Barcelona, m'inspira

                                           Entrada del Laberint d'Horta

Moltes vegades quan estic capficat amb alguna cosa, i no puc parar de pensar en allò, el que vull fer es marxar. No pensar en res. Esbargir la boira. Desconnectar. Un bon lloc per no pensar en res més, és anar a la ciutat comtal, Barcelona.
No em costa gens, agafar el cotxe, l'autobús o el tren i plantar-me al mig de la Plaça de Catalunya. Caminant per les Rambles, el port vell o el port olímpic, són espais de sentir-me lliure. Acostar-me al mar, agafar un bolígraf i una llibreta i posar-me a escriure, sense saber el que realment vull reflectir en un paper.
Barcelona, com qualsevol altra ciutat, té el seu encant, els seus carrers, les seves places, la seva gent, però el que hi busco és una estona de tranquil·litat. Potser us pot semblar estrany, que hi vagi sol, però és la manera de pensar en mi mateix.
La ciutat, també em porta molts records, de quan estudiava jardineria, per això no em costa gens anar-hi, és com una segona ciutat. Tot i així també és el lloc de l'amor. Barcelona m'ha donat a conèixer a una persona que me l'estimo molt. Una persona que espero que puguem compartir moltes coses.
Per aquesta raó, també per a mi, és un regal anar a Barcelona, ja que així m'en recordo d'ella, dels moments que hem viscut en aquesta ciutat, la capital de Catalunya, una ciutat de records, de vivències i d'amor.

L'aventura del llegir

Tot va començar amb un llibre, El Jardí Oblidat, de l'escriptora australiana, Kate Morton. L'havia començat a llegir moltes vegades, però mai trobava la manera de seguir endavant. El deixava, i quan me'n recordava el tornava a rellegir. No hi havia manera d'arrencar. La gent em deia que havia de trobar el meu llibre, la trama i el tema que m'agrades, però jo volia intentar de seguir el llibre.

Passat un temps, vaig aconseguir entrar en el llibre, ho vivia com si estàs a dintre de la història, com si en sigues l'autèntic protagonista. Volia arribar al final de la història, cada pàgina, cada paràgraf, cada punt i cada coma, em feien gaudir del llibre que tenia a les mans.


Quan vaig finalitzar el llibre de la Kate Morton, em vaig felicitar, i vaig decidir llegir-me "La Casa de Riverton" , també de la mateixa autora. I em va passar el mateix, no vaig poder deixar de llegir, fins a l'última pàgina.

Temps després em va arribar a les mans, un llibre de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, "El Joc de l'Àngel" i us puc dir que em vaig llegir el llibre amb molt poc de temps. Les històries m'atrapaven. Després vaig saber que el llibre, tenia continuació, i em vaig llegir la tercera part de la història, "El Presoner del Cel" en una setmana.

Ara, fa poc m'he llegit un llibre de la Katherine Neville, anomenat "El Vuit" , que conta les aventures d'una noia, la Catherine Vellis, que està immersa en un joc d'escacs, ben peculiar. És un llibre de trama històrica-ficció, trepidant, et fa conèixer èpoques de la història, mentre coneixes grans personatges. " El Vuit" , té una segona part, anomenada "El Foc" , en el que ara mateix hi estic immers.

Llegir, m'ha canviat. Trobo qualsevol moment, per obrir un llibre, i començar a sentir.me, com si hi estigues a dins. Algun cop, m'ha passat que no m'he recordat de fer el sopar, per què  estava immers en el llibre que tenia a les mans. Llegir, et canvia la vida, com deia l'actor Joel Joan en un capítol de " Plats Bruts" : llegir et canvia la vida, no faig res més, no menjo, no dormo..." .

L'aventura alemanya

Avui dia 23 de gener de 2015, fa justament un any i 10 mesos que vaig arribar a terres alemanyes. Era un dissabte, dia 23 de març de 2013.

Arribava sol, en un país que no coneixia a ningú. Feia fred. Hi havia neu. Vaig arribar a la casa on havia de passar un any. Quan vaig deixar la maleta i vaig començar a endreçar la roba, pensava en què estava fent aquí sol.

Les llàgrimes, em van recórrer les galtes. Em va costar molt tornar a aixecar el cap, però al final vaig continuar el camí que havia obert. Em vaig situar. Volia saber on estava, què hi havia el meu voltant. Estava en un barri, un pèl allunyat dels transports públics i del centre de la ciutat.

Vaig sortir a caminar i descobrir que l'empresa on treballaria, em quedava a uns 20 minuts caminant des de casa, i que tenia una parada d'autobús a uns 5 minuts. Va arribar l'hora de començar la vida a Alemanya, un altre país, un altre idioma, una altra cultura. Seria difícil, això segur, però ho havia d'intentar.

El principal obstacle, era l'idioma. Em vaig apuntar a fer cursos. Complicat, però no impossible. Sense cap mena de dubte, la gramàtica alemanya, és una de les més complicades, però també era complicat els horaris. El curs començava a les 6 de la tarda i s'acabava a les 9 de la nit, els horaris de l'autobús no coincidien gaire amb l'hora de la finalització del curs i havia de tornar caminant a casa.

La feina, no era gaire complicat entendre el que em deien, però seguir una conversa, ho era molt més. A part de la feina, també hi havia el meu temps lliure. Complicat també. El que sí que he pogut fer és visitar pobles i ciutats: Leinfelden, Echterdingen, Musberg, Stuttgart, Köln, Bonn, Freiburg, Nürenberg, Tübingen,Frankfurt, Heidelberg, Herrenberg... llocs ben interessants.

Ha sigut un any i 10 mesos, amb una experiència que no me la traurà ningú. He après a viure sol, a fer el que he volgut, a valdre'm per mi mateix. He passat moments divertits, moments difícils, moments trists, però tot ha sigut molt reconfortant.

Ara, ha arribat l'hora de tornar a Catalunya. Ha arribat l'hora de seguir altres camins. Tornar a pujar a un altre tren i sobretot seguir la vida que vull seguir!

Una paraula s'amaga dintre d'aquests temes...

1. La mevaterra és el mar. Lax'n'Busto


 



2. T'espero. Beth



3. L'11 de setembre. Sau




4. L'Empordà. Sopa de Cabra





5. Tarragona m'esborrona




6. Tornar a casa. Obrint Pas



 
 7. Seguirem lluitant. Els Catarres



 

 8. La Flama. Obrint Pas. Lip Dub per la Independència ( 2010)

 9. Tornarem. Lax'n'busto

Melodies del record

1. Bon dia. Els Pets

 


Et lleves un matí.Estàs en una casa de colònies. Nens i nenes al teu voltant. El record d'un esplai...



2. El tren de mitjanit. Sau


 


 Hi ha molts trens per agafar. Agafaré el correcte? Tinc tota la vida per descobrir-ho!



3. Llençat. Lax'n busto





Aquesta cançó és d'aquelles que et fa saltar i aixecar el cul de la cadira. Aixeca't i llença't a la vida!



4. La Presó del Rei de França. Companyia Elèctrica Dharma

 

 Vaig escoltar aquest en un concert d'Obrint Pas, però del que realment em fa recordar és l'entorn geganter.



 5. Podrè tornar enrere. Sopa de Cabra

 

  Una cançó que em recorda tota la gent que ha passat pel meu costat i hem compartit tantes i tantes experiències.



6. Vine a la festa. Els Pets





  Sense cap mena de dubte, vine a la festa! El record d'aquelles festes que no s'acabaven mai!


7. I will survive. Gloria Gaynor





 Els sopars i les festes s'allargaven fins a altes hores de la matinada! La primera nit de festa als 18 anys!


8. Complicated. Avril Lavigne






 Una vida sense situacions complicades, no seria vida! Aquestes situacions ajuden a tirar endevant, per molt dures que siguin!


9. Sense tu. Teràpia de Schock




 Em recorda els vespres a Ràdio Sentmenat, i com no la sèrie " Polseres Vermelles"


10. Boig per tu. Sau





 No podia faltar aquesta melodia. Pot recordar el primer petó, la primera història d'amor, i per què no els amors que vindran?...

Replantejaments

Ha arribat l'hora de replantejar-me les coses. Saber el que realment vull. Se que pot ser difícil, i pot afectar altres persones, però hi ha moments a la vida, que t'has d'aturar i pensar. Estic a terres alemanyes, lluny de la meva família, dels meus amics, de les coses que m'omplien la vida. Aquí tinc la feina, però hi ha dies que no tinc ni ganes d'acostar-m-hi, la feina és important, sense el treball, no tindríem diners, però pots tenir molts diners i no ser feliç.

Jo no se, si era més feliç a Catalunya o a Alemanya, però trobo a faltar les coses que feia, la Ràdio, els gegants, Amics-Museu Arxiu... potser era una monotonia, però era una manera de no pensar en la feina. Aquí és difícil, per què no tinc aquestes coses, només tinc la feina i la independència de poder fer el que vulgui, però no se si és el que realment vull...

És complicat saber el que un vol? Tornar a Sentmenat a Catalunya implica trobar una feina, però tal com estant les coses... i quedar-se aquí ?, si, si , coneixes un altre país un altre idioma, una altra cultura, però no tens les coses que tenies abans.

Em prendre uns dies de reflexió....

Les Aventures de l'Aida i la Carla. Capítol Final

L'Aida esperava aquell aniversari. Era important per ella. La Carla faria 25 anys al seu costat. També era una ocasió per trobar-se amb la Laura, després d'un temps sense parlar. La Carla tenia pendent, tornar-se a trobar amb la Neus, desprès de l'intent d'aquesta última per tornar a reprendre la relació. També estava interessada a saber si la Neus tindria un bon enteniment amb l'Aida.
Van decidir celebrar l'aniversari en un entorn idilic. L'entorn en què quatre amics gaudien de la infantesa. Sí que és el que penseu. L'Aida va decidir que el gorg seria un bon lloc per la celebració.I així va  ser. Van deixar les terres de l'Ebre i es van dirigir cap a les terres de Ponent. La Carla havia convidat al seu aniversari, a l'Aida, la Neus, la Laura i els seus amics de la Universitat. Havien quedat tots a Balaguer.

Van arribar a Balaguer a l'hora establerta. Quedaren davant de l'estació de trens. Allà es van trobar amb la Neus.

- Hola Carla, per molts anys!- va dir la Neus

- Hola Neus, moltes gràcies!- va dir la Carla

- Com va tot?, proven bé els 25 anys?- va preguntar la Neus.

- Molt bé, a veure com va l'aniversari. Esperava més gent, però no se que deu haver passat...- va explicar la Carla.

- Tranquil·la, potser venen més tard. - va aclarir la Neus.

La Neus, es va acostar cap a l'Aida per saludar- la.
L'Aida, la Carla i la Neus, esperaven que vinguessin la resta dels amics, però semblava que sabien posat d'acord per no presentar-se. Van decidir que esperarien un quart d'hora i si no apareixia ningú, marxarien cap al gorg. L'Aida es preguntava si la Laura es presentaria al lloc que havien quedat i la Carla, esperava també els amics de la Universitat.
Van passar els 15 minuts. L'Aida va mirar en direcció a l'andana per mirar si baixava algú del últim tren. Llavors la va reconèixer. Era ella. Era la seva amiga Laura. Les dues amigues es van mirar, no sabien com saludar-se. Finalment, una abraçada els va sortir de dintre.

- Laura, quan de temps!- va exclamar l'Aida.

- Doncs si, uns quants mesos. - va dir la Laura.

- Em va sorprendre la teva carta, no me l'esperava i el seu contingut tampoc- va dir l'Aida.

- No m'estranya que et vagi sorprendre. Per mi va ser molt dur, però ara t'entenc se pel que vas passar quan el Francesc et va deixar.- va explicar la Laura.

- Em sap greu, per la manera que vaig marxar d'Alemanya, però ho havia de fer, allà no em podia quedar. I vaig decidir fer un viatge. - va explicar l'Aida.

- Fer un viatge?- va preguntar la Laura.

- Sí. Vaig fer un petit viatge a Viena, i casualitats de la vida vaig trobar la persona que més m'estimo en aquest món: la Carla- va dir l'Aida.

- La Carla? - va preguntar la Laura, encuriosida.

- Si, la Carla, és aquella noia que està asseguda al banc. És la meva parella.- va aclarir l'Aida.

- La teva parella?, va preguntar la Laura.

- Si, mira coses que passen a la vida. El nostre amor ha sorgit. Vivim juntes a la casa dels meus avis, on vivíem amb el Francesc...- va dir l'Aida.

- Men'alegro molt. Me la presentes?- va dir la Laura.

L'Aida va presentar la Laura a la Carla i també a la Neus. La Carla es va quedar en una situació de fora de lloc, però clar era normal. Sabia tot el que havia passat. Les quatre noies van decidir, agafar el cotxe i continuar la carretera que els portaria cap al gorg. L'Aida conduïa, al seu costat la Carla i el darrere la Laura i la Neus.

Arribaren al poblet. Deixaren el cotxe a peu de carretera i seguiren el camí. L'Aida i la Laura, recordaren aquells estius que passaven quan eren petits. Feia molts anys que no trepitjaven aquelles terres.

La Carla i la Neus, se sorprenien dels paisatges que estaven observant. Mai havien estat en aquell indret. Van arribar al gorg. Tot continuava igual. Era un paradís. L'aigua brollava com mai, amb una gran força. L'Aida estava a la seva salsa, tenia la Carla al seu costat i tornava a estar en aquell indret.

La Carla, es mirava l'Aida amb uns ulls plens de joia. Sabia que la seva parella li agradava aquell paisatge i se la mirava amb molt de estimació. La Laura, va seure en una de les roques de la cascada, i pensava en les aventures que havien passat amb el Francesc, l'Aida i el Xavier. Records alegres i records trists.

Es van asseure totes al costat de la Laura. Casualitats de la vida, tornaven a ser quatre persones, quatre amics a la cascada del gorg, en aquest cas, quatre amigues. De cop l'Aida va notar que li queien unes gotes de pluja. Començava a ploure. L'Aida, tornava a sentir aquella sensació d'estar sota la pluja.

La Carla, es va acostar a l'Aida. Li va fer un petó. Es van abraçar sota la pluja. La Laura i la Neus se les miraven. La Neus li va explicar a la Laura, que ella havia sigut parella de la Carla. La Laura li va explicar la seva història amb el Francesc. Les dues noies, tenien coses en comú, i podria ser que fins i tot, sota aquella pluja d'estiu, un altre amor sorgís...

Seguia plovent. L'Aida estava recolzada a la Carla. Dormia, sota aquella pluja, que per ella era tan important. I seguia dormint al costat de la seva parella. Se sentia molt a gust. Sentia la pluja. Tenia la Carla. Havia recuperat a la Laura. Tornaven a ser quatre amics.

Tal com havia notat la pluja, l'Aida, va sentir una veu:

- Aida, Aida...

- Què?, què passa? On sóc? Qui em crida?- va dir l'Aida

- Vol fer el favor de prestar atenció!

- Sí, si ho sento...

L'Aida s'havia adormit a la classe d'història. No li agradava. Al carrer plovia i l'Aida esperava que arribes l'hora d'acabar la classe. Finalment va arribar, l'hora de sortir i anar cap a casa. Plovia molt, però a la noia li agradava la pluja. Al sortir fora de la Universitat es va trobar amb una persona que li resultava familiar.

Aquella persona, l'havia vist alguna vegada en algun lloc però no sabia on. Llavors va sentir la veu:




- Hola Aida. Com t'ha anat el dia?

- Bé, però qui ets?, i com saps el meu nom?- va preguntar l'Aida

- Em dic Carla.

L'Aida es va quedar ben sorpresa.

- Carla? Ets tu?- va preguntar l'Aida

- Si, sóc jo. En pots estar segura.

- Però, a veure, això és real o és un somni? - es va preguntar l'Aida.