Al cap d'una mitja hora, el Francesc, ja tornava a ser a casa:
- Hola! ja estic aquí! Has mirat el correu?- va dir el Francesc, tot accelerat.
- Si, si. He vist que has rebut una carta d'Alemanya. Què vol dir això?- va preguntar l'Aida.
- Ja m'han contestat? i què diuen?- va dir el noi
- Aleshores, ja ho sabies que t'enviarien una carta?- l'Aida estava ben sorpresa
- Si, clar, ja fa un any que tinc contactes amb alemanys- va dir el Francesc
- I per què no m'ho deies? m'has deixat ben sorpresa- va dir la noia
- Aida, no volia que et sentis malament, no et volia fer patir- es va lamentar el Francesc.
- Però per què havia de patir? - va preguntar ella
- Doncs, perquè estic decidit a marxar a Alemanya!- va aclarir ell
L'Aida, es va quedar saturada, no sabia què dir. El seu xicot, tenia clar que s'en anava a Alemanya, a treballar a una empresa de jardineria. Li oferien un any de contracte i estava totalment disposat a acceptar-lo. L'Aida, no va dir-li res en tot el dia, fins que va arribar el vespre. Ella finalment, li va preguntar, si tenia pensat anar-hi amb ella, i ell li va dir que de moment pensava anar-hi sol, i que si tot anava bé, ella vindria més endavant.
El Francesc, va fer tots els preparatius: el bitllet d'avió, els permisos pertinents, la renovació dels carnets, l'estància al país de la cervesa... però sense tenir en compte que la seva xicota es quedava sola.
L'Aida, no sabia què fer, no sabia com fer-se passar aquell mal tràngol. Ella havia de seguir la seva vida, però sense el seu xicot. Tot i així, notava que ell li amagava alguna cosa, per què anar-se'n i no pensar ni amb ella, era molt estrany. Ho volia descobrir.
Finalment va arribar el dia, que el Francesc, agafava l'avió i marxava a terres germàniques. Els seus pares, juntament amb l'Aida, el van acompanyar a l'aeroport de Barcelona. Va arribar l'hora d'acomiadar-se. Va ser tot molt fred, un petó desengelat. Va ser un " fins aviat" molt estrany. L'Aida creia que el Francesc, l'estimava des del primer dia, però cada cop veia que ell s'allunyava més d'ella.
Els pares del Francesc, van dir a la noia, que no es preocupes, que tot tornaria a la normalitat, que ell segur que la vindria a buscar, que es parlarien per internet, s'escriurien cartes, e-mails...
Però de tot el que li van dir, no va passar absolutament res, només tenia notícies d'ell, per mitjà dels seus pares. Li deien a l'Aida, que ell estava bé, però mai li deien res, de si el Francesc preguntava per l'Aida. Tot s'en va anar en orris: l'amistat de petits, el retrobament de grans, la vida en parella... tot es va acabar...
Van passar molts mesos, l'Aida continuava estudiant i havia començat a treballar en una petita botiga de joies fetes a mà. Va decidir treballar, per guanyar diners per poder fer un viatge a veure el Francesc. Tot i així, no tenia ànims per res, tot li sortia malament. No parlava amb ningú. Fins i tot volia fugir de la vida. Sabia fins i tot la manera... ( continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada