar-me. No em va contestar. No se res d'ella. Per això vaig decidir marxar d'aquell poble, vaig deixar els estudis, no volia que la meva empremta seguís allà. Per això ara estic aquí."

- No saps el greu que em sap, Carla! Jo em queixo de la meva separació amb el Francesc , però tu amb aquesta noia, mare meva!- va dir l'Aida.

- Si, ha estat un cop molt fort per a mi, me l'estimava molt i ella a mi també...- va dir la Carla.

- No saps com t'entenc, Carla!, però ara estem juntes. Ho podem superar tot!i ho superarem! - va dir l'Aida.

- Gràcies pels ànims Aida! Ets genial! Fa poc que et conec i ja formes part de mi- va dir la Carla.

- Si, tu també, formes part de mi, juntes formem un gran equip!- va dir l'Aida.

I es van fondre en una gran abraçada a altes hores de la matinada...

( continuarà)

Les Aventures de l'Aida. 6è Capítol

L'Aida va tornar enrere. Va decidir parlar amb el Francesc i la Laura. Ells estaven al carrer. S'hi va acostar. Li van explicar tot. Li van dir que la Laura, s'havia separat del Xavier, hi havia anat a Alemanya a buscar feina. El Francesc li va dir, que la Laura li havia enviat informació sobre el país i per feina aquí i gràcies a ella va trobar l'empresa de jardineria.
L'Aida se sentia desorientada, ella només volia saber per què la seva parella, ara estava vivint amb la seva millor amiga... sortint junts?, per què l'havia enganyat d'aquella manera?
- Però per què no volies que vinguis amb tu?- va preguntar l'Aida
- Perquè la Laura i jo estem sortint junts i vivim junts aquí- va dir el Francesc
- Però per què m'heu fet una cosa així? I tu Laura, eres la meva millor amiga, no dius res? I què va passar amb el Xavier?- va preguntar l'Aida
- Aida, ho sento molt el que ha passat, jo no et volia fer cap mal.Les coses han anat així. I amb el Xavier el tema no funcionava- li va aclarir la Laura
- Em sembla fantàstic! M'heu enganyat els dos. Els millors amics que tenia! No us ho perdonaré mai! Per a mi, ja no existiu! - els va dir l'Aida.
- No cal que et posis així, Aida!, segur que hi podem trobar una solució! - li va dir el Francesc
- Una solució?! Quina solució vols que hi trobem?!- va dir l'Aida
- No ho sé, una que ens vagi bé pels tres- va dir la Laura
-No cal que trobem cap solució. Jo ara marxaré. El nostre contacte s'acaba aquí. No vull saber res de vosaltres. És així- va dir l'Aida.
El Francesc i la Laura, es van quedar parats amb la reacció de l'Aida. Però clar, que volien que els hi fes dos petons i així s'arreglava tot? L'Aida va marxar cap a l'hotel. Va pujar a l'habitació. Es va posar a plorar. No podia aguantar tota aquella situació i va anar en direcció a l'aeroport per tornar cap a Catalunya.
Ella només havia comprat el bitllet d'anada, així que tenia de comprar el de tornada. Quan estava fent cua, pensava a gaudir i de viure experiències, i va decidir canviar la destinació d'aquell vol. A la feina li havien concedit uns dies pel viatge a Alemanya i encara no els havia acabat.
Volia aprofitar la setmana que li quedava, i visitar algun país on no havia estat mai, i es va decidir per anar a Àustria, en concret a Viena. I així va ser com l'Aida, es dirigia amb aquell avió cap a Viena. La durada del viatge era d'una hora. Li va tocar al seient de la finestra, i justament al costat de l'ala, hi podia veure les vistes espectaculars.
Estava preparada per fer aquell viatge sola. Una setmana per gaudir de la ciutat, conèixer gent i gaudir. Al seient del costat, hi havia una noia de 25 anys, morena, ulls negres.. L'Aida li va començar a parlar:

- Hola, com et dius?
- Hola em dic Carla. Sóc de Catalunya.
- Jo també sóc de Catalunya, em dic Aida
- Vas a Viena, de vacances?, per feina?- va dir la Carla
- Hi vaig de vacances, per desconnectar una mica, el meu xicot m'acaba de deixar per la meva millor amiga- va dir l'Aida
- Òstia, deu ni  do!, em sap greu. Estàs bé? - va dir la Carla
- Si, tranquil·la, estic bé, els he enviat una mica a la merda! - va dir l'Aida
- És el millor que pots fer! Oblidar-los! - va dir la Carla
- Doncs, si abans de tornar a casa, he decidit fer aquest petit viatge d'una setmana a Viena. I tu vas de vacances o per feina?- va preguntar l'Aida
- De vacances, de fet hi vaig una mica com tu a desconnectar- va dir la Carla
- Què t'ha passat alguna cosa?- va dir l'Aida
- Si, alguna i de grossa... però saps què?, et molestaria fer aquesta estància a Viena amb mi? - va preguntar la Carla.
- No, no em molestaria, estaria bé... - va dir l'Aida
- Doncs mira, compartim aquesta experiència a Viena i ens expliquem les nostres històries, que et sembla bé ?- va dir la Carla.
- Em sembla fantàstic! - va dir l'Aida.

L'Aida, tornava a somriure...

Les Aventures de l' Aida. 5ª Part

Suïcidi? No! L'Aida no s'ho mereixia. Ella s'estimava la vida, la pluja i el Francesc, i havia de lluitar per tot això. Res es podia posar al davant de la força que tenia l'Aida. Va decidir emprendre un viatge cap a Alemanya, per trobar al Francesc i parlar amb ell de tot el que havia passat. I així va ser , la noia es va informar d'on podia ser el Francesc, va comprar el bitllet, va buscar habitació en un hotel...

I en dues hores d'avió, arribava a l'Aeroport de Stuttgart. Era qüestió de buscar l'hotel, deixar l'equipatge, va agafar el tren en direcció a la casa on residia el Francesc. L'Aida pensava en què es trobaria i amb qui es trobaria. Potser no trobava el Francesc, potser trobaria una altra persona. Tot era una incògnita. El més probable, seria que és trobes amb el noi...

Faltaven quatre estacions de tren. Va arribar a una petita urbanització de cases unifamiliars. Va mirar el mapa i va anar seguint l'itinerari, fins a trobar el carrer que li havien dit els pares del Francesc.

Finalment va trobar la casa, al carrer Kleningstrasse nº 7. Era una casa gran, feia cantonada. Es va dirigir a la porta i va trucar... La porta es va obrir. En va sortir una dona. Era sud-americana, pel que va deduir l'Aida. Aquella dona, li va parlar en alemany, però després es va dirigir a ella amb espanyol:

- Hola, que desea la señora?

- Hola me llamo Aida, estoy buscando un amigo. Se llama Francesc, me dijieron que vivia aqui. Podria habar con él?

- Lo siento, no le puedo ayudar- va dir la dona

- Ya no vive aqui?- va preguntar l'Aida

- Le he dicho que no le puedo ayudar...

La dona va tancar la porta. Aquella conversa no anava enlloc. L'Aida tenia aquella adreçada apuntada. Podria ser que hagués anat a viure a un altre lloc? Però els pares del Francesc, li haurien de haver dit, no li amagarien una cosa així!

Mentre ella pensava, la porta es va tornar a obrir, i una veu, aquest cop masculina va dir:

- Hola Aida.

L'Aida, es va girar i va veure que el que li parlava era el Francesc!

- Aida, té d'explicar moltes coses- va dir el Francesc

- Ja m'ho penso, Francesc- va dir la noia

- És llarg d'explicar, i et sorprendrà molt, però alhora et pot fer molt de mal. T'ho volia explicar a Catalunya, però no ho hagueres entès- va dir el Francesc

- Em fas patir, però què és el que passa?- va preguntar la noia

- Aquí hi ha dos temes, un que em van oferir la feina de jardiner. Ja feia temps que hi tenia contactes. Era una oportunitat venir aquí- va argumentar el Francesc.

- Sí, si això de la feina ho entenc. El que em pregunto jo, és perquè no volies que anés amb tu? Semblaves molt distant, sóc la teva parella...

- Ara ho entendràs tot. La segona raó per què no et vaig dir res, és que a part de la feina, tenia altres contactes aquí a Alemanya. I aquest contacte és...

La porta es va tornar a obrir. L'Aida va mirar enrere i per sorpresa d'ella, va aparèixer la seva millor amiga, la nena del gorg, la Laia...

- Hola Aida. - va dir la Laia

L'Aida no va dir res. No es podia creure allò que veia. D'aquella porta en va sortir, la seva millor amiga. No va voler sentir res més, va agafar i va marxar per on havia vingut. El Francesc i la Laia, la van cridar , però l'Aida no volia saber-ne res. Es va posar a plorar. Es va posar a ploure tot d'una, ella s'estimava la pluja, se sentia protegida. Va pensar que hauria de ser forta i encarar el que li passava. I amb un gest de valentia, va decidir tornar enrere...

( continuarà)




　

　

　

Les Aventures de l'Aida. 4ª Part

L'Aida, encara estava amb la boca oberta. Va tornar a llegir, aquella paraula: Alemanya!? Estava sorpresa. Va deixar la carta, tal i com l'havia trobat, decidida a esperar el Francesc que tornes a casa.
Al cap d'una mitja hora, el Francesc, ja tornava a ser a casa:
- Hola! ja estic aquí! Has mirat el correu?- va dir el Francesc, tot accelerat.
- Si, si. He vist que has rebut una carta d'Alemanya. Què vol dir això?- va preguntar l'Aida.
- Ja m'han contestat? i què diuen?- va dir el noi
- Aleshores, ja ho sabies que t'enviarien una carta?- l'Aida estava ben sorpresa
- Si, clar, ja fa un any que tinc contactes amb alemanys- va dir el Francesc
- I per què no m'ho deies? m'has deixat ben sorpresa- va dir la noia
- Aida, no volia que et sentis malament, no et volia fer patir- es va lamentar el Francesc.
- Però per què havia de patir? - va preguntar ella
- Doncs, perquè estic decidit a marxar a Alemanya!- va aclarir ell

L'Aida, es va quedar saturada, no sabia què dir. El seu xicot, tenia clar que s'en anava a Alemanya, a treballar a una empresa de jardineria. Li oferien un any de contracte i estava totalment disposat a acceptar-lo. L'Aida, no va dir-li res en tot el dia, fins que va arribar el vespre. Ella finalment, li va preguntar, si tenia pensat anar-hi amb ella, i ell li va dir que de moment pensava anar-hi sol, i que si tot anava bé, ella vindria més endavant.
El Francesc, va fer tots els preparatius: el bitllet d'avió, els permisos pertinents, la renovació dels carnets, l'estància al país de la cervesa... però sense tenir en compte que la seva xicota es quedava sola.
L'Aida, no sabia què fer, no sabia com fer-se passar aquell mal tràngol. Ella havia de seguir la seva vida, però sense el seu xicot. Tot i així, notava que ell li amagava alguna cosa, per què anar-se'n i no pensar ni amb ella, era molt estrany. Ho volia descobrir.
Finalment va arribar el dia, que el Francesc, agafava l'avió i marxava a terres germàniques. Els seus pares, juntament amb l'Aida, el van acompanyar a l'aeroport de Barcelona. Va arribar l'hora d'acomiadar-se. Va ser tot molt fred, un petó desengelat. Va ser un " fins aviat" molt estrany. L'Aida creia que el Francesc, l'estimava des del primer dia, però cada cop veia que ell s'allunyava més d'ella.
Els pares del Francesc, van dir a la noia, que no es preocupes, que tot tornaria a la normalitat, que ell segur que la vindria a buscar, que es parlarien per internet, s'escriurien cartes, e-mails...
Però de tot el que li van dir, no va passar absolutament res, només tenia notícies d'ell, per mitjà dels seus pares. Li deien a l'Aida, que ell estava bé, però mai li deien res, de si el Francesc preguntava per l'Aida. Tot s'en va anar en orris: l'amistat de petits, el retrobament de grans, la vida en parella... tot es va acabar...
Van passar molts mesos, l'Aida continuava estudiant i havia començat a treballar en una petita botiga de joies fetes a mà. Va decidir treballar, per guanyar diners per poder fer un viatge a veure el Francesc. Tot i així, no tenia ànims per res, tot li sortia malament. No parlava amb ningú. Fins i tot volia fugir de la vida. Sabia fins i tot la manera... ( continuarà...)

Les aventures de l'Aida. 3ª Part

Feia ja uns mesos que l'Aida i el Francesc vivien junts a la ciutat d'Amposta. Havien deixat enrere la família i els amics i havien començat una nova vida en parella. Vivien en una casa unifamiliar, que era dels avis de l'Aida. Ella seguia anant a la Universitat de Tortosa i visitava els seus pares sovint. El Francesc treballava de jardiner en una petita empresa de jardineria de manteniments privats. Pels horaris de cadascú no es podien veure com ells voldrien, però quan estaven junts ho aprofitaven al màxim. També es trobaven amb el Xavier i la Laia, ells també vivien junts a Sant Carles de la Ràpita. Volien estar a prop dels seus amics dels gorgs lleidatans. Un cap de setmana, l'Aida i el Francesc van decidir anar a Lleida i van avisar al Xavier i la Laia, per si volien acompanyar-los. I així va ser, es van dirigir cap a la capital del Segrià. Anaven els quatre en el cotxe, volien passar el dia a Lleida, però després el Xavier va tenir una gran idea: - Ei, nois! Per què no ens arribem a Balaguer? - A Balaguer? I què hi vols anar a fer? - va dir l'Aida - Doncs a recuperar vells temps!- va afegir el Xavier - Ah! Doncs, hi podem anar!- va dir la Laia I dit i fet, es van dirigir cap al poblet, on van viure de petits, prop de Balaguer. Van deixar el cotxe a la carretera i van seguir el camí que els portaria fins al gorg. Es van asseure en aquelles roques, que si parlessin els podrien explicar mil i una aventures. Quan ja portaven un parell d'hores, les primeres gotes d'aigua de pluja començaven a arribar. L'Aida es va alegrar de tornar a sentir aquella pluja. Van gaudir d'aquell espectacle de la natura fins que van tornar cap al cotxe, completament xops. Van decidir quedar-se a sopar a Balaguer. A les 12 de la nit van tornar cap a a les terres de l'Ebre. El Francesc i l'Aida van portar el Xavier i la Laia cap a Sant Carles de la Ràpita i ells van seguir la carretera fins a Amposta. Va ser un dia especial. El matí següent, el Francesc es va llevar d'hora per fer l'esmorzar i per comprar el diari. Va sortir de casa i va mirar la bústia de correu, va deixar les cartes a sobre de la tauleta del rebedor, ja les llegiria després. L'Aida, uns minuts més tard, va agafar les cartes que el Francesc havia deixat a la tauleta i mentre esmorzava anava obrint les cartes. Cartes del banc, del telèfon, de l'Ajuntament... però una carta la va sorprendre, anava dirigida al Francesc i el remitent de la carta era d'una direcció d'una empresa de jardineria d'Alemanya... l'Aida només va poder pronunciar: Alemanya?! (continuarà)