Les aventures de l'Aida ( I)

Una noia està a classe de història. El professor , explica als seus alumnes,  les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.  La alumne, se l’escolta, però desvia la seva mirada cap a la finestra. Està plovent. Ella desitjaria poder sortir a fora i començar a córrer sota aquella pluja fina, però ha d’esperar que la classe acabi.  Què podria fer una noia corrent sota la pluja?

L’Aida de 21 anys , estava pensativa, volia que la classe s’acabés d’una vegada, però aquell timbre no sonava mai. El professor, seguia explicant. Els alumnes prenien apunts, però l’Aida no l’escoltava i no prenia cap apunt.  El professor es va adonar que la noia, passava d’ell, i li va donar un toc d’atenció:

- Aida! Vols fer el favor de seguir la classe?- li pregunta el professor.

-    Si, ja la segueixo – va dir l’Aida.

-     No t’interessa la classe d’avui ¿ - li pregunta el professor

-      Si, passa que estava distreta, no tornarà a passar – li va dir l’Aida

I va sonar el timbre…

L’Aida, va sortir corrents de la classe, a fora encara plovia. Va decidir mullar-se i traspassar aquella cortina d’aigua, i així ho va fer. Les gotes, li regalimaven per la cara. L’aigua era freda, per no dir congelada, però l’Aida seguia corrent, fins que va trobar un lloc on aixoplugar-se. Era sota d’un balcó, en plena ciutat, la gent passejava sota dels paraigües. Semblava que aquella tarda plujosa no acabaria mai.

Eren ja les 6 de la tarda, i continuava plovent, l’Aida va decidir sortir del amagatall, i va seguir corrent… volia seguir sentint aquelles gotes gelades a la seva cara, i tant si les va ser sentir…

Ja estava apunt d’arribar a casa seva, i va pensar: “ Ui, si hem presento així tota mullada, tindré una esbroncada… potser que vagi a casa d’una amiga i em pugui canviar de roba i em deixin un paraigües” ….

I així ho va fer, l’Aida, va anar a casa de la seva amiga Laura. Ella viu al mateix barri i era  a prop de casa. L’Aida, va trucar el timbre. Semblava que no hi havia ningú. La noia va insistir, dos o tres vegades més, però ningú li contestava. Quan ja ho donava per perdut, va aparèixer la Laura, amb els seus pares que venien de la Universitat:

-      Hola, Aida!  - va dir la Laura

-      Hola, Laura!- va dir l’Aida

-     Què passa? Què hi fas aquí?- van dir els pares de la Laura

-      Doncs mira, que he sortit de l’institut, he decidit anar a casa corrents, però sense paraigües, i ara arribava a casa, però si em presento així m’esbroncaran- els hi explicava l’Aida- hi he pensat de si la Laura em pot deixar roba i un paraigües.

-        Si, clar jo t’ho deixo, tranquil·la pots entrar a casa- va dir la Laura

Així que l’Aida, va entrar a casa de la Laura, per resguardar-se  de la pluja gelada, i li van deixar roba neta i un paraigües. Allà va seguir la conversa entre l’Aida i la Laura,  tot prenent un cafè amb llet ben calent: 

-      Aida, i perquè no et vas endur un paraigües de casa? – li va preguntar la Laura

-      Me’n vaig oblidar, i me mare s’emprenya quan em deixo les coses- va contestar l’Aida

-       Ets una despistada! –li va exclamar la Laura

-      Una mica si, però la pluja m’agrada molt! A classe, miro la pluja i així em distreu de les explicacions del professor- li va explicar l’Aida

-       Així que no li fas cas al professor?- li va preguntar la Laura

-        Bé, una mica si…

-        I com és que t’agrada tant la pluja? – li va preguntar la Laura

-     M’encanta, m’agraden els dies ennuvolats, freds, els dies d’hivern, m’agrada endinsar-me a la pluja gelada… - explicà l’Aida

-      Ui, doncs a mi m’agrada més l’estiu, la calor, la platja, la piscina…- va dir la Laura

-       Doncs ho tindríem malament, per decidir on anar de vacances- va dir l’Aida

-       Si una mica… i què és el que et fa sentir la pluja? – va preguntar la Laura

-       Em fa sentir diferent, m’agrada mullar-me, jo mai agafo el  paraigües, ni cap impermeable- va dir l’Aida

-       Però perquè t’agrada tant mullar-te? – seguia preguntant la Laura

-      Això és una història molt llarga…. – va introduir l’Aida

-      Ui, i no me la podries explicar? – va preguntar la Laura

-     De veritat la vols saber? – va aclarir l’Aida

-       Si, si, m’interessa - va contestar la Laura

-        Doncs t’ho explicaré…- va dir l’Aida

I l’Aida, va començar a explicar...

Els meus pares i jo, abans de viure a les terres de l’Ebre, vivíem a un poble de Lleida. A Lleida, no plovia gaire, sempre feia calor, i si volies veure pluja i neu, havies d’anar cap a la Vall d’Aran o el Pallars. Jo tenia 12 anys, m’agradaven les aventures pel bosc. El poble, estava rodejat de bosc de pins, alzinars i rouredes.

Un dia, vam sortir amb els pares d’excursió, era en ple estiu, feia molta calor. Anàvem amb dues famílies i hi havia altres nens. Els nens teníem entre  12 i 14 anys, anàvem a l’escola del poble, era la única escola que hi havia. El poble era petit, i la ciutat més pròxima era Balaguer. A la capital de la Noguera, hi anàvem al metge, al mercat, etc. El poble no hi havia gaires serveis.

Anàvem al davant dels pares i corríem molt per arribar  als llocs, abans de que ho fessin ells. Vam arribar en un riu, el riu estava sec, no hi corria ni una gota d’aigua, feia dies que no plovia. Era un indret molt sec. Poques plantes, només arbres que resistien la sequera. A prop del riu vam dinar. Desprès els pares es van quedar parlant i fer el cafè, i els nens vam anar a jugar.

Èrem dos nenes i dos nens, els nens germans. Vam caminar més enllà del riu. Els nens, que eren aventurers, deien de baixar fins el saltant, però l’altre nena i jo no volíem perquè era massa lluny i els pares es preocuparien. Ells insistien, al final van aconseguir que els acompanyéssim.

Vam arribar al saltant, els nens volien seguir baixant fins el gorg. Baixar al gorg, era molt perillós, les nenes teníem por i vam decidir esperar-los al saltant. Ells van baixar, i els veiem des de dalt. Era un gran forat.  Al cap de cop van tornar a pujar, i ja vam decidir tornar al indret on hi havia els pares.

Vam arribar, i estaven fent la migdiada, els vam despertar i vam tornar cap a casa  tots junts. De cop i volta, uns  núvols negres arribaven on érem nosaltres,  sembla que no podia ser, potser aquells núvols portaven pluja... de cop em va caure una gota d’aigua a la punta del nas, la vaig sentir molt freda, desprès d’aquella gota, en van caure moltes més...

Per fi plovia, i plovia molt, no m’ho creia, vam arribar a casa xops. Tenia la cara mullada, no vaig entrar ni a casa, vaig decidir quedar-me a fora al jardí i seguir-me mullant. Els meus pares em deien que entres a casa, però jo volia seguir gaudint d’aquella aigua que em recorria tot el cos.

Des d’aquella tarda, que m’agrada la  pluja, guardo un bon record d’aquella tarda plujosa. Dies desprès,  al poble no va caure ni una gota. L’estiu va ser sec. Els vaig dir als meus pares, si podríem anar a viure a un poble més fresc, més humit i que plogués més. Ells no estaven d’acord,  però quan vaig acabar els estudis de l’ESO, i al voler fer el batxillerat humanístic, vaig trobar una plaça al institut de Tortosa, i vam decidir venir a viure a les terres de l’Ebre.

Venir a viure a aquestes terres, per mi va ser fantàstic, perquè  plovia moltes vegades i cada vegada que plovia, recordava aquells amics lleidatans,  aquell gorg i aquella tarda plujosa. Des de llavors que no m’agrada anar amb paraigües... I fins aquí la meva història.

-           Oh que bonic!- va dir la Laura

-         T’ha agradat? – va preguntar l’Aida

-          Si molt, ara entenc per què t’agrada tant la pluja- va dir la Laura

-          Si, si, m’encanta- va dir l’Aida

-          Ja vas cap a casa?- va dir la Laura

-         Si, que els meus pares es preocuparan, clar que ja no tinc 12 anys...- va dir l’Aida

-          Bé, doncs ens veurem demà a la Universitat! – va dir la Laura

-          Si, Laura, fins demà! – va dir l’Aida

I l’Aida va marxar cap a casa. Ara ja no plovia, però van ser moltes hores plovent. Va arribar a casa. Els seus pares feien el sopar, els va saludar i va pujar cap a la habitació... al damunt de la tauleta de nit, s’hi va trobar una carta, va mirar el remitent , venia de Balaguer.

( continuarà) 

Coneixencies

Conèixes  una persona,

el temps et fa adonar-te

que ella és escencial

que la vida, sense ella

no seria vida.

Aquell dia vas ser feliç,

quan la tenies al teu costat

i ella segueix estant allà

en el lloc que us havieu trobat.

Els dies passen volant,

el somni es fa gran

i la vida va passant

Somnies que un dia,

et despertaràs

i  ella hi serà present,

en el teu cor i la ment.

Quan et despertis

continuareu junts,

aquell dia que la vas conèixer,

aquell moment que no es pot oblidar.

Una cançó

Sents una cançó, escoltes una lletra… se’t posa la pell de gallina quan sents aquella veu, aquella veu que sents a travès del teu pensament, però tambè a travès del teu cor. Una cançó que et fa caure una llàgrima, una llàgrima que et recorre la pell, fins a tornar a trobar el cor. Aquest sentiment, et porta a estar feliç i content, sentir realment el que sents, sense que ningú et digui el contrari, amb el pensament, amb el cor, amb la llàgrima i amb la cançó. Sè quina cançó podria reflectir tot això, no en dubte pas, és la cançó que ens parla de la vida, una vida incerta, que mai saps com acabarà, una vida bonica, però a la vegada complicada. Quan escolto la cançó, sento una força emoció, sóc bastant sensible, però alhora em fa sentir content i viure amb il•lusió… a vegades les coses no surten com un voldria, tot i així em trasnsporto al sentiments de les lletres, els sentiments de les persones, i els sentiments del propi cor. Feia temps que no escrivia. Aquesta cançó m’ha fet escriure. De vegades no sè ni què escriure, i al final em surten coses sense pensar realment en el que voldria escriure. Nomès sè que quan escolto aquesta cançó, se’m posa la pell de gallina. 



COMPLICATED- AVRIL LAVIGNE





 

Un dia per recordar

Avui 11 de setembre de 2012, he vist una altra manera de veure les coses, de sentir-les i de fer-les nostres. A Sentmenat, s’ha hissat una senyera al Castell, i aquesta onejarà per sempre a les altures d’aquest emblemàtic edifici històric. Molta gent ha vingut a aquest acte, no m’esperava que hi hagués tanta participació. Una hora desprès, es feia l’ofrena floral a la Senyera, a la Plaça de l’11 de setembre, i diré exactament el mateix d’abans, veïns i veïnes, amics i amigues, també han participat a aquest acte. Realment, alguna cosa està canviant, ahir, dia 10 de setembre, es va fer una marxa de torxes per la independència, i deu ni do la gent que es va veure per les places i carrers de la vila. I per tot això, només faltava la gran manifestació d’aquesta tarda. Una manifestació amb un gran lema: “ Catalunya, nou estat d’Europa” . Ara mirava, les notícies quasi bé 2 milions de persones, donant veus per la independència. Si, si, senyores i senyors : INDEPENDÈNCIA!! No com altres veus que deien, que la manifestació no tenia cap veu per la independència! A veure que diran, ara! He anat a aquest gran acte, m’ha agradat molt de poder-hi participar. Ha estat la meva primera manifestació, crec que mai havia anat a aquest tipus de esdeveniments. Ha sigut impressionant! Tot i que no ens pogut moure gaire, és tot un goig poder compartir aquests moments amb tanta gent. Tothom cantava, saltava… les estelades es movien… no passava res si trepitjaves a algú, tot es podia perdonar. Podies xerrar amb tothom. Tots ens manifestàvem pel mateix: “ No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser territori ocupat, volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans” La veritat ha estat una experiència digne de explicar i digne de haver-hi participat. Espero poder participar en un altre esdeveniment com aquest, però això si, que sigui per proclamar la independència de Catalunya!... o potser, s’ha proclamat avui?... qui sap, potser ja hem fet un gran pas, i qui pensi el contrari, millor que s’hi posi fulles! Salut i independencia!

DETALLETS

Diuen que els petits detalls, són l’essència de la vida. Construeixen el teu camí. Un detall, pot ser importantíssim, almenys per mi ho és.

Parlem de detalls,  un petó inesperat, un somriure, unes paraules,  una llàgrima, un record… sense els detalls, res tindria sentit.

Aquell petó, que no t’esperes, que és una simple salutació, però que li dones molta importància. I  pot ser que aquell petó, que mai esperaves, et doni forces per tirar endavant.

Un somriure també ajuda. Aquell somriure que et fan, i que en aquell moment , tu també somrius. A la vida és important somriure.

Les paraules, aquelles paraules que et reciten, aquelles que escoltes de la gent important per tu. Paraules que et fan veure, que tot segueix, i que no pots aturar-te.

Llàgrimes. Una llàgrima , aquella gota de líquid que ens cau, quan ens fereixen, quan ens emocionem, o fins i tot quan riem. Plorar quan et diuen que t’estimen.

Records. Moments inoblidables. Aquells moments que sempre recordaràs amb nostàlgia.

Tots aquests petits detalls, me’ls han donat persones que han estat sempre al meu costat, i espero que hi segueixin estant!

Si no t'agrada la teva vida," tuneja-la"

Fa pocs dies a TV3,van fer una pel·lícula, Jo sóc la Juani, de Bigas Luna. Un film protagonitzat per Verònica Echegui i Dani Martín. Vaig veure la publicitat que va fer Televisió de Catalunya, i un dels missatges, em va motivar a veure la pel·lícula. El missatge era: “ si no t’agrada la teva vida, tuneja-la” . La Juani, té problemes amb els pares i també amb la seva parella. Ella decideix, canviar aspectes de la vida, que la fan sentir malament i trenca amb tot…Bé no explicaré tot l’argument de la pel·lícula, millor que la mireu vosaltres mateixos…

Tal i com deia, el missatge que em va donar el film, em va fer aturar i pensar… pensar en si m’agraden aspectes de la vida… canviaria coses? o ho deixaria tot tal i com esta? Tot és condicional, les preguntes, les respostes… res te una resposta concreta. Una cosa és clara, si no canvio coses que no m’agraden de la meva vida, pot ser que al cap del temps, e preguntis, per què no ho vaig canviar en aquell moment?

Què és millor, actuar o pensar? A vegades crec que si em penso molt les coses, acabo per no fer res, i cada cop li dono més voltes. El que em passa pel cap en aquell moment ,és el que hauria de valdré... moure’m pel que de veritat sento i vull, sense pensar en el que podria passar… és com el tema dels Lax’n’busto , Llença’t.

No ho canviaria tot de la vida, però si alguns aspectes, ser feliç que segur que no és tant difícil, tenir més confiança i sobretot somriure i riure molt… en fi el que se’n diu : “ Riure’s de la vida!”

Si no t’agrada la teva vida, “tuneja-la”!

El tren de mitjanit

Qui no ha volgut mai agafar aquest tren? Segur que alguns ja l’han agafat, en canvi pot ser altres, ni l’han pogut agafar o ni tant sols l’han vist. Aquest tren existeix de veritat? Quin és aquell tren que et pot portar cap a un temps millor? o aquell que et trasllada a un país meravellós?

Diria, que no se sap on et pot portar, però la qüestió es que en algun moment de la vida, has de poder agafar aquest trajecte, potser un trajecte inoblidable, ple de roses i de somnis… penso que si no s’agafen aquests trens, perds la oportunitat, una oportunitat d’or per poder canviar alguna cosa a la teva vida.

Oportunitats que et passen, i que si no les saps aprofitar, et quedes a l’andana i el tren ja se’t ha escapat. A vegades costa saber on està aquesta oportunitat, però s’ha de provar, s’ha de intentar, s’ha de fer el impossible per poder-ho aconseguir.

Segur que han pasat oportunitats perdudes, somnis perduts… tot perdut… però arriba l’hora d’aixecar el cap, anar cap a l’andana, i mirar si arriba el tren, quan arriba, obrir la porta i pujar l’esgraó, que ens separa de poder perdre’l.

Un cop dins, viure del moment, deixar-se anar, sense pensar en res més, només pensar en el gran pas que hem fet, un pas que serà el millor que hem pogut fer durant molt de temps!

Ha arribat l’hora de no perdre aquest moment, de no perdre…. El tren de Mitjanit!