Les Aventures de l' Aida. 5ª Part

Suïcidi? No! L'Aida no s'ho mereixia. Ella s'estimava la vida, la pluja i el Francesc, i havia de lluitar per tot això. Res es podia posar al davant de la força que tenia l'Aida. Va decidir emprendre un viatge cap a Alemanya, per trobar al Francesc i parlar amb ell de tot el que havia passat. I així va ser , la noia es va informar d'on podia ser el Francesc, va comprar el bitllet, va buscar habitació en un hotel...

I en dues hores d'avió, arribava a l'Aeroport de Stuttgart. Era qüestió de buscar l'hotel, deixar l'equipatge, va agafar el tren en direcció a la casa on residia el Francesc. L'Aida pensava en què es trobaria i amb qui es trobaria. Potser no trobava el Francesc, potser trobaria una altra persona. Tot era una incògnita. El més probable, seria que és trobes amb el noi...

Faltaven quatre estacions de tren. Va arribar a una petita urbanització de cases unifamiliars. Va mirar el mapa i va anar seguint l'itinerari, fins a trobar el carrer que li havien dit els pares del Francesc.

Finalment va trobar la casa, al carrer Kleningstrasse nº 7. Era una casa gran, feia cantonada. Es va dirigir a la porta i va trucar... La porta es va obrir. En va sortir una dona. Era sud-americana, pel que va deduir l'Aida. Aquella dona, li va parlar en alemany, però després es va dirigir a ella amb espanyol:

- Hola, que desea la señora?

- Hola me llamo Aida, estoy buscando un amigo. Se llama Francesc, me dijieron que vivia aqui. Podria habar con él?

- Lo siento, no le puedo ayudar- va dir la dona

- Ya no vive aqui?- va preguntar l'Aida

- Le he dicho que no le puedo ayudar...

La dona va tancar la porta. Aquella conversa no anava enlloc. L'Aida tenia aquella adreçada apuntada. Podria ser que hagués anat a viure a un altre lloc? Però els pares del Francesc, li haurien de haver dit, no li amagarien una cosa així!

Mentre ella pensava, la porta es va tornar a obrir, i una veu, aquest cop masculina va dir:

- Hola Aida.

L'Aida, es va girar i va veure que el que li parlava era el Francesc!

- Aida, té d'explicar moltes coses- va dir el Francesc

- Ja m'ho penso, Francesc- va dir la noia

- És llarg d'explicar, i et sorprendrà molt, però alhora et pot fer molt de mal. T'ho volia explicar a Catalunya, però no ho hagueres entès- va dir el Francesc

- Em fas patir, però què és el que passa?- va preguntar la noia

- Aquí hi ha dos temes, un que em van oferir la feina de jardiner. Ja feia temps que hi tenia contactes. Era una oportunitat venir aquí- va argumentar el Francesc.

- Sí, si això de la feina ho entenc. El que em pregunto jo, és perquè no volies que anés amb tu? Semblaves molt distant, sóc la teva parella...

- Ara ho entendràs tot. La segona raó per què no et vaig dir res, és que a part de la feina, tenia altres contactes aquí a Alemanya. I aquest contacte és...

La porta es va tornar a obrir. L'Aida va mirar enrere i per sorpresa d'ella, va aparèixer la seva millor amiga, la nena del gorg, la Laia...

- Hola Aida. - va dir la Laia

L'Aida no va dir res. No es podia creure allò que veia. D'aquella porta en va sortir, la seva millor amiga. No va voler sentir res més, va agafar i va marxar per on havia vingut. El Francesc i la Laia, la van cridar , però l'Aida no volia saber-ne res. Es va posar a plorar. Es va posar a ploure tot d'una, ella s'estimava la pluja, se sentia protegida. Va pensar que hauria de ser forta i encarar el que li passava. I amb un gest de valentia, va decidir tornar enrere...

( continuarà)




　

　

　

Les Aventures de l'Aida. 4ª Part

L'Aida, encara estava amb la boca oberta. Va tornar a llegir, aquella paraula: Alemanya!? Estava sorpresa. Va deixar la carta, tal i com l'havia trobat, decidida a esperar el Francesc que tornes a casa.
Al cap d'una mitja hora, el Francesc, ja tornava a ser a casa:
- Hola! ja estic aquí! Has mirat el correu?- va dir el Francesc, tot accelerat.
- Si, si. He vist que has rebut una carta d'Alemanya. Què vol dir això?- va preguntar l'Aida.
- Ja m'han contestat? i què diuen?- va dir el noi
- Aleshores, ja ho sabies que t'enviarien una carta?- l'Aida estava ben sorpresa
- Si, clar, ja fa un any que tinc contactes amb alemanys- va dir el Francesc
- I per què no m'ho deies? m'has deixat ben sorpresa- va dir la noia
- Aida, no volia que et sentis malament, no et volia fer patir- es va lamentar el Francesc.
- Però per què havia de patir? - va preguntar ella
- Doncs, perquè estic decidit a marxar a Alemanya!- va aclarir ell

L'Aida, es va quedar saturada, no sabia què dir. El seu xicot, tenia clar que s'en anava a Alemanya, a treballar a una empresa de jardineria. Li oferien un any de contracte i estava totalment disposat a acceptar-lo. L'Aida, no va dir-li res en tot el dia, fins que va arribar el vespre. Ella finalment, li va preguntar, si tenia pensat anar-hi amb ella, i ell li va dir que de moment pensava anar-hi sol, i que si tot anava bé, ella vindria més endavant.
El Francesc, va fer tots els preparatius: el bitllet d'avió, els permisos pertinents, la renovació dels carnets, l'estància al país de la cervesa... però sense tenir en compte que la seva xicota es quedava sola.
L'Aida, no sabia què fer, no sabia com fer-se passar aquell mal tràngol. Ella havia de seguir la seva vida, però sense el seu xicot. Tot i així, notava que ell li amagava alguna cosa, per què anar-se'n i no pensar ni amb ella, era molt estrany. Ho volia descobrir.
Finalment va arribar el dia, que el Francesc, agafava l'avió i marxava a terres germàniques. Els seus pares, juntament amb l'Aida, el van acompanyar a l'aeroport de Barcelona. Va arribar l'hora d'acomiadar-se. Va ser tot molt fred, un petó desengelat. Va ser un " fins aviat" molt estrany. L'Aida creia que el Francesc, l'estimava des del primer dia, però cada cop veia que ell s'allunyava més d'ella.
Els pares del Francesc, van dir a la noia, que no es preocupes, que tot tornaria a la normalitat, que ell segur que la vindria a buscar, que es parlarien per internet, s'escriurien cartes, e-mails...
Però de tot el que li van dir, no va passar absolutament res, només tenia notícies d'ell, per mitjà dels seus pares. Li deien a l'Aida, que ell estava bé, però mai li deien res, de si el Francesc preguntava per l'Aida. Tot s'en va anar en orris: l'amistat de petits, el retrobament de grans, la vida en parella... tot es va acabar...
Van passar molts mesos, l'Aida continuava estudiant i havia començat a treballar en una petita botiga de joies fetes a mà. Va decidir treballar, per guanyar diners per poder fer un viatge a veure el Francesc. Tot i així, no tenia ànims per res, tot li sortia malament. No parlava amb ningú. Fins i tot volia fugir de la vida. Sabia fins i tot la manera... ( continuarà...)

Les aventures de l'Aida. 3ª Part

Feia ja uns mesos que l'Aida i el Francesc vivien junts a la ciutat d'Amposta. Havien deixat enrere la família i els amics i havien començat una nova vida en parella. Vivien en una casa unifamiliar, que era dels avis de l'Aida. Ella seguia anant a la Universitat de Tortosa i visitava els seus pares sovint. El Francesc treballava de jardiner en una petita empresa de jardineria de manteniments privats. Pels horaris de cadascú no es podien veure com ells voldrien, però quan estaven junts ho aprofitaven al màxim. També es trobaven amb el Xavier i la Laia, ells també vivien junts a Sant Carles de la Ràpita. Volien estar a prop dels seus amics dels gorgs lleidatans. Un cap de setmana, l'Aida i el Francesc van decidir anar a Lleida i van avisar al Xavier i la Laia, per si volien acompanyar-los. I així va ser, es van dirigir cap a la capital del Segrià. Anaven els quatre en el cotxe, volien passar el dia a Lleida, però després el Xavier va tenir una gran idea: - Ei, nois! Per què no ens arribem a Balaguer? - A Balaguer? I què hi vols anar a fer? - va dir l'Aida - Doncs a recuperar vells temps!- va afegir el Xavier - Ah! Doncs, hi podem anar!- va dir la Laia I dit i fet, es van dirigir cap al poblet, on van viure de petits, prop de Balaguer. Van deixar el cotxe a la carretera i van seguir el camí que els portaria fins al gorg. Es van asseure en aquelles roques, que si parlessin els podrien explicar mil i una aventures. Quan ja portaven un parell d'hores, les primeres gotes d'aigua de pluja començaven a arribar. L'Aida es va alegrar de tornar a sentir aquella pluja. Van gaudir d'aquell espectacle de la natura fins que van tornar cap al cotxe, completament xops. Van decidir quedar-se a sopar a Balaguer. A les 12 de la nit van tornar cap a a les terres de l'Ebre. El Francesc i l'Aida van portar el Xavier i la Laia cap a Sant Carles de la Ràpita i ells van seguir la carretera fins a Amposta. Va ser un dia especial. El matí següent, el Francesc es va llevar d'hora per fer l'esmorzar i per comprar el diari. Va sortir de casa i va mirar la bústia de correu, va deixar les cartes a sobre de la tauleta del rebedor, ja les llegiria després. L'Aida, uns minuts més tard, va agafar les cartes que el Francesc havia deixat a la tauleta i mentre esmorzava anava obrint les cartes. Cartes del banc, del telèfon, de l'Ajuntament... però una carta la va sorprendre, anava dirigida al Francesc i el remitent de la carta era d'una direcció d'una empresa de jardineria d'Alemanya... l'Aida només va poder pronunciar: Alemanya?! (continuarà)

ELLA

“No puc deixar de pensar-hi. El seu record s’ha tornat, irresborrable. Tots els meus pensaments, arriben a ella.

Fa molts anys, que ens vam trobar, les nostres ànimes, van concloure en una mateixa persona. No sabria descriure, quina era la sensació , l’únic que puc dir és que era una bona sensació.

Aquells anys, ens vam veure moltes vegades, infinites diria jo… fins que va arribar el gran dia, el dia d’aquell petó, que algun dia havia d’arribar…  va ser un d’aquells petons, que mai oblides. Deu ser veritat, allò que diuen que el primer petó no s’oblida mai…

Un petó, que encara el tinc present, i mai s’esborrarà. Com totes les coses, comencen, es desenvolupen i finalment moren o ressorgeixen d’una altra manera.  Jo he seguit caminant, sense ella, no sé fins on, ni fins quan. Possiblement ens tornarem a trobar, en un altre indret, en un altre somni, en una altra experiència.”

Camins i trens

Un dia agafes un tren. No vols saber quina és la seva destinació. El viatge pot durar unes hores, setmanes o fins i tot, mesos.

Els trens, són com els camins. Aquell tren, aquell camí, que vas agafar, t’acompanyarà  fins al final. El més important, no és la seva destinació, sinó les experiències, els entrebancs, els somnis, les persones, els pensaments i els somriures, que et puguis trobar en el camí.

El dubte que tinc, és si vas agafar el camí correcte. Potser això, no ho sabràs, fins al final del trajecte. Serà un viatge fantàstic? Serà real? Serà una irrealitat? Però també et pots trobar que els moments que visquis, fins a l’última estació, et serveixin per saber que has escollit bé el teu camí, o bè al contrari, potser et serveix perquè deixis el camí, tornis enrere i agafis una altra destinació.

Hi ha tants camins i trens per agafar, però no saps quin és el teu. El busques, però no el trobes… podria ser que no tinguessis destí? Diuen que tothom té el seu, per tant, tothom deu tenir el seu tren i el seu camí, no? 

Un dia de Setembre...

 

Coneixes a persones… gent que està en el teu món, que els agrada el mateix que tu, que més es pot demanar? Són persones que no s’obliden mai.

Tal i com alguns, ja sabreu que des de molt petit, estic envoltat pels gegants, són com el meu món, es com si no me’n volgués separar mai.  Als 12 anys, ja tocava la gralla, i en tinc 33 i encara m’acompanya, i espero que ho segueixi fent!

He estat amb els gegants de Sentmenat, durant molts anys, com a graller, i   també com a President, tot i que aquesta etapa s’ha acabat, sempre hi tindre un peu. Però l’altre peu, el tinc al municipi veí de Palau-solità i Plegamans, concretament a la colla gegantera.

Ara mateix, no recordo el dia exacte, en què vaig començar a anar a les seves activitats, però si que recordo que va ser un dia de setembre. Crec que deu fer uns 7 o 8 anys, que ja déu ni do! Vaig entrar a la colla com a graller, el primer dia no sabia  l’estil musical en què tocaven, però de seguida, m’hi vaig adaptar.

He conegut, a molta gent en aquests anys  a la colla, gent que ha marxat i seguim en contacte, gent que encara hi participa, i gent que hem perdut el contacte.  Fins i tot, vaig ensenyar a tocar la gralla a nens i nenes de la colla, i altres que eren molt més que nens, tot un veritable repte, i una gran experiència.

Podria, citar alguna persona, però no crec que sigues molt correcte, tots i cadascú d’ells, m’han acceptat des del primer dia: petits, mitjans i grans. La veritat és que això no s’oblida.

Actualment, encara estic a la colla, tot i que aquest anys 2013 i principis de 2014, estic a terres alemanyes, per qüestions laborables. Tot i així, espero que algun dia l’agenda em permeti, poder participar a alguna sortida.

Bé, no se que més em queda per dir, res, que trobo a faltar a tota la colla de Geganters i Grallers de Palau-solità i Plegamans, i que des de terres alemanyes, ja tinc ganes de tornar a tocar la gralla, i en definitiva, viure un altre cop la fal·lera gegantera!

Les aventures de l'Aida ( II)

L’Aida, va obrir la carta, i va començar a llegir:

 “ Hola, Aida, t’escric aquesta carta per dir-te que d’aquí uns mesos, vindrem a Tortosa, a fer-te una visita. Fa temps que et volíem veure, i no trobàvem el moment de venir. Et trobem molt a faltar i volem saber que n’ha sigut de tu, des de que vas marxar amb els pares cap a aquestes  terres. Vindrem  els tres. La nostra arribada esta prevista per la setmana santa, que aquest any cau pel mes de març. Desitgem que estigues molt bé. Fins ben aviat!

Xavier, Francesc i Laia.  “ Els tres amics de Balaguer”

L’Aida, es va quedar sorpresa. No s’ho esperava pas. Es va emocionar. Va sortir de la habitació, va baixar les escales i va córrer cap a la cuina, a dir la bona nova a la seva mare. L’Aida, va pensar que aquella retrobada, hauria de ser especial, i va començar a organitzar el que seria la gran festa.

Van passar, els dies, i l’Aida, va avisar a tots els amics i amigues, per el gran dia. Era molt important per ella aquell dia. Els amics, l’ajudaven per tot, buscaven la música adient, el piscolabis, les banderoles... La festa la volia fer al jardí de casa, era un gran jardí: una gran part de gespa, arbres 
perennifolis, rosers, farigoles i romaní. Tot havia de sortir com ella havia desitjat.

I finalment va arribar el dia. Els pares de l’Aida, van anar a l’estació de tren, a buscar el Xavier, el Francesc i la Laia. L’Aida, es va quedar a casa, acabant de preparar-ho tot i fer els últims retocs. Els pares, arriben a l’estació, els tres nois acabaven de baixar del tren. No els van ni reconèixer del que havien canviat.  Ja eren dos nois i una noia.  Es van alegrar de  veure els pares de l’Aida i van marxar cap a Tortosa.

Un cop arribats al lloc, van entrar, l’Aida i els amics i amigues, els van rebre amb una forta abraçada. L’Aida, va saltar d’alegria, com mai ho havia fet. Semblava boja. Tenia molt bon record dels seus amics de Balaguer, només eren tres, però per ella, això era important.

Van xerrar de tot el que els havia passat, durant el temps que no s’havien vist. Emocions a flor de pell. Els tres amics li van dir a l’Aida, que no es podrien estar molt de temps a Tortosa, i que malauradament haurien de tornar a marxar cap a terres lleidatanes. Quin greu, li va saber això a l’Aida! Els amics, es van quedar a dormir a casa de l’Aida, només aquella nit.

 L’endemà al matí, es tornaven a acomiadar... però, sempre hi ha una esperança, oi? ... doncs si, que n’hi ha, per què, quan ja marxaven i apunt de pujar al cotxe dels pares de l’Aida, en el Francesc, se li va caure un paper al terra. L’Aida, va agafar el paper, el va obrir, i en aquell paper, l’esperança va renéixer:

 “Aida, aquell dia, eres allà. Estaves en aquell gorg, aquell gorg sec. El Xavier i jo, vam baixar cap al gorg, tu i la Laia, us vau quedar en el saltant. Jo et mirava, tu no t’hi vas fixar. Mirava com n’eres de maca, tenies la llum, eres la llum. Aida, jo t’estimava, et volia estimar, però vas marxar, i ja no vas tornar. Avui, desprès de molt de temps, ens tornem a veure.Jo no sé si tu penses el mateix que jo, i si tindríem alguna possibilitat d’estar junts, però només volia tornar a veure’t per dir-te que t’estimo!”

L’Aida, no va tenir temps a plorar, i va cridar al Francesc:

-           Francesc! Vine acosta’t!- va dir l’Aida

-          Què vols?- va dir el Francesc

-          Per què no m’has donat aquest escrit ?- va dir l’Aida

-          D’on l’has tret?- va dir el Francesc

-          Doncs, se’t ha caigut de la butxaca!- va dir l’Aida

-          Ui, ho sento, em feia vergonya donar-te’l- va dir el Francesc

-          Francesc, això és una declaració d’amor! I tens 23 anys! – li va dir l’Aida

-          Si, sòc un imbècil!- es va dir el Francesc

-          No, no ets cap imbècil, ets un sol!- va dir l’Aida

-          Què dius?- va preguntar el Francesc

-          Què jo també t’estimo!- va dir l’Aida

-          Ho dius de veritat? – va dir el Francesc

-           Si, home si- va dir l’Aida

L’Aida, va fer parar el retorn dels tres amics a Balaguer. L’Aida es va adonar que no podien marxar. Ella havia de fer vida amb el Francesc. Així que va decidir, que es quedessin tots a Tortosa. La Laia, i el Xavier, es van estranyar de tot allò, i no sabien que dir, ni fer, però l’Aida, ho tenia tot pensat. Fixeu-vos amb el que va dir:

“ Amics i amigues, donades les circumstàncies que l’amor ha trucat a la meva porta, he de marxar de casa, i me’n vaig a viure amb el Francesc a Amposta, per fer la nostra vida junts. Pel que fa al Xavier i la Laia, em sembla que també us agradeu una mica, no és així nois? Doncs bé, jo aniré a fer la meva maleta, i a veure que trobem cap a Amposta. Els pares, els hi dic que no es preocupin per a mi, només que es preocupin el dia en què deixi de ploure”

L’Aida, tenia les coses molt clares. Havia emparellat al Xavier i la Laia. Ells es van mirar i no van amagar que s’estimaven. Tots s’estimaven des de petits, en aquelles terres lleidatanes, en aquell riu, aquell gorg i aquell saltant, que seria el fil de llum de les seves vides.